Oriol Soler: “Si el seu objectiu era espantar-me, no ho han aconseguit, sinó tot el contrari”

Em vaig preparar molt per si havia d’acabar entrant a la presó

Com està? Com s’ha recuperat de l’impacte de la detenció?

Estic bé, en primer lloc, perquè em vaig preparar molt per si havia d’acabar entrant a la presó. Quan et prepares per al pitjor escenari i després et deixen anar, llavors tot va, immediatament, cap amunt. I, en segon lloc, perquè no m'esperava l'onada de solidaritat que hem rebut la meva família, l'empresa i jo. I això ha sigut molt emocionant i molt gratificant. A més, tenint el mirall dels companys que són a la presó o a l'exili des de fa més de tres anys, gairebé no tinc cap més remei que estar molt content i posar-me a treballar com més ràpidament millor.

Està tranquil? El jutge el va deixar en llibertat sense càrrecs, però l’expedient no està tancat.

Estic absolutament tranquil, perquè tinc la consciència molt tranquil·la. Segurament ha estat molt menys tranquil el meu entorn o la meva empresa. Em preocuparia si hi hagués algun indici de malversació o de corrupció, però al final m'acusen d'un tema polític del qual estic molt orgullós.

Si pretenien espantar-me, han aconseguit tot el contrari, tinc moltes més ganes de continuar endavant, de canviar les coses, de treballar per a un país millor

M'acusen d'haver muntat un exèrcit de 10.000 persones a Rússia, i és una acusació tan creativa que ningú se la creu

El mal ja està fet?

El mal està fet perquè m'han fet perdre tres dies, i perquè han fet perdre a la meva empresa i a la meva família molta energia, però jo en surto més convençut del que en vaig entrar. Si pretenien espantar-me, han aconseguit tot el contrari, tinc moltes més ganes de continuar endavant, de canviar les coses, de treballar per a un país millor. Jo no he sigut víctima d'altres acusacions que no siguin polítiques. No hi ha res d'això. Només m'acusen d'haver muntat un exèrcit de 10.000 persones a Rússia, i és una acusació tan creativa que ningú se la creu, no em fa cap mal.

La primera pàgina del primer tom (volum) de les acusacions comença amb un article d'El Confidencial en què es pregunten com és que jo no estic entre els presos. Hi havia una llista de persones, molt curta, que sabíem que els nostres noms havien sortit moltes vegades, generalment en acusacions infundades. I sabíem que ens podien venir a buscar

Què va sentir quan els agents el van detenir en sortir de casa? Pensava que un dia podria arribar aquest moment?

Estava preparat, des de feia temps, per si arribava aquest dia. La primera pàgina del primer tom (volum) de les acusacions comença amb un article d'El Confidencial en què es pregunten com és que jo no estic entre els presos. Hi havia una llista de persones, molt curta, que sabíem que els nostres noms havien sortit moltes vegades, generalment en acusacions infundades. I sabíem que ens podien venir a buscar. Psicològicament, jo estava preparat per si arribava aquest dia. Però no m'esperava que arribés en aquest moment, pensava que l'Estat optava per intentar trobar una solució al problema.

I, finalment, va arribar el moment…

Sí, i quan va arribar vaig començar a pensar en coses més operatives: la família, els nens, l’empresa, les reunions que tenia a l’agenda… Em preocupava molt que la Guàrdia Civil molestés els veïns.

Què va sentir durant l’escorcoll al seu domicili? Que sentia quan els agents violaven la seva propietat, la seva intimitat i la de la seva família?

