'La meva primera exhibició va ser a l'Aerosport, una cosa que no oblidaré mai'

Com ha canviat Aerosport des del primer cop que hi va venir?

Amb aquests anys, el certamen ha evolucionat de diverses maneres: hi ha cada vegada més públic, se’n fa més cobertura per part dels mitjans... cada cop és més conegut. També s’ha reorientat cap a la professionalització; entenc que tot i que es vulgui mantenir part de l’espectacle, Aerosport és una fira, i ha de complir les expectatives del sector.

En aquesta 18a edició, què hi farà Cástor Fantoba?

Doncs una masterclass: una classe magistral de vol acrobàtic, sobre maniobres bàsiques i recuperació, a més de temes sobre seguretat. Està adreçada a gent ja iniciada en vol acrobàtic. Malauradament la crisi ha fet que no hi hagi tants inscrits com esperàvem, però serà una classe interessant i productiva!

Com s’inicia algú en el vol acrobàtic?

Bé, en primer lloc cap fer-se pilot, ja sigui pel camp militar com civil, o de vol a vela o aeronàutica... Després es pot triar entre volar amb motor o bé sense, aquesta última opció és més difícil perquè hi ha pocs clubs... Per a l’acrobàcia, doncs es comença per un curs inicial i després, si agrada, es contracta un entrenador.

És una elecció cara...

Bé, el que fem és funcionar bastant ‘en grup’: uns quants pilots ens agrupem per contractar un entrenador i fins i tot per compartir l’avió, d’aquesta manera és assumible. Si després arribes a la competició internacional és clar que hi ha moltes més despeses, ja t’ho has de plantejar com a professional, buscar patrocinadors... Però també pots quedar-te com a amateur, en la categoria inicial, i gaudir com el que més! En aquestes categories, un avió bàsic per a participar-hi pot rondar els 6.000 €. En canvi, un ultralleuger d’última generació et pot costar fins a 50.000 euros... Tot depèn de les possibilitats de cadascú.

En el seu cas, va seguir aquest camí? Com va començar?

Doncs com moltes coses en la vida, va ser una casualitat. Des de sempre m’havia atret el fet de volar, i vaig començar enginyeria Aeronàutica... El que passa és que es tractava de construir avions, no de pilotar-los, i notava que això em faltava. I dic casualitat, perquè un amic em va convidar a volar un dia i des d’aquell moment vaig saber que era allò el que volia. Va ser un ‘enamorament sobtat’.

I per què l’acrobàcia?

Això va ser l’any 1994... i vaig interessar-m’hi quan vaig descobrir tot el que es podia fer amb un avió sense destrossar-lo, i amb la prudència que em caracteritza. De mica en mica vaig començar a fer cursos d’acrobàcia i ara combino aquestes dues facetes: pilot de línia aèria i pilot d’acrobàcia.

Ha parlat de prudència. Com ha de ser un pilot d’acrobàcia?

Tinc molt clar que és una activitat de procediments. No s’ha d’inventar: realitzem entrenaments perfectament pautats, i improvisem el mínim possible. És clar que de tant en tant has de crear figures noves, però es tracta d’una cosa planificada, i que anem repetint fins que queda completament estructurat. També s’ha de tenir clar que sempre, abans de cada enlairament, cal repassar metòdicament l’aparell: l’arrencada, l’extintor, el combustible...

Com a persona? Doncs bàsicament cal motivació i ser una mica atrevit, però no més que aquells que fan altres esports d’aire o d’aigua. I, si és de manera professional, com qualsevol altre esportista cal estar una mica en forma. Però, en definitiva, tampoc s’ha de tenir cap característica diferent d’altres persones.

I mai no se sent por?

No, si vas amb por val més aterrar. Domines la màquina, i executes moviments que ja has fet abans. Si les maniobres es fan bé, no té per què passar res de dolent.

Pel que fa a l’edat, en el seu esport hi ha una 'època daurada'?

Bé, pel que he dit del finançament, a vegades difícil, els pilots acostumen a accedir a la competició al voltant dels 30 anys, i podríem dir que els anys més productius són els deu que segueixen. Ara bé, també hi ha casos de gent més jove que són grans pilots, sobretot a l’estranger, en països com França on se’ls dóna suport.

I com és la presència femenina en el vol acrobàtic?

La veritat és que encara bastant minsa. Al Campionat d’Espanya l’any passat n’hi havia tres, i aquest any només dies. A nivell internacional n’hi ha algunes més, i la veritat és que amb un gran nivell. Tot i que hi ha dues classificacions (una masculina i l’altra femenina), moltes d’aquestes pilots es classifiquen de manera brillant a la general. El que intentem és anar animant a les pilots que comencen...

En quines modalitats competeix?

En clàssic i en free style. En el primer es tracta d’executar tres programes concrets, amb figures perfectament geomètriques seguint i unes regles determinades. És terriblement tècnic, i potser per al públic no iniciat costa més de gaudir-ne. El free style és diferent: tens 4 minuts per comunicar el que vols, fent servir fum, música, etc... Aquest és més espectacular i és agraït per al públic, més creatiu. De totes maneres, l’aviació continua essent un esport poc mediàtic.

El públic no hi té interès?

Sí, però faria falta més feina de promoció. La Federació nacional és molt poc activa; en canvi, curiosament a nivell autonòmic a Catalunya, Aragó o Andalusia, per exemple, hi ha molt més suport. A banda de regular l’esport i d’organitzar el campionat d’Espanya, la Federació podria accedir a més recursos per tal de trobar esponsorització. I en canvi, els pilots ens hem d’espavilar sols i finançar-nos els viatges, els entrenaments, el desplaçament de ,’avió... Cal agrair, per tant, la tasca dels patrocinadors que ens donen suport. Com també a Fira d’Igualada l’organització d’aquest certamen i el fet que s’interessin en pilots com nosaltres: la meva primera exhibició va ser a l’Aerosport, una cosa que no oblidaré mai.