Nausicaa Bonnín: “Hem de desconstruir els ideals d’amor en què hem estat educats”

Per què hem de veure ‘Poliamor’?

Jo crec que s’ha de veure ‘Poliamor’ perquè és un format nou, perquè és el primer cop que es fa. És un projecte que estem iniciant entre tots i crec que tan públic com equip anem junts fent-lo créixer. El públic perquè, com que el veu en directe, pot opinar i modificar el transcurs de la sèrie i, com a equip, perquè és el primer cop que s’està fent i, per tant, el marge d’error és molt gran però, alhora, el marge de llibertat també.

Com és la Berta, la protagonista de la sèrie? Quines inquietuds té?

És una noia més o menys de la meva edat, d’uns trenta i pico anys que està en un moment vital de frontera. Fa com dos o tres mesos que ho ha deixat amb la seva parella i s’està plantejant moltes coses, una de les quals és: “hem estat educats en l’amor romàntic, això no ens funciona; per tant... cap a on vaig?”. I llavors l’acompanyem en aquest viatge, on ella es planteja sobretot el tema del poliamor, dels dubtes que això li planteja, amb què es confronta... També presentem a la seva família -la seva mare i la seva germana- que estan, també, en moments vitals molt concrets. I llavors, una mica en to de comèdia, intentem explicar aquest viatge.

Per què és important parlar de “poliamor”? Cal desmuntar l’amor romàntic?

Absolutament. Crec que és molt important ara mateix parlar d’això, especialment a TV3, encara que sigui a Instagram, que evidentment el target és molt més concret. Però crec que són temes que ara mateix estan en la ment de tots. Vivim en un moment de desconstrucció i una de les coses que crec hem de desconstruir és l’amor romàntic, els ideals d’amor en què hem estat educades i educats. Ara s’està desconstruint tot això perquè nosaltres mateixes estem veient que no ens funciona, que el nostre futur no va cap allà i que emocionalment no estem preparades per certes coses. Llavors crec que és important plantejar-se moltes coses en aquest sentit, i una de les opcions que s’estan plantejant ara és el “poliamor”.

‘Poliamor’ és la primera sèrie que s’estrena per Instagram. Per què creus que s’ha apostat per aquest format?

Instagram ara mateix és una eina molt potent, com ho va ser Facebook en el seu moment, és l’eina del present. Llavors,  crec que és important investigar des d’aquest format. Evidentment potser som la primera i l’última sèrie d’Instagram perquè veiem que l’audiovisual no és compatible amb això... no ho sé, ja ho veurem. Però sí que penso que és important investigar en les eines del present i ara mateix Instagram és molt potent. I em sembla molt interessant i molt important que una cadena com és TV3, que és la televisió pública d’aquí, s’atreveixi a arriscar d’aquesta manera, d’agafar-nos de la mà a tots i dir “això no sabem on anirà però si més no arrisquem i veiem on ens porta”.

Amb ‘Poliamor’ s’ha fet un esforç clar per arribar a les audiències joves. Quin tipus de continguts i formats creus que s’haurien d’incentivar per apropar els joves a l’audiovisual i a la cultura?

Jo crec que hi han dos camins. Una cosa és apropar la cultura i l’audiovisual als joves, és a dir, que l’audiovisual vagi mutant per veure de quina manera els joves es connecten a això. Per altra banda jo crec que hi ha un problema bàsic d’educació perquè als nostres joves no els eduquem a anar al cine des de petits, a anar al teatre des de petits, a anar a exposicions... Jo crec que aquí hi ha un gran problema de base; és a dir, nosaltres podem fer molta feina per intentar portar l’audiovisual als joves, via Instagram o via el que faci falta... però també crec que hi ha un problema en el sentit que la gent no està educada, no se’ls porta a la Filmoteca, al cinema, a consumir cultura i això és un gran problema perquè llavors perdem molt públic.

Què en penses de la presència de la dona a l’audiovisual?