En primer lloc, penso que jo no he fet res malament i que ells, a mi, no em tombaran pas. Així, vaig tenir una actitud relaxada, tranquil·la i amable cap a ells. Vaig pensar que el problema el tenien ells, que eren ells que estaven cometent una injustícia. No vaig voler ni estar enfadat ni intentar impedir el que feien, al contrari. Després, com que ells no em van tractar malament, físicament, no em van pegar ni emmanillar —em van emmanillar després—, penses que aquella sensació que comporta la frase “que volen aquesta gent que truquen de matinada” la va viure més el meu entorn que no pas jo. Jo estava preocupat per aclarir els papers que anaven trobant, perquè no hi hagués cap malentès i per no donar cap oportunitat perquè em poguessin acusar de res. Quan troben una llibreta de la meva parella, la Marina Llansana —van mirar totes les llibretes que es prepara per a les tertúlies, una per una, pàgina per pàgina— i a la primera pàgina llegeixen “jutge Lamela”, aclareixo immediatament que no és que estigui fent una llista, sinó que aquell dia, a la tertúlia, es devia haver parlat d'aquest tema; i llavors vaig a buscar les factures de les tertúlies i els ensenyo que, efectivament, aquell dia la Marina havia participat en una tertúlia a la televisió. Aquelles hores em vaig dedicar més a això que no pas a enfadar-me. No em vaig enfadar amb ells, gens. Em sembla molt trist el que han de fer, no els tinc cap rancor. Penso que ha de ser fotut per a ells haver d'explicar a la teva família que has de fer aquesta feina...

Estar tancat en un calabós impressiona molt

Què se sent tancat en un calabós, i més sabent, com diu, que és innocent? Com va viure l’experiència?

Estar tancat en un calabós impressiona molt. A la comissaria de la Guàrdia Civil, a la Travessera de Gràcia, estàvem tres pisos a sota terra; hi ha un pàrquing, un altre pàrquing a sota, i després la planta dels calabossos. La mida del calabós és realment sorprenent, perquè mesura 2,40 per 1,60, amb un banc de pedra al mig, que és el llit. No hi ha espai per a moure's, no hi ha cap finestra, hi ha un fluorescent blanc, tot és blanc, la porta és metàl·lica, amb uns foradets petits a través dels quals veus una mica què hi ha a fora. No tens absolutament res. Ni un llibre, ni una llibreta, ni un boli. Res de res. Et prenen els cordons de les sabates, el cinturó, les ulleres... Físicament és molt dur. A més, estàs molt sol. Era molt impressionant. Però un cop va passar aquest primer impacte d'impressió, vaig prendre una decisió: tinc la consciència tan tranquil·la que no em tombaran, i amb aquesta actitud he de passar aquests dies. Cada vegada que venia un agente el tractava bé, preguntava per la seva família, pel seu poble. Volia fer molt evident a la Guàrdia Civil que soc educat, que els respecto com a persones i, sobretot, que no m'han tombat.

Tancat al calabós, poses en perspectiva l’esforç brutal que fan els presos polítics catalans. Si quaranta-vuit hores al calabós a mi ja m’han semblat una eternitat, penso que hi ha gent que hi porta tres anys! I hi ha gent que fa tres anys que és a l’exili!

Al calabós, va pensar en els presos polítics?

Sí, tancat al calabós poses en perspectiva l’esforç brutal que fan els presos polítics catalans. Si quaranta-vuit hores al calabós a mi ja m’han semblat una eternitat, penso que hi ha gent que hi porta tres anys! I hi ha gent que fa tres anys que és a l’exili! Davant això, no em feia gens de pena a mi mateix…

Què va sentir divendres, quan el jutge el va deixar sortir en llibertat i es va retrobar amb la família, amics i companys de feina?

Vaig sentir una grandíssima alegria. Em va impressionar molt saber tot el que havia passat aquelles hores. Fins aquells moments, per exemple, jo no era conscient que hi havia hagut una concentració de suport a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada. (S’emociona.)

Em va impactar i emocionar molt la resposta i la solidaritat de tothom

Es va sentir acompanyat?

Em preocupava molt haver molestat els veïns. Jo no sabia que hi havia tants guàrdies civils a fora, al carrer, pensava que només hi havia els que feien l'escorcoll a dins de casa. Em va impactar i emocionar molt la resposta i la solidaritat de tothom. I jo acabo d'arribar a Igualada, fa poc que hi visc… Que hi hagués l'alcalde, regidors, veïns, amics... va ser molt emocionant. Em va impactar que es fes una concentració de suport al vespre i que vingués la gent d’Òmnium nacional. I a Ripollet, on vaig néixer, també es va fer una concentració. És absolutament impressionant.

