Oriol Solà: “Els Moixiganguers d’Igualada sempre hem lluitat per superar-nos”

Recentment, has deixat la presidència, després de set anys, dels Moixiganguers d’Igualada, una entitat de la qual formes part des dels inicis. Quins records tens d’aquella època?

Era el 1994. Érem tots molt joves, i jo era dels grans… I ara veus que una colla castellera funciona quan hi ha gent de totes les edats, com ara. Una colla castellera funciona quan hi ha tres generacions involucrades: perquè la canalla funciona, perquè la gent gran hi posa la seva visió, i perquè el jovent hi posa la seva força. Aquesta és la gràcia d’una colla castellera, que no sigui només un grup d’amics sinó que sigui una representació de tota una ciutat o d’una comarca. L’interès intergeneracional és la clau per a una colla castellera.

Us imaginàveu, en aquella època, que la colla podria arribar fins on ha arribat?

No! Però hi havia molta ambició. En aquells moments, ho veies molt difícil, però sempre he pensat que no té sentit que una colla castellera es quedi fent castells de sis o de set. Els Moixiganguers d’Igualada sempre hem lluitat per superar-nos. En els inicis, el repte era passar de castells de 6 a castells de 7. Després, vàrem passar una època –llarga– en què el repte va ser passar de 7 a 8. Hi vàrem estar molt temps, però el repte hi era, i la colla, amb els seus problemes i amb les seves dificultats i amb les ganes de buscar gent, continuava lluitant per a superar-se. I, després, quan vàrem passar del 8 al 9, no vàrem ser mai conformistes. I el camí, ara, és exactament el mateix. Si ens acomodem, si pensem que ja estem bé amb el 3 de 9, tornarem a baixar als de set. Per tant, ara, el nostre repte ha de ser, i és, anar més enllà, anar a fer el 4 de 9, el 2 de 9... Hem de continuar creixent.

En aquella època, què et va atreure dels castells? Què et va motivar a ser casteller?

En aquella època m’agradava molt anar a veure castells. Era tot un aficionat. Anava a les diades de Vilafranca del Penedès, a les de Valls i, lògicament, a totes les diades de la Festa Major d’Igualada. Llavors, una bona amiga, la Marta Riba, em va venir a buscar perquè amb el Marcel·lí Valls volien fer una colla a Igualada. No m’ho vaig pensar gens. Una cosa que sempre havia vist fer a gent de fora, que m’agradava molt, ara tenia l’oportunitat de poder fer-la aquí, i amb l’orgull de fer-ho a la teva ciutat, a Igualada.

Al llarg d’aquests gairebé trenta anys has fet una mica tots els papers de l’auca dins la colla...

Sí, vaig ser cap de colla tres anys i ara he sigut president set anys, però des del 94 sempre he fet algun paper dins la colla, sigui als castells o en l’àmbit tècnic o administratiu. La gràcia dels castells és que t’hi pots dedicar tant com vulguis o puguis. El grau de compromís de cadascú amb l’entitat és el que cadascú decideix. Hi ha gent que per la diada de Festa Major es posa la camisa i ve a la plaça a fer pinya, aquell dia; i hi ha gent que ve a assaig tots els dilluns, dimecres i divendres, a més també participa de les reunions setmanals, les actuacions els caps de setmana... Per tant, el nivell de compromís el tria cadascú i, al llarg de la vida, cadascú va triant el seu compromís segons els seus desigs i possibilitats. Jo sempre he estat involucrat en entitats i els castells han sigut el que m’ha omplert els últims gairebé trenta anys.

Al llarg d’aquests anys, a part de la gestió, també has tingut papers importants en l’evolució de la construcció dels castells, de fites assolides, especialment en els grans castells que els Moixiganguers han fet els últims anys. Només per posar un exemple, ets una peça dels terços del 3 de 9. Totes les posicions són importants en un castell, però com es viu el castell des del tronc?