Bé, ara mateix és un tema molt important. S’està fent molta feina, s’està lluitant molt però que queda molt camí per fer. Ara mateix ens estem adonant que estem absolutament encorsetades, que no tenim espai dins la cultura, i que sobretot no tenim històries que ens identifiquin. Llavors en el moment que no ens sentim identificades amb la nostra cultura... hi ha moltes barreres que s’han de trencar. Crec que estem en aquest camí però que hem de fer el triple de força per empènyer aquestes portes; ens queda molt camí per fer però que tenim les eines.

Creus que la mirada de gènere és present als mitjans?

Crec que encara no acaba de ser-hi present. Fem veure que si, perquè ara està molt de moda això del feminisme i de la dona i com a estratègia de màrqueting s’està utilitzant molt. Però crec que és una façana, que de fons està costant molt canviar les coses. Crec que la mirada de gènere... s’està intentant però com que crec que tots hem nascut en un sistema patriarcal on la figura de la dona tots sabem on queda... ens està sent molt difícil despendre’ns de tots aquests estereotips. Llavors crec que ho estem intentant, no sé si ho estem acabant d’aconseguir però a passos de formigueta tinc l’esperança que anirem fent.

Últimament, arran d’algunes polèmiques, les reivindicacions de les actrius han estat d’actualitat a Catalunya. Què és ser actriu? Per què creus que us cal reivindicar-vos?

Crec que és important reivindicar-se, primer perquè siguem conscients que hi ha un desnivell molt gran. Jo crec que, almenys en el meu cas, hi ha una vocació de despertar, primer d’un despertar propi, perquè jo, de cop, també me n’adono en el meu dia a dia de tantes coses... que estic contaminada per l’educació que he rebut; primer per despertar consciències entre tots i totes, després per intentar canviar i després perquè no podem deixar amb impunitat els grans monstres, i això és tan en el sector cultural com en molts d’altres.

És difícil mantenir la continuïtat d’una trajectòria professional com a actriu?

En el cas de la carrera com a actriu o actor, és difícil perquè és un sector que sempre està a l’abisme. Crec que a nivell estatal la cultura no interessa, per tant és un sector que no es cuida, que no es mima i em sembla molt greu perquè justament crec que la cultura és bàsica en un país, per fer créixer el país. Llavors... clar, la nostra feina va absolutament amb la mateixa muntanya russa que va la cultura del país; hi ha moments on de cop hi ha molta producció i com a actriu te n’adones que tens més possibilitats i hi ha moments en què la cultura està sota límits i llavors és molt difícil viure de la cultura. Jo em considero una persona molt afortunada: des que vaig començar la meva carrera, més o menys he pogut viure d’això; però formo part del 8% d’afortunades. I això és greu. Que només vuit de cada cent actors i actrius puguin viure d’això és que estem en un sector molt precari.

Al llarg de la teva carrera, has fet televisió, cinema i teatre. Has tingut reconeixements en festivals, una nominació als Goya, un premi Gaudí, etc. Quina valoració fas de la teva trajectòria? Quins nous reptes t’agradaria emprendre?

Només puc fer una valoració més que positiva; he tingut la sort d’estar en projectes que m’han motivat moltíssim, a nivell personal, i que, a nivell professional, m’han portat a altres llocs. Només puc estar agraïda per l’energia que s’ha posat a la meva carrera i al camí que he anat fent junt amb les persones que m’han anat acompanyant. De cara al futur tinc moltes ganes de nous reptes, de provar coses noves, de coses que em treguin de la zona de confort i que em permetin equivocar-me. I Poliamor està sent una d’elles; és una cosa que com que no ho he fet mai i, com que és nou, em treu de la zona de confort. A vegades això és incòmode però crec que des de la incomoditat surten coses noves i això és bonic. I seguir treballant amb gent que m’aporti, podent viure d’això i contribuir una mica més en el nostre panorama cultural. 

Text: Júlia Solé/Clack
Fotos: Pol Alfageme/Clack