Un país no és tenir un estat, sinó la capacitat que té la societat de defensar-se i de defensar els més fràgils. I en aquell moment, el fràgil era jo

La seva parella, Marina Llansana, va escriure un article a El Punt Avui, titulat “Què és un país”, en què escrivia: “Un país és un exèrcit que planta cara a l’odi i a la repressió amb unes armes tan poderoses que el fan invencible: la solidaritat, la humanitat i la dignitat.” Ho comparteix?

De l'article de la Marina m'agrada molt la idea que això és un país, que un país no és tenir un estat, sinó la capacitat que té la societat de defensar-se i de defensar els més fràgils. I en aquell moment, el fràgil era jo.

Penso que nosaltres tenim un projecte polític que per a ells és insuportable, i ells intenten derrotar-nos

No entenen què va passar l'octubre del 2017 i tampoc entenen què va passar amb el Tsunami Democràtic

Tota aquesta interlocutòria és un muntatge per entrar a casa nostra i agafar tot el que poden. Volen informació, agafar els ordinadors, els telèfons, i mirar tots els papers per veure què hi poden trobar

De què s’ha de defensar, vostè? Abans ha esmentat l’emblemàtica frase “Què volen aquesta gent”. Ho sap, vostè, què volen?

No crec que siguin males persones. No crec que sigui un tema de bons contra dolents. Penso que nosaltres tenim un projecte polític que per a ells és insuportable, i ells intenten derrotar-nos. Per derrotar-nos, necessiten informació. No entenen què va passar l'octubre del 2017. La sentència del Suprem no explica què va passar l'octubre del 2017, no explica la veritat. I tampoc entenen què va passar amb el Tsunami Democràtic. Penso que el que busquen és informació. Tota aquesta interlocutòria és un muntatge per entrar a casa nostra i agafar tot el que poden. El muntatge en si no té cap valor jurídic. Sincerament, penso que finalment acabarà sent nul, perquè no s'aguanta per enlloc. Volen informació, agafar els ordinadors, els telèfons, i mirar tots els papers per veure què hi poden trobar.

N’he sortit més reforçat que abans d’entrar al calabós

Puc tenir por, com puc tenir por d’altres coses de la vida, però la por no és motor de res ni un fre per a res. La vida consisteix que et passin coses. No els tinc por a ells. No els considero un monstre totpoderós. Els considero poca cosa. No els vull donar la categoria per dir-me què puc fer i què no puc fer

Creu que pot ser una revenja, que volen fer un escarment pel seu fracàs d’impedir la celebració del referèndum?

No ho sé, aquest és el seu problema. No m’agrada pensar, com deia, que la gent és dolenta. Al final, si és una venjança, aquesta és molt mala idea, perquè jo n’he sortit més reforçat que abans d’entrar al calabós. Hi insisteixo: penso que la seva voluntat era tenir accés a unes coses a les quals no podrien accedir d’una altra manera, de forma legal. I tinc molt clar que a casa meva no hi havia res, però ells potser pensaven que hi trobarien alguna cosa. Puc tenir por, com puc tenir por d’altres coses de la vida, però la por no és motor de res ni un fre per a res. La vida consisteix que et passin coses. No els tinc por a ells. No els considero un monstre totpoderós. Els considero poca cosa. No els vull donar la categoria per dir-me què puc fer i què no puc fer.

Tota la gent que no esperava que hi hagués repressió per part de l’Estat espanyol ara sap que el nostre projecte polític porta implícita la repressió

L'octubre del 2017 no sabíem a qui ens enfrontàvem i ara ja ho sabem

L’Estat farà el possible, fins als límits imaginables, perquè el nostre projecte polític no triomfi i, per tant, nosaltres hem de prendre la decisió de fins on volem arribar; és una decisió nostra, que abans no havíem pres i ara hem de prendre

Amb aquestes ràtzies, volen sembrar por entre el moviment independentista?