Sí, realment, totes les posicions dels castells són importants, però estar al tronc és un privilegi. Implica un grau de compromís que, moltes vegades, la gent potser no veu o no coneix. Aquest compromís, però, té la seva recompensa. Al final, als que ens agrada fer castells, estar en aquella posició és un autèntic privilegi. I he viscut moments de pell de gallina, uns instants de la meva vida que només he viscut fent castells. Recordo pujar els terços al 3 de 9 a Tarragona, al Concurs, en el primer 3 de 9 de la colla, i el silenci que es va fer va ser impressionant. I aquests instants realment són de pell de gallina i costa molt viure’ls en altres situacions. I els castells provoquen això, provoquen emocions i, al final, com més t’hi dediques, com més dones, més et tornen.

Has estat set anys a la presidència de l’entitat. En quin punt estava la colla quan vas agafar aquesta responsabilitat?

Estava en un punt delicat, perquè ja es parlava de fer un pas endavant i fer un canvi, arriscat, de local. En aquella època, la colla no estava unida al voltant d’aquesta idea. Hi havia gent que tenia molt clar que s’havia de fer aquest pas, però hi havia molta gent, a dins la colla, que això li feia por. Fer el canvi de local no era només fer un canvi de lloc, era fer un canvi global i, especialment, en un tema delicat com era el de les finances de la colla. El segon any d’estar al local nou havíem doblat el pressupost de l’entitat, amb tot el que això suposa, de risc i de maneres diferents de fer les coses. Hi havia gent que tenia por, dubtes, i tenien tot el dret de tenir por, perquè s’anava a transformar, i molt, la colla. Això va suposar una crisi dins la colla, que va implicar un canvi de junta. Nosaltres vàrem entrar amb el compromís d’intentar explicar, molt més, tot el que implicava el canvi de local, per tal de fer-ho possible. Teníem clar que el que volíem era ajuntar la colla al voltant del canvi de local.

I ho heu aconseguit…

Sí. Al final del primer any teníem la colla convençuda que s’havia de fer el canvi i, llavors, vam poder fer el trasllat. Era un moment molt delicat perquè les colles viuen del bon rotllo, i si hi ha mal rotllo dins l’entitat, no surten els castells.

Va ser, doncs, una decisió encertada?

Sí, va ser un èxit i un encert fer el canvi de local perquè aquest canvi ens ha posat al centre d’Igualada. I no parlo només del centre físic, sinó també del centre sociològic, ja que, entre altres coses, ens ha permès tenir vinculació amb altres entitats. Abans, el nostre local estava ubicat al Rec. Era un espai que, per anar a fer castells, estava molt bé, però només per anar a fer castells. T’havien d’agradar molt els castells per anar-hi un divendres a les 10 de la nit, passant fred, en aquells carrers foscos... Ara no, ara és molt fàcil. És tan fàcil que en comptes d’anar-hi a les 10 de la nit ens trobem molt abans, a les 8, sopem, fem la cerveseta... Ara és molt més fàcil i, per tant, com que és molt més fàcil, som molta més gent dins la colla. Molta més gent que s’ho passa bé socialment, i, a la vegada, molta més gent per fer castells, que és la nostra finalitat. Així, doncs, podem dir que sí, que va ser un gran encert. I ara ho hem de saber mantenir. Perquè no som la colla d’abans i això implica una gestió molt més complexa, econòmicament i social.

Ara, després de set anys, heu canviat la junta. També va ser una decisió delicada?

El repte de canviar ara de junta era un repte important i poder trobar un equip que tingués les ganes i l’energia per tirar endavant aquest projecte era més complicat que en un primer moment, quan érem una colla de 6 i de 7, quan era més fàcil de gestionar. I, per sort, amb el Miquel Bernadí, el nou president, hem trobat una persona molt entusiasta, que també és de la colla des dels inicis i que ho ha agafat amb moltes ganes. Estic segur que farà grans coses a la colla.

Després parlarem dels reptes de futur. Abans, però, parlem d’aquests anys, marcats per la pandèmia. Anys d’incerteses. Vau témer per la colla?

