'Jo vaig ser el primer a organitzar una consulta popular per a la independència de Catalunya'

Quina és l'essència d'Escons Insubmisos?

Escons Insubmisos va ser una idea que vaig tenir fa més o menys sis anys per resoldre el problema de la gent que vota en blanc, pensant-se que és un vot de protesta, mentre que en realitat el vot en blanc és un vot de conformitat. Als polítics ja els va bé que hi hagi molts vots en blanc ja que això afavoreix la participació, i els escons se'ls queden els partits majoritaris. L'invent que vaig fer jo va ser el de dir que deixaria la 'butaca' buida en cas d'aconseguir un escó, i que no cobraria ni un ral.

Un projecte que ja no existeix...

Jo sóc una persona que començo molts projectes, però que després els cedeixo o no els continuo. A les últimes eleccions autonòmiques vam aconseguir ser el vuitè partit més votat després dels sis partits parlamentaris i del partit antitaurí. Llavors uns estudiants universitaris estaven interessats a continuar el projecte però la seva gestió va resultar ser un desastre, van deixar morir la web, i per poder anar a Europa, fins i tot van parlar amb Josep Anglada, el president de Plataforma per Catalunya... Per a mi, només parlar amb aquest senyor ja és pecat, i em vaig desentendre del projecte. Ara han creat un altre partit, 'escons muts'.

I ara?

Ara ha arribat un moment en què ja estic per a la independència de Catalunya. Vaig pensar que la idea d'Escons Insubmisos està molt bé per a la gent descontenta, però ara havia de fer alguna cosa per a la gent que està descontenta amb Espanya i que és independentista. Per això he desenvolupat el pla per a la independència, l'única alternativa per arribar a aconseguir-la. Podeu trobar aquest pla en el bloc Pla Independència. He escrit un llibre més complet però no tinc ganes d'anar al darrera de les editorials.

Vostè és arquitecte, d'on li ve aquesta inquietud política?

Jo vaig ser bastant infeliç fins als 40 anys, quan em vaig adonar que m'havien estafat. Em va estafar Franco; i els polítics, en general, també m'han perjudicat molt! Ara recordo quan tenia cinc anys i era a Can Massana (una casa que hi ha sota Montserrat), recordo els milicians apuntant amb fusells al pit dels meus pares i oncles. I després va venir la guerra, la gana i tots els anys de franquisme. Quan es va acabar, tothom cridava 'llibertat, amnistia, estatut d'autonomia' però el somni es va esvair, resulta que els governs que he tingut sempre m'han perjudicat i no només per una banda, sinó per dues: Uns que són més lluny, a Madrid, dels quals ens haurem de desempallegar; i després els d'aquí, hem de mirar de tenir uns governs que es dediquin més al bé de Catalunya i no només a l'afany de guanyar.

Hi ha algun camí per arribar a la independència?

Ja hi ha dos plans per a la independència de Catalunya, els que proposen Esquerra Republicana i Reagrupament, que diuen que quan aconsegueixin manar, declararan la independència de Catalunya. Però mentre ho aconsegueixen ja podem esperar asseguts: Nosaltres asseguts a les nostres cadires i ells arrepapats a les seves butaques. Esperar a tenir majoria absoluta per decidir no és cap pla, això és molt més utòpic que esperar que els espanyols ens entenguin.

I vostè proposa...

Primer hem de posar el dit a la llaga a Espanya, perquè ells mateixos es posin en evidència i des d'Europa ens donin la raó. Per aconseguir-ho s'han de fer tres provocacions. La primera és demanar poder celebrar un referèndum amb caràcter oficial. A Madrid ens ho denegaran i en tindrem el document. Després hem de demanar que canviïn l'article 8 de la Constitució. Aquest article diu que l'exèrcit és el garant de la unitat de l'Estat, és a dir, que si a Catalunya ens declaréssim independents, ens podrien enviar els tancs. Òbviament, també ens ho denegaran. Finalment hem de demanar que ens cedeixin totes les competències i també ens ho denegaran. Amb aquestes documents, podem anar a Europa i mostrar, de manera documentada, el que Espanya està fent amb nosaltres i que ens reconeguin com un poble independent.

I les consultes que s'estan fent ara?

Aquestes consultes estan molt bé, són extraordinàries, però l'única cosa que fan és fer ambient, no tenen cap caràcter oficial. A mi m'agrada dir que la primera consulta popular que es va fer a Catalunya sobre la independència la vaig fer jo. D' això en fa dos anys i va ser en una fira d'entitats dels Països Catalans que es fa cada 11 de setembre a l'Arc de Triomf. Allà hi ha un moltes carpes amb diferents entitats, en la meva hi posava 'Referèndum d'autodeterminació, t'agradaria que Catalunya fos independent?' i allà deixàvem votar a tothom, fins i tot nens, i va ser un èxit.

Què en vol fer, d'aquest pla?

Jo sóc un franctirador, que no tinc capacitat de lideratge. Començo les coses, com l'Associació Olímpica de Catalunya, però després no les sé continuar. Ara, però, vull ser molt prudent, he presentat el pla a diferents entitats, però veient com va la cosa, potser ho presento a Reagrupament.

Què és l'Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya?

L'any 86 vaig escriure un llibre que es diu Catalunya independent, i en aquell moment ja demanava un referèndum d'autodeterminació. Aleshores al diari Avui em van fer una entrevista i vaig acaba dient que Catalunya havia de participar als Jocs Olímpics. Això va ser 15 dies abans que Barcelona fos escollida la seu dels Jocs Olímpics del 92. Vam estar un any treballant en la clandestinitat ja que, en aquell moment, la carta olímpica només parlava de països i no d'Estats. Va arribar un moment que entre els membres de l'ADOC hi havia dues estratègies. La que va guanyar va ser fer grans conferències i mítings, i van arribar a tenir més de 800 acords dels ajuntaments de Catalunya a favor d'un Comitè Olímpic de Catalunya. Jo ja me'n vaig desentendre perquè no era el camí que jo creia correcte.

I quin era el camí correcte?

Jo volia anar a les federacions d'esports i presentar-los la feina feta i tota la informació, i que s'espavilessin. Quan el projecte ADOC se'n va anar a l'aigua, em va saber molt greu i vaig començar a pensar què podia fer. Llavors vaig buscar algun esport que no tingués federació ni a Catalunya ni a Espanya, per poder entrar dins del sistema de federacions i poder estar dins del rovell de l'ou. Llavors vaig anar buscant esports i vaig descobrir les curses d'orientació. Al cap de dos anys ja era membre del consell directiu de la Unió de Federacions, però el Pujol va dir que no, i el Comitè Olímpic de Catalunya no va ser possible. En canvi, les curses d'orientació van ser un èxit, i encara avui hi ha un ambient molt maco. Tant jo com la meva germana i alguns nebots participem en les curses d'orientació a nivell català, europeu i fins i tot mundial.