Tota la gent que no esperava que hi hagués repressió per part de l’Estat espanyol ara sap que el nostre projecte polític porta implícita la repressió. Amb això hi hem guanyat. L'octubre del 2017 no sabíem a qui ens enfrontàvem i ara ja ho sabem. I, a més, sabem que podem aguantar. Podem pensar que l'independentisme està immers en el caos, però la realitat és que també hem après moltes coses aquests darrers anys i que són coses que ens serviran per al futur. Són coses que havíem d'aprendre. Una d'elles és que l'Estat farà el possible, fins als límits imaginables, perquè el nostre projecte polític no triomfi i, per tant, nosaltres hem de prendre la decisió de fins on volem arribar; és una decisió nostra, que abans no havíem pres i ara hem de prendre. També queda clar que nosaltres som més resistents del que ens pensàvem. Tenim capacitat de sobreposar-nos a la repressió de l'Estat espanyol. Ara, això no vol dir que nosaltres hàgim de guanyar. Això vol dir, senzillament, que tenim més elements per prendre decisions de cara al futur.

No estem pitjor que fa tres anys. Som més madurs ara que fa tres anys

El moviment independentista va menystenir la força de l’Estat espanyol?

Totalment. Recordo, quan vaig venir a viure a Igualada, al cap de poc temps, en una conversa amb amics igualadins, que jo els explicava que això que faríem tindria conseqüències, i doloroses; ells estaven convençuts que no, que som a Europa i que això seria una batalla política, d’imatge, però no dolorosa. Sí, es va menystenir el poder de l'Estat, o almenys una part molt important del moviment independentista va cometre aquest error. Jo n'era molt conscient, d'això. Però això forma part del procés normal d'alliberament: saber els teus límits, conèixer les capacitats de l'altre. És un procés normal i natural que havíem de fer. Fent les coses és com les aprens. És positiu. No estem pitjor que fa tres anys. Som més madurs ara que fa tres anys.

 A vostè se l’acusa de malversació de fons públics, prevaricació, desordres públics… I, fins i tot, de conspirar, al costat de Julian Assange, Edward Snowden i Vladimir Putin en una “estratègia geopolítica de desestabilització” contra l’Estat espanyol.

Les acusacions es desqualifiquen per elles mateixes. Si em consideren capacitat per articular una xarxa amb el govern rus, amb la complicitat de dos dels activistes més importants del món, com són Julian Assange i Edward Snowden—a qui no conec—, i aprofiten un viatge que vaig fer de vacances amb la meva filla a Sant Petersburg, és que tot es desqualifica per si sol. Pel que fa al tema de la malversació de fons, això ho desqualifiquen ells mateixos, perquè no té cap base. Agafen tots els diners que hem facturat des de l'empresa a la Generalitat des del 2016 fins al 2020, que és un 7% de la facturació —una xifra molt inferior al que facturen altres empreses del sector—, i diuen que això és malversació de fons per pagar el procés, però que “hay que comprobarlo adecuadamente”. I en lloc de comprovar-ho, van a l'empresa del costat de casa i nosaltres encara esperem que vinguin a SOM*. És evident que no hi trobaran res, no tenen res. Som una cooperativa, tot està auditat, tots els projectes pels quals hem rebut ajudes són finalistes, van a projectes concrets que estan totalment justificats.

Les acusacions no tenen cap mena de rigor ni de fonament

M'agradaria que vingués el teniente coronel Baena a la nostra empresa per ensenyar-li-ho tot. Estarem l'estona que calgui. No fa falta que vinguin amb furgonetes i armats fins a les dents

M’agradaria parlar amb el tinent Baena perquè vull entendre com poden pensar que guanyaran posant el nom d’una batalla dels nazis contra els russos en una operació contra nosaltres, o pensar que guanyaran sent tan maldestres en la utilització de la informació

Abans ha comentat que, quan era reclòs al calabós, conversava educadament amb els agents de la Guàrdia Civil. Si tingués, davant seu, el tinent coronel Baena, què li diria?