Han sigut uns anys molt complexes. Primer, econòmicament, perquè ens havíem endeutat per fer el canvi de local. El risc era important, sobretot quan es tracta d’una entitat. I després, com dius, va venir la COVID, amb una entitat endeutada, que havia fet una inversió al local nou i havíem de pagar un lloguer molt alt. Va ser un gran repte. Els primers mesos de la pandèmia vam patir molt. Vam patir per dues coses. Una, perquè a Igualada s’estava escampant molt el coronavirus durant les primeres setmanes, unes setmanes de gran incertesa, i nosaltres ja havíem començat els assajos. Teníem cent vuitanta persones reunides al local, fent pinyes. I, pocs dies després, ens tancaven. Som, com deia abans, una colla intergeneracional, amb gent gran. I vèiem que la gent gran estava tenint molts problemes amb la COVID. Vam patir molt... Vam patir molt... Aquelles primeres setmanes estàvem pendents del telèfon, pendents perquè la pandèmia podia explotar en qualsevol moment dins la colla... i no va passar. No va passar. Vam tenir molta sort... Només hem d’esmentar alguns casos puntuals. Vam assajar amb COVID, però no va explotar dins la colla.

Tot i que, evidentment, la pandèmia va comportar unes restriccions estrictes, estroncant el dia a dia de la colla, els assajos, les actuacions… la colla no va parar, no es va aturar com a entitat. Va ser aquest un factor clau per tot el que ha vingut després?

Nosaltres, habitualment, comencem l’activitat abans que la majoria de colles. El 2020, al febrer, ja havíem arrencat. Ja havíem fet la primera actuació i teníem la colla revolucionada, perquè volíem que fos un any molt important. Era l’any del 25è aniversari i volíem aprofitar-ho per dinamitzar molt, socialment i tècnicament, la colla. Estàvem molt revolucionats... Llavors, pensàvem que si la pandèmia durava un mes, no pararíem; si havia de durar dos mesos, no pararíem, i si s’havia d’allargar mig any, tampoc. I al final... van ser dos anys... Però la mentalitat va ser sempre la mateixa. Durant la pandèmia, amb les restriccions, sempre dèiem que tothom tingués la faixa al costat de la porta perquè el dia que es pogués tornar, tornaríem. Dins del món casteller hi va haver diferents visions o posicions, lògicament, com a tot arreu. I nosaltres vam ser, junt amb altres colles, dels que dèiem que havíem de lluitar per reprendre l’activitat tan aviat com fos possible. Lògicament, seguint sempre els consells i les pautes de seguretat que ens donaven des de la Generalitat i els professionals de la salut. Però sense ser més restrictius del que ens marcaven, perquè estàvem convençuts que la gent ho necessitava. La gent necessitava tornar a trobar-se. I hi va haver altres colles que van tenir una altra visió de la situació. Per exemple, si s’havia d’actuar amb mascareta, van preferir no actuar. I nosaltres, sí. Si deixaven fer assajos amb mascareta i només vint persones assajant, van preferir no assajar. I, nosaltres, sí.

En general, i de bracet amb la part tècnica, la part social és essencial per a l’èxit de la colla?

És bàsic. Per exemple, per fer un castell com el 3 de 9, necessitem unes tres-centes persones. Tres-centes persones a qui els agradin molt els castells. No hi són. Vull dir que hi ha tres-centes persones que potser els agrada molt l’activitat, que els agrada molt la vida social i, a més, els agraden els castells. Però gent que els agradi molt, molt, molt, molt només fer castells, hem de reconèixer que som pocs, uns quants “tocats del barret”... Llavors, hem de fer-ho molt atractiu perquè la gent a qui potser no li agrada molt només fer castells, també es trobi a gust a l’entitat fent altres coses, coses que l’omplin. Lògicament, la prioritat han de ser els castells per a una colla castellera. Però ho hem de fer fàcil. I, si ho aconseguim, aquesta és la clau. La vida social de la colla és la clau que ens porta fins aquí.

Abans parlaves d’aquesta nova junta, amb en Miquel Bernadí agafant el teu relleu a la presidència de l’entitat. Com està ara la colla i quins són els reptes de futur?

