'No cal treballar a les Nacions Unides per tenir una vida interessant'

Quina és exactament la teva tasca a les Nacions Unides?

Des de fa un any i mig treballo en un departament regional del PNUD dedicat a l’Amèrica Llatina i el Carib, el nostre objectiu és treballar per a la inclusió social en aquesta zona en temes de governança democràtica, reducció de pobresa i seguretat ciutadana.

Tu ets periodista, com has arribat a treballar a l'ONU?

La feina a les Nacions Unides la vaig aconseguir quan vaig acabar el màster en Relacions internacionals a la Universitat de Columbia de Nova York, però arribar fins aquí ha estat un camí molt llarg, he fet moltes coses i considero que totes i cadascuna d’elles m’ha conduït fins on sóc ara, no em penedeixo de res.

De totes les etapes que has viscut, quina recordes amb més intensitat?

A l’estiu del 2008, treballava en el departament de resolució de conflictes de la Universitat de Columbia: vaig anar a Colòmbia en un programa per ajudar a la integració d’ex-guerrillers, els anomenats 'desmobilitzats', a la societat civil. És una de les experiències més intenses i extraordinàries de la meva vida però també va ser molt dura, convivia amb gent que anava tot el dia amb escortes i amb gent que ha viscut el conflicte de les guerrilles des de dins. A més a més, va ser l’estiu que van alliberar l’Ingrid Betancourt, va ser molt gratificant.

I amb més ‘carinyo’?

Mirant enrere, guardo un molt bon record d’algunes èpoques de periodisme a Igualada on podia fer el que volia i com volia, en aquella època tenia una visió molt romàntica del periodisme. Vaig treballar en els mitjans locals fins el 2004, en aquella època a Igualada hi havia ‘overbooking’ de mitjans, era una de les ciutats amb més mitjans de comunicació en relació al nombre d’habitants, la situació era molt interessant.

I el 2004...

Vaig marxar a Brusel·les a treballar mig any a la unitat de portaveus de la Comissió Europea, llavors l’ACN (Agència Catalana de Notícies) va obrir-hi una corresponsalia i jo era allà. Estava al lloc adequat al moment adequat! Brusel·les és una ciutat molt interessant, dura, trista i freda, però molt internacional.

I de Brusel·les a Nova York.

Vaig marxar a Nova York per diversos factors: Sentia que ja havia cremat l’etapa a Brusel·les, volia viure a Nova York i tenia la necessitat d’adquirir una base política més forta de les relacions internacionals per poder-me dedicar al que realment volia, els conflictes armats i la construcció de pau. Per això últim necessitava una institució forta i el programa de la Columbia va ser el que em va semblar més interessant, i a més hi ha un centre de resolució de conflictes internacionals on vaig acabar treballant.

Com valores el sistema universitari americà?

El ritme de la universitat d’allà és molt diferent, molt dur, l’estudiant és molt important, participa activament a classe i la relació entre l’estudiant i el professor és molt intensa. A la Columbia vaig aprendre a parlar, a expressar-me i a argumentar totes les opinions.A més, vaig conèixer gent molt interessant: a classe hi havia gent de tots els continents amb vides personals i professionals molt diferents, des de militars fins a gent que treballava al govern de Kenya, i fins i tot una cantant de Broadway.

Algun punt negatiu?

Al principi era molt crítica, em vaig trobar que tot el que estudiava tenia una visió profundament americana. Llegíem una mitjana de dos llibres per setmana i d’aquests, un 70% eren d’autors americans. En temes de política exterior encara viuen en un bipolarisme de la guerra freda.

Quin és el teu pla per al futur?

Tinc clar que aquesta no és la feina de la meva vida, tinc ganes d’apropar-me més al conflicte i seria molt naïf pensar que ho puc fer des de Nova York. Ara bé, aquesta feina em proporciona un coneixement molt útil i necessari i crec que encara no he cremat aquesta etapa. En un futur tinc ganes d’apropar-me una altra vegada a la gent: estar en contacte amb la gent és el que em fa més feliç.

Igualada entra dins dels teus plans?

Igualada és una ciutat que cada dia està més maca, m’agrada com a ciutat de vacances però no em permetria desenvolupar-m professionalment. Ara crec que el món és molt gran i em queden molts llocs per conèixer, cada cop que arribo a un lloc diferent m’agrada interaccionar amb a gent, saber com viuen, i per això cal que m’hi quedi una temporada.

Fins ara has dibuixat el camí per arribar a assolir el teu objectiu...

La veritat és que mai m’havia pensat que faria aquest recorregut però no crec en l’atzar sinó en la ‘bona sort’ i en el treballar perquè arribi. En cada una de les decisions que he pres he estat conscient que em podia equivocar però també que rectificar és fàcil. Ara estic treballant a les Nacions Unides però crec que no cal treballar a l'ONU per tenir una vida interessant.