M'agradaria que vingués el teniente coronel Baena a la nostra empresa per ensenyar-li-ho tot, de la mateixa manera que ho vaig ensenyar tot als guàrdies civils que van escorcollar casa nostra. Estarem l'estona que calgui. No fa falta que vinguin amb furgonetes i armats fins a les dents. Que vinguin, l'estona que calgui, i que ho mirin tot tranquil·lament. Les acusacions no tenen cap mena de rigor ni de fonament. Inicialment, jo no sabia que l’instructor era el teniente Baena. Ho vaig saber en sortir. Si ho arribo a saber, al calabós, hagués demanat de parlar amb ell. Estic segur que hauria vingut. M’agradaria parlar amb ell, sense acritud, i que em justifiqui aquesta operació, i jo li ensenyaria els números i tot el que volgués. M’encantaria parlar amb el tinent Baena i entendre la seva lògica. Vull entendre com poden pensar que guanyaran posant el nom d’una batalla dels nazis contra els russos en una operació contra nosaltres, o pensar que guanyaran sent tan maldestres en la utilització de la informació. Jo vull que hi hagi una solució per al problema i, per tant, tots som part de la solució i tots som part del problema. M’agradaria poder parlar amb ell i compartir com veu les coses, i ajudar-lo a entendre les coses; segurament, si arriba a entendre que això no va d’una gent que va pegant a tothom perquè faci coses sinó que va d’un país que vol ser, potser entre tots trobarem el camí. Passaria hores amb ell…

Aquesta manera d’actuar de la Guàrdia Civil forma part de l’ADN de l’Estat espanyol

La Benemèrita actua amb prepotència i amb total impunitat.

Penso que ho fan així perquè no saben fer-ho d’una altra manera. Aquesta manera d’actuar de la Guàrdia Civil forma part de l’ADN de l’Estat espanyol. Però em fa pena, em sap greu per ells. Trobo normal que, finalment, la justícia europea els ho tombi tot…

Vaig participar en el Tsunami Democràtic, com milers de persones. És un acte polític, totalment legítim, del qual estic orgullós

A les investigacions de la Guàrdia Civil emmarcades dins l’operació Volhov també apareix el seu nom dins l’organització de Tsunami Democràtic.

Sí, apareix en una conversa per una acció del Tsunami Democràtic, que és menor i que, en qualsevol cas, és veritat. Vaig participar en el Tsunami Democràtic, com milers de persones. És un acte polític, totalment legítim, del qual estic orgullós. Mai m’hauria pogut defensar tan fàcilment.

L'octubre ens serveix per plantejar el problema

Buscar una solució vol dir, a vegades, fer el problema més gran, perquè la solució sigui més imperativa. També vol dir ser més i preparar-se millor

L'independentisme ha après moltes coses, les ha anat racionalitzant amb el temps. I ara les ha de començar a aplicar

També se’l relaciona amb l’anomenat “estat major” del procés i amb l’organització del referèndum de l’octubre del 2017. Va ser un punt d’inflexió? Hi ha un abans i un després del Primer d’Octubre? On és i cap on va el moviment independentista?

Per resoldre un problema, el que és molt important, en primer lloc, és plantejar-lo. Això, a la vida, ens costa bastant. Però quan una cosa no funciona, has de veure-la i, quan tens clar que hi ha un problema, llavors ja has fet un pas molt important per trobar-hi una solució. Els catalans, durant les últimes dècades, no havíem plantejat formalment, fins ara, el problema. L'octubre ens serveix per plantejar-lo. Un cop plantejat, veiem que la solució és molt més complicada del que ens pensàvem. Buscar una solució vol dir, a vegades, fer el problema més gran, perquè la solució sigui més imperativa. També vol dir ser més i preparar-se millor. Plantejar el problema forma part del procés històric que hem decidit començar, però plantejar el problema és el primer pas, no l'últim; després vindrà com trobem solucions, i ara estem en aquest punt. Hem d'entendre que ens trobem en un període històric i el procés ens va ensenyant coses i ens fa fer-ne d’altres. L'independentisme ha après moltes coses, les ha anat racionalitzant amb el temps. I ara les ha de començar a aplicar.