Sí, el relleu era tot un repte. El meu últim repte com a president de la colla era fer una transició ben feta. Els lideratges llargs fan que la gent s’acostumi que les coses ja les farà el president i la junta... I va arribar el moment que calia una renovació. Estàvem convençuts que si l’entitat era viva, seria capaç de trobar aquests relleus dins l’entitat i això era una mostra de maduresa de la colla. Vam reemplaçar tots els punts clau de la junta. El Pau Corcelles, per exemple, plegava com a tresorer. Jo també acabava la meva etapa com a president. Vam tenir la sort que el Jordi Moreno continuava com a cap de colla i, per tant, hi havia una estabilitat dins el grup tècnic, on també hi ha hagut relleus.

I quins són els reptes de futur? La colla, no ha tocat sostre?

Esperem que no hagi tocat sostre, perquè la nostra idea és continuar creixent, i els reptes que ha assumit la junta del Miquel Bernadí van en la línia de continuar creixent i de continuar obrint-nos a la ciutat. Penso que hem fet un gran esforç amb el local, que ens ha portat a obrir-nos a la ciutat, i la nova junta té moltes ganes de continuar així, obrint-nos encara més, sent més permeables, fent que entrar al local a fer castells sigui encara més fàcil i, per tant, que la colla continuï creixent i sent útil a la ciutat.

Oriol Solà, Miquel Bernadí... Però al costat dels presidents hi ha un equip de persones que fan rutllar la màquina. En una entitat, això és molt important?

El president o el cap de colla són com l’enxaneta, que és la figura que es veu més quan es fa el castell, però a darrere hi ha una gentada treballant. Com comentava abans, ara també ha plegat una altra figura, el Pau, que ha estat aquests set anys amb mi, a la junta, i ha sigut una peça clau per fer els canvis econòmics que hem estat fent. Però aquestes figures s’han reemplaçat bé i el més positiu d’aquest canvi, a part d’entrar gent amb molt d’entusiasme a continuar treballant per l’entitat, és que mitja junta ha continuat per fer un bon trasllat. La gent aportarà idees noves i segur que anem en la línia de fer un segon creixement de la colla, que és el que necessita l’entitat ara: continuar creixent.

Recentment, han premiat els Moixiganguers d’Igualada com la colla Castellera de l’Any? Què representa aquest reconeixement?

És un títol que donen les colles més grans. Els caps de colla decideixen quina és la colla que ha destacat més durant la darrera temporada  per algun motiu concret. Normalment, el motiu és casteller, però en aquesta ocasió també s’ha destacat l’impuls que vàrem fer durant la pandèmia, no només amb els castells, sinó també socialment. Durant la pandèmia, vàrem estar dinamitzant una mica el món casteller, tibant del carro, amb el nostre modest granet d’arena, per poder revolucionar el món dels castells, perquè la gent tingués ganes de tornar. I les colles grans, a part d’això, també van reconèixer que vam recuperar el nostre millor nivell tècnic, dos anys després de la pandèmia, recuperant el 3 de 9. És un reconeixement que fa molta il·lusió, precisament perquè te’l donen les altres colles.

Són gairebé trenta anys fent castells... no estàs cansat? Assajos entre setmana, reunions, actuacions els caps de setmana, traient temps dels amics, de la família, de la feina...

Sí, els castells et pren moltes hores, però, al final, les guanyes no havent d’anar al psicòleg... Segur que he tret molt temps de la feina i de la família, però també he fet molts castells amb família. Els castells són un lloc on et trobes amb els amics, amb la família, on acabes trobant un dels teus espais d’oci i de lleure. És cert que tornes abans de les vacances per poder assajar, però és que fer aquell assaig t’agrada i, per tant, no és un sacrifici. Quan ho comences a veure com un sacrifici, les coses no duren trenta anys. Si duren trenta anys és perquè t’agrada. Sí que hi dediques moltes hores, però una altra persona dedica moltes hores a Netflix, perquè li deu agradar Netflix. A mi m’agrada fer castells.

Els valors que es fomenten en el món casteller, com el treball en equip, la companyonia, l’esforç… sobrepassen el casteller i es reflecteixen, també, en el teu dia a dia?

