Neus Sanz: “Aquest any és molt especial, estic tornant a casa”

MITI VENDRELL

Aquest mes d’agost, Igualada tindrà l’honor de comptar amb una pregonera de luxe per la seva Festa Major. Nascuda a Igualada i coneguda per la seva trajectòria com a actriu, Neus Sanz es troba en un moment molt dolç. Molts vam agafar-li molt carinyo pel seu paper de Rita a ‘Los Hombres de Paco’ i després de molts projectes, fa poc estava triomfant en els escenaris amb el seu monòleg ‘Un pedacito de mí’. Després de dues dècades vivint a Madrid, per fi, ha pogut complir el somni de tornar a casa. Ara farà dos mesos que s’ha mudat a Catalunya, a Sant Pere de Ribes, juntament amb l’italià que li ha robat el cor, Francesco, i amb la seva gosseta Mimma. Per ella, haver tornat a casa és crucial perquè pot estar a prop dels seus, que es troben a Igualada. Precisament on d’aquí ben poc, serà al balcó de l’Ajuntament donant inici a la festa gran de la seva ciutat natal. Amb la seva gran rialla i, sobretot, amb la veritat i solidaritat que porta per bandera, Neus em va rebre a Sitges i em va obrir el seu cor, reflexionant sobre la seva trajectòria artística i també amb el compromís amb el voluntariat i la vida en general.

Pregonera de la Festa Major d’Igualada. Què vas pensar quan et van trucar?

Estic molt feliç perquè aquest any és un any molt especial. En faig 50 i estic tornant a casa, a la ciutat que m’ha vist créixer. No hauria tingut res a veure si me l’haguessin donat l’any passat o l’any que ve. Aquest any... És com que ha confluït tot i penso que aquest any perfecte.

Has viscut a diversos llocs i has estat involucrada en múltiples projectes. Com ha estat el teu viatge des d’Igualada fins a Madrid i més enllà?

Vaig néixer a Igualada i sempre he mantingut un fort lligam amb la meva ciutat natal. Després vaig viure a Madrid durant vint anys per la meva professió, ara tornar a Catalunya és un somni fet realitat. La transició no ha estat difícil perquè mai vaig perdre el contacte amb Igualada perquè és on tenia els meus pares, el meu germà, els meus tiets i els amics.

Quan va començar la teva afició per ser actriu?

Vaig començar la meva carrera d’actriu una mica per casualitat. Quan tenia disset anys, treballava en un bar a Sitges i un conegut, el Frederic, va pensar que encaixava molt bé amb La Cubana. Em vaig presentar i em van acceptar. Els meus pares van signar el contracte perquè jo era menor d’edat i això va canviar el rumb de la meva vida.

En una altra vida tindries una altra professió?

No seria actriu ni dona. Em sembla que a vegades la senzillesa que té l’home és més relaxant i crec que en la senzillesa hi ha la felicitat. Probablement, sí que continuaria amb la meva passió per l’actuació, però la veritat és que també m’atreu molt la idea de treballar en altres camps, com la psicologia o la infermeria, en l’àmbit de la salut mental o en cures pal·liatives, tot i que no m’agraden gens les injeccions.

Bé, de fet, això també ho tens present actualment, a més de ser actriu, tens una gran dedicació com a voluntària. Com va començar aquesta vocació?

Vaig començar a Igualada, al taller Àuria, quan era joveneta. Després, en traslladar-me a Madrid, vaig col·laborar amb l’Hospital Niño Jesús a l’àrea d’oncologia. Des d’aleshores, no he deixat el voluntariat. També he fet voluntariat internacional a l’Uruguai i a Viterbo, Itàlia.

T’agrada ajudar la gent.

Sí, crec que la generositat és on es troba la felicitat i soc voluntària amb totes les meves ganes. Sempre he estat així, des de petita ajudava els altres a l’escola i a través del voluntariat, puc oferir amor i suport a aquells que més ho necessiten. Suposo que quan veig algú més dèbil, necessito donar-li suport. És una experiència recíproca que m’enriqueix moltíssim. Els pacients amb qui treballo, amb les seves històries i les seves lluites...

Creus que la societat en general és amable amb la gent?

Sí, crec que la majoria de la gent és bona. He conegut persones que no ho són, però són una minoria. Prefereixo veure la bondat en les persones.

Tornant a la teva vida com a actriu, quin ha estat el paper més difícil que has fet?

L’últim paper de Rita a “Los Hombres de Paco” va ser molt difícil. Em van canviar moltes coses del personatge, l’accent, la forma de parlar, i va ser complicat, no m’hi vaig sentir còmoda. No tenia res a veure amb la Rita que coneixia.

I el paper que t’ha agradat més?

La Celia, que és el primer paper que vaig fer amb La Cubana i la primera Rita de “Los Hombres de Paco”. Tinc un especial afecte per aquests personatges, especialment Rita, perquè vaig estar cinc anys interpretant-la.

Cinc anys són molts. Hi ha vegades que el personatge es creua amb la Neus?

És molt interessant que això no passi i poder separar molt bé el personatge de la teva persona. A La Cubana fèiem un treball molt bonic per crear els personatges des de zero. Et presentaves amb el teu nom, origen, si tens germans, quins països has visitat, el teu plat preferit, quina és la teva pel·lícula preferida, com es diu la teva millor amiga. Quan construeixes un personatge d’aquesta manera i tens molt clar com és tot, a l’hora d’interpretar, si tens un personatge que no té res a veure amb tu, deixa de ser la Neus.

Quan et prepares per a un paper, com ho fas? Tens alguna fórmula secreta?

La meva preparació és molt metòdica. Llegeixo i rellegeixo els textos fins a entendre’ls completament. M’agrada tancar-me en una habitació per estudiar les escenes i memoritzar les meves rèpliques i, quan ja ho tinc clar, practico davant del mirall o en una habitació tranquil·la. Abans de les gravacions, reviso els textos en el cotxe o mentre em preparen.

Mires les teves pel·lícules o sèries quan veuen la llum?

Les miro el primer dia, després ja no. Em poso nerviosa veient-me i sempre trobo alguna cosa que no m’agrada, però per a mi el que és fonamental és que el director estigui satisfet amb la meva interpretació, al final ell o ella és qui guia i té la visió final.

Moltes vegades hem sentit que la feina d’actriu és molt inestable. Alguna vegada has sentit que no sortiria cap paper?

Sí, moltes vegades. És una professió molt inestable i jo he estat afortunada i estic molt agraïda perquè sovint empalmava un treball amb un altre, però arriba un dia que et deixen de trucar i no saps per què, no entraré en això, però quan passa, és difícil.

Com veus el món de l’actuació actualment comparat amb els teus inicis?

Ha canviat molt. Ara, les xarxes socials i la influència dels seguidors poden jugar un paper important. Abans, el focus estava en la qualitat de la interpretació i en la feina dels directors. Ara, el panorama és més divers i competitiu.

Quins són els teus projectes actuals?

Estic treballant en una pel·lícula sobre la salut mental, que surt del curtmetratge ‘Votamos’. Estic molt il·lusionada amb aquest projecte i, en l’àmbit personal, estic molt contenta perquè també he aconseguit viure aquí i treballar a Madrid, que era el meu somni.

Si haguessis de deixar un missatge a les persones que et segueixen i t’admiren, què diries?

Diria que en la generositat habita la felicitat. Siguem generosos.