Jo confio en els partits polítics i en la gent que se la juga cada dia per liderar i gestionar el nostre país

Qui ho ha d’aplicar, els partits polítics? El moviment independentista ha perdut la confiança en les forces polítiques?

En aquest sentit, jo confio en els partits polítics i en la gent que se la juga cada dia per liderar i gestionar el nostre país. Estic segur que de tot això en sortirà alguna cosa.

L’Estat espanyol no té gens de voluntat de solucionar el problema

Parla de fer front al problema per trobar solucions. A l’altra banda, l’Estat espanyol, en lloc de dialogar, actua cada vegada amb més repressió contra l’independentisme.

Això forma part del problema. És molt senzill: si vas per la carretera i es punxen les quatre rodes, tens un problema. No és un problema petit. Si ets al desert, el problema encara és més gran. Plantejar el problema no vol dir que tingui solució. És fonamental saber que tens les quatre rodes punxades per poder continuar conduint. Una altra cosa és saber si tens rodes de recanvi, o si pot venir un helicòpter a portar-te-les, o si hauràs de continuar caminant mil quilòmetres... En aquest sentit, no dic que la solució del problema sigui fàcil; l'Estat espanyol no té gens de voluntat de solucionar el problema. Però, en qualsevol cas, tenim plantejat el problema i tenim plantejat el repte. I abans no l’hi teníem. Ja sabem una cosa que hem d'afrontar.

És evident que l’Estat espanyol va enrere en qüestió de drets i llibertats

Durant la concentració que es va fer a Igualada poques hores després dels escorcolls i les detencions, Marina Llansana i Marcel Mauri, ambdós vicepresidents d’Òmnium, van coincidir en els seus parlaments amb el lema “Demà pots ser tu”, una campanya de l’entitat amb què es denunciava el retrocés dels drets, de les llibertats i dels valors democràtics a l’Estat espanyol. Creu que estan en perill?

Sí, totalment. El que l’Estat espanyol no veu és que el problema que els posem damunt la taula no és només un problema nostre, és un problema que també els afecta, també els deteriora. Ara, el PSOE i Podemos veuen que el deep state els persegueix, això també forma part del problema. És evident que l’Estat espanyol va enrere en qüestió de drets i llibertats. Això també fa més evident el problema i la necessitat de trobar-hi una solució. La solució arribarà.

 Nosaltres estem aguantant molt bé. Ens han detingut i empresonat els líders, hem pagat milions en finances, han reprimit centenars de persones, hem tingut una crisi de fe molt important en els nostres polítics… i continuem aquí

N’està segur?

Segur! Els problemes tenen solució. I més quan estem aguantant tant i tan bé. No oblidem que nosaltres estem aguantant molt: ens han detingut i empresonat els líders, hem pagat milions en finances, han reprimit centenars de persones, hem tingut una crisi de fe molt important en els nostres polítics… i continuem aquí. El que passa és que també hem de ser autocrítics.

Els independentistes hem de fer autocrítica. Hem de ser molt més rigorosos, hem de treballar molt més, hem de ser molts més, hem d’estar molt més preparats…

Faci autocrítica.

Els independentistes hem de ser molt més rigorosos, hem de treballar molt més, hem de ser molts més, hem d’estar molt més preparats… Però crec que hi haurà una solució. Que l’Estat sigui com és, és una raó més per trobar una solució.

Em van detenir pel que penso, per les meves idees

Marina Llansana i Marcel Mauri també van denunciar que se l’havia detingut per les seves idees. Mauri assenyalava que “hi ha més de 3.000 persones represaliades per l’Estat espanyol pel simple fet de defensar la llibertat, per defensar la democràcia, per ser independentistes, perquè en aquest estat ser independentista és delicte”, i Marina Llansana reblava: “Han detingut l’Oriol per les seves idees independentistes.” Hi està d’acord?

Em van detenir pel que penso, per les meves idees. Com he explicat abans, no hi ha cap base jurídica per detenir-me. Però aquesta és la realitat. Per això volem marxar d’Espanya.