En el meu cas, segur que sí. Jo sempre he estat vinculat a entitats, com el CAU. I aquestes entitats comparteixen molts valors, com el treball en equip, entre altres. Aquests valors serveixen per construir coses. Quan dins l’entitat hi ha bon rotllo, quan es treballa en equip, normalment les coses surten més fàcilment que si hi ha discussions, mal rotllos i cadascú tirés pel seu cantó. Llavors, el castell no surt.

Quan parlem d’entitats castelleres, parlem de “colles”. Els Moixiganguers són una colla?

Sí, Moixiganguers és una colla. I ho és molt... Abans, quan érem una colla de sis o de set, érem una única colla. I quan ens hem fet grans, quan hem crescut, s’ha convertit en una colla de diverses colles. Hi ha tot de colles que conviuen a dins la colla, però que tenen la principal virtut que són molt permeables. Jo tinc un grup amb els que tenim més o menys la mateixa edat, que tenim fills, però si un dia em quedo fent una cervesa amb la colla dels joves, de vint anys, hi sóc molt benvingut i m’hi trobo molt bé. I si un d’aquests joves un dia ve a la taula dels pares, també s’hi trobarà còmode, a gust. És a dir, són colles molt permeables que permeten que cadascú faci la seva colleta de 20 persones, però, alhora, afavoreix que cadascú pugui voltar per totes les colles i pugui estar ben acollit en qualsevol moment. Som una colla de colles i aquesta és la clau.

I hi ha diversitat dins la colla?

Sí, i també és cert que ens agradaria que n’hi hagués més. Fa temps, sentir parlar castellà en un castell era molt complicat a Igualada. Ara no. Ara s’hi sent parlar castellà, s’hi sent parlar italià, s’hi ha sentit parlar francès... Ens agrada que s’hi senti parlar àrab, que hi hagi gent i veus de tots els colors. Ens agradaria ser molt més permeables, encara, en aquest sentit, perquè fem una bona funció. Hi ha hagut gent que ha decidit fer el pas i entrar a l’entitat i això, entre altres coses, els ha servit, per exemple, per aprendre català. La colla, a part de fer castells, que com deia abans és la prioritat, també fa funcions socials, funcions d’acollida, i m’agradaria que la colla fos més heterogènia, perquè voldria dir que som una representació més gran del que és Igualada.

Els Moixiganguers són una entitat important dins el teixit associatiu de la ciutat. Igualada no s’entendria sense la festa de Reis o sense els Tres Tombs. S’entendria sense els Moixiganguers?

Ens agradaria que fos així en un futur. Perquè aquestes dues entitats que has posat com a exemples són entitats històriques de la ciutat. Amb una llarga trajectòria. Nosaltres, tot i que tenim pràcticament trenta anys, no som com tan històriques, no som com l’hoquei, els Reis, els Traginers i d’altres que  formen part de l’ADN d’Igualada. Els castells, en general potser sí, perquè fa molts més anys que els castells formen part d’Igualada. Però hem de ser conscients que els Moixiganguers encara no. Així i tot, ens agradaria que fos així. Tenim una capil·laritat dins la societat que ens permet pensar que anem en la bona direcció, però aquestes entitats que esmentàvem, alguna cosa hauran fet bé, perquè al cap de dos-cents anys continuen existint i la gent s’hi continuï trobant i sent-s’hi representada i, per tant, ens hi podem emmirallar i esperem que d’aquí a dos-cents anys hi hagi Moixiganguers d’Igualada.

Però avui, si els Moixiganguers necessiten moure sis-centes persones per anar al Concurs de Tarragona, ho aconsegueixen...

