Neus Peris: "M'agrada tocar amb el públic a prop, és com fer-li pessigolles"

En primer lloc, d'Igualada, de Veciana, de Barcelona, de Londres... d'on és Neus Peris?

És que em moc molt. A cada lloc on he anat, hi he fet molta vida i m'ho he fet una mica casa meva. 

El concert 'Prisma!' que porta aquest diumenge al Teatre de l'Aurora combina dos músics clàssics, com Franz Schubert i Johannes Brahms, amb tres compositors contemporanis. Per què ha fet aquesta tria?

Schubert perquè m'agrada. Em fascina com és bonic d'escoltar, la seva senzillesa, però a la vegada la intensitat que hi ha a les seves composicions, tan impactants; de Brahms, n'agafo aquesta veta romàntica, és una música densa, no tan lluminosa com la de Schubert, però molt expressiva. Pel demés, si el concert és 'Prisma!', com a nom, donar veu a diferents estils i aquí hi entren els tres compositors del segle XX, músics diferents però que cada un reflecteix que hi ha darrere d'aquesta art.

'Prisma!' és un concert de música clàssica. Què ve a cercar el públic quan va a veure Neus Peris i quin públic espera ella?

El qui em ve a veure el que cerca és passar-s'ho bé, no crec que sigui gaire diferent del que va a un concert de rock o del que sigui. Venir, escoltar música i oblidar-se de les preocupacions i de les coses mundanes. Un concert de piano no té perquè ser per a una minoria. Jo no em sento una virtuosa ni penso tenir una gran tècnica. Tots els estils reflecteixen la música. Vull fer viatjar als que estan asseguts, com ho volen fer als que estan drets un grup de rock o un concert de gospel. La diferència? Sé que la música clàssica no és arribar a milions de persones, és anar fent... Prefereixo el petit format per sobre dels grans muntatges, va més amb el meu caràcter.

Doncs el Teatre de l'Aurora és això, petit format.

Té la seva cosa tocar per poca gent i tenir-los a prop. Em sento còmode a la curta distància i parlar d'aquesta o d'aquella peça. A sales grans ets més un personatge i jo prefereixo establir un diàleg amb l'espectador, la proximitat és una de les gràcies que té això, poder veure les reaccions dels altres quan estàs tocant, com fer-li pessigolles al públic! Em comunico amb això i veig si aquest o aquest altre acord és 'funky' o no.

Com és estar sola davant del públic?

Al principi em sentia molt insegura. Tenia una sensació de por, de descontrol. Pensava què passaria quan em quedés en blanc. Després tens l'experiència i veus què han fet altres músics i acceptes que ets humà, que és una por de la majoria de solistes i que forma part de l'ofici. També pots provar primer davant dels amics i anar creixent com a músic. Hi entren aleshores altres factors, com què pots dir quan toques i quins detalls tenen importància. 

Tocar el piano és feia de mans, però quina expressió ha de tenir la cara. S'ha de controlar? S'ha de ser inexpressiu?

No sé quina cara faig quan toco. És allò que un no s'agrada, com no t'acostuma agradar o no vols escoltar la pròpia veu. Al capdavall, però, toques el piano tal com ets i el públic ve a escoltar-te, no a mirar-te la cara. Quan tot va bé, connectes amb la música i et desfàs de la part física. Ets simplement un canal i un transmissor del so i enllaces amb la font. Tant fa la cara. Sempre m'he fixat amb l'absència que transmeten els grans pianistes, s'han desvinculat de la fisicitat.

Abans parlàvem del rock i dels estils més populars. El piano és popular?

És fàcil de fer sonar. És més complicat començar amb altres instruments. Hem escoltat molt de piano, en general i és relativament fàcil accedir-hi, però fer-ho bé ja són figues d'un altre paner. Hi ha un altre element, com s'ensenya el piano: puc dir que vaig tenir alguns professors molt barroers, però al final vaig trobar qui m'estimulava a aprendre'n. Ara, la pedagogia musical ha millorat molt, però durant anys, l'alumnat tenia només materials avorrits, llibres amb poc interès i s'ensenyava a partir de l'error. 

I com ensenya ara, també en el seu cas?

Procura que no passi com alguns dels meus companys, que ho deixaven per avorriment. Mesuro l'èxit dels alumnes si estan contents, no només si milloren. Com a professora, en general, veig que els alumnes ara gaudeixen més de les classes.