'Per a mi, tant el club com l'equip ho han sigut tot'

Quan vas començar a jugar a bàsquet i perquè?

Vaig començar a jugar a bàsquet quan anava a l'escola Mowgli. El mestre d'educació física, Josep Anton Ropero, va crear un equip de bàsquet i érem tota una colla d'amics i així vaig començar. M'agradava el bàsquet, tot i que també el futbol, però em vaig decantar per aquest esport perquè vam formar un bon grup.

I com vas arribar al Club Bàsquet Igualada?

Amb el Mowgli jugàvem els Jocs Escolars i la gent del CB Igualada em van veure i em van venir a buscar. A l'inici només anàvem a entrenar, es deia escola de tecnificació i vaig començar llavors al club; hi anàvem un cop a la setmana i, després d'un temps, ens anaven seleccionant i s'anaven confeccionant els equips base.

Què significa per a tu el bàsquet?

Són molts anys jugant-hi i ha anat canviant depenent dels anys. Tot i així, i un cop passat el temps, et quedes sobretot amb la gent i els amics que hi fas, amb el companyerisme, sent un esport d'equip, i amb les amistats que vas fent al llarg de tota la carrera.

Un cop retirat com a jugador, t'agradaria seguir vinculat al món del bàsquet des d'un altre vessant?

De moment ho he deixat del tot. Però cal dir que el divendres passat, durant la presentació sí que vaig tenir aquell cuquet de voler baixar a pista i participar-hi, perquè són tants anys de ser-hi, de llegir el discurs que ens preparaven als capitans... En aquell moment sí, però fins ara i des que vaig plegar no ho havia tornat a sentir.

Com vas viure la presentació del club?

Va ser molt emotiva i molt ben feta. Vull aprofitar per donar les gràcies a la junta directiva i a tots els que van organitzar un homenatge de tal magnitud, perquè va ser molt emocionant, tan per a mi com per a la meva família, i també per a tots els que eren allà. Quan va acabar l'homenatge, eren molts assistents que em van dir que s'havien emocionat i són coses com aquestes, a les que em referia que t'aporta el bàsquet, conèixer les persones, i en aquest cas, jo estic molt agraït al club i a la junta directiva, tan aquesta com a les altres que han passat.

Què és per tu el Club Bàsquet Igualada?

Per a mi, tant el club com l'equip ho han sigut tot. Estic segur que si arribo a anar a un altre club, perquè vaig tenir altres ofertes que no vaig acceptar i per tant la sensació de portar una altra samarreta no l'he tingut mai, m'hagués sentit molt estrany. Tants anys defensant la samarreta blava m'han fet sentir orgullós d'aquest club.

Suposo que és com una segona família el club...

Sí. Quan entraves allà i fins i tot ara, doncs tothom et coneix ja que hi has estat molts anys. Nens, joves... hi ha gent de totes les edats i tothom et coneix i t'ha donat afecte.

Què és el què trobes més a faltar?

L'ambient de vestidor, en aquest cas. També perquè jo segueixo practicant esport i en aquest aspecte no ho he perdut, però l'ambient, el vestidor, els sopars d'equip, jocs entre amics... Aquestes coses que fan equip i caliu en un vestidor. També haig de dir que en tots els anys que hi he estat sempre hi ha hagut molt bon ambient, també perquè normalment eren gent de casa i ens aveníem molt. No sé si d'aquí a mig any trobaré a faltar els entrenaments o els dies de partit, però de moment no.

Com veus el teu ex-equip, el sènior masculí?

Vaig poder veure el partit davant l'Artés divendres passat i crec que és un equip molt jove. Ara estan en una ratxa negativa, però sé que a la mínima que comencin a guanyar algun partit ja agafaran una bona dinàmica. L'equip és bo, han tingut algunes lesions, però s'han fet bons fitxatges, alguns molt joves i potser en moments concrets trobaran a falta l'experiència, però per altra banda podran treballar més en el tema de la defensa i en ser més joves podran jugar més al contraatac... El què perden per una banda ho guanyen per l'altra. És un equip competitiu i poden arribar a fer una bona feina a la lliga.

En aquest sentit, què aconselleries a algú que arribés a l'equip?

En el meu cas, he tingut molta sort, perquè des dels 16 anys he estat sempre al primer equip i vaig fer el salt molt aviat, normalment és als 18 o als 19 anys quan entres, als 16 és un pèl d'hora. Tot i així, sí que diria que els anys que jo vaig estar més bé van ser quan vaig entrenar més, ja que quan baixes el nivell als entrenaments es nota i la il·lusió d'entrenar i fer-ho més bé cada dia és el què et fa millorar. És important també ser tal com ets, veure les coses de la millor manera possible, perquè sempre hi ha moments que et surten malament les coses. També els hi diria que quan ets a dalt el millor és seguir sent el mateix, que no et pugin els fums al cap, és molt important, i és una cosa que la gent la valora, seguir sent tal com ets.