Sí, i tant... L’última vegada, més de sis-centes persones vàrem anar a Tarragona. Això és un orgull. I també et sents orgullós quan l’endemà de fer un tres de nou, la gent et felicita pel carrer. Gent que potser no coneixes de res. Alguna cosa hem remogut a Igualada i la gent se sent orgullosa dels seus Moixiganguers, gent que potser no ha posat mai els peus al local. I això, per a nosaltres, és un orgull. I hem de continuar en aquesta direcció. Si volem fer castells més grans que els d’ara, hem d’anar cap aquí. Hem d’assolir i mantenir que sigui la ciutat que faci els castells. Els castells com el 3 de 10, evidentment, els construeixen els Castellers de Vilafranca, però al final, el castell, el fa Vilafranca, el fa la ciutat. O a Valls, una ciutat no molt gran i que té dues colles, els grans castells els fa la ciutat. Hem de fer aquest pas i la nova junta vol anar cap aquí. Ara som una colla castellera d’Igualada i el que volem és que Igualada faci els castells amb nosaltres.

Del lema casteller “Força, equilibri, valor i seny”, quin percentatge li adjudiques a cadascun a l’hora de fer un castell?

Valor i seny, segurament són els més necessaris. Pel que fa a la força, hi ha llocs en el castell on n’hi ha molta i altres llocs on n’hi ha menys. Amb l’equilibri, tres quarts del mateix. Si tens massa seny, el castell no puja, i si tens massa valor, tampoc.

I, a vegades, amb el seny, també hi ha d’haver una mica de rauxa?

Sí, parlo de valor en el sentit de ser agosarat i, si no ets agosarat, sempre és millor tocar de peus a terra. Però, precisament, aquest valor, aquesta rauxa, aquest anar una mica més enllà del que és estrictament còmode, és el que et fa fer castells.

Abans parlaves d’aquell silenci impressionant que vas viure com a casteller a la plaça, a la Tarraco Arena, quan els Moixiganguers van fer el primer 3 de 9. Quina emoció se sent quan descarregues un gran castell com el 3 de 9 o un castell que ha costat molt descarregar?

Quedaria molt bé dir, simplement, eufòria, però moltes vegades el que vius i sents és alleujament. Sobretot quan ets president de l’entitat. Hi ha una baixada. Abans de l’actuació has passat tres o quatre dies que t’ha costat  molt dormir; al castell pateixes perquè tens canalla allà dalt, pateixes perquè ningú es faci mal, pateixes perquè el castell surti, perquè saps que és important per a la colla. Els cinc minuts després de descarregar el castell, vius una baixada considerable, tens ganes de descansar…  I al cap de deu minuts, ja hi tornes. Veus tothom celebrant el castell i això, després de la baixada, et porta a l’eufòria.

I quan cau el castell, que se sent?

No hi ha aquesta baixada que deia abans. En primer lloc, lògicament, estàs pendent de si tothom està bé, si algú s’ha fet mal, i quan tothom està bé, tens ganes de continuar lluitant. A vegades, quan caus, és per autèntica mala sort i, a vegades, potser, per falta d’assaig… Però sempre tens ganes de continuar lluitant…

A l’inici de l’entrevista has comentat que, de jove, eres molt aficionat als castells i no et perdies cap diada de la Festa Major d’Igualada, una data significativa dins el programa d’actes. Des de fa uns anys hi ha hagut un debat, sovint encès, sobre quin model ha de tenir la festa igualadina. Com ho veus?

Crec que el gran repte de la Festa Major d’Igualada dels pròxims anys és lligar els dos models que estan coexistint en aquest moment. És un autèntic drama per a les entitats que hi hagi dos models, com a mínim per als Moixiganguers. Jo, personalment, tinc molt clar quin model m’agrada. A mi m’agrada que hi hagi diada castellera diumenge i que els castells i la festa girin al voltant d’aquest dia. Però ara hi ha dos models coexistint i s’ha de prendre una decisió i apostar per un model, amb claredat. A mi m’agrada un, però si ha de ser l’altre, que sigui l’altre. Però que n’hi hagi un. Cal que algú, sigui l’ajuntament o sigui un conjunt d’entitats, o com el format dels administradors de Vilafranca, decideixin realment com ha de ser la Festa Major. Igualada ha de tenir un model de Festa Major, no en pot tenir dos coexistint, com ara, perquè tensen molt les entitats, perquè et fan triar. Tenir dos models és no tenir cap. És molt, molt, important que en els anys vinents s’hi posi ordre.