Pablo Derqui: “És benvingut que TV3 s’atreveixi a fer una sèrie com ‘Si no t’hagués conegut’”

Tal com declarava el director de la serie, Kiko Ruiz Claverol,  ‘Si no t’hagués conegut és “una sèrie singular, diferent i una mica inclassificable”. De fet,  la nit de l’estrena, Twitter bullia amb missatges d’espectadors sorpresos. Què és, exactament, ‘Si no t’hagués conegut’?

En paraules del Sergi Belbel, el creador, és una “comèdia quàntica” [riu]. És una aposta que vol arriscar una mica més en el guió; una història d’amor, al cap i a la fi, però amb una pàtina de ciència ficció, seguint les noves teories de la física quàntica que demostren que hi ha molts universos paral·lels. És arriscada en aquest sentit, ja et dic, però no deixa de ser una història d’amor, que són les que ens agraden, però amb aquesta pàtina més imaginativa.

Què et va captivar d’aquest projecte quan te’l van proposar?

D’entrada que és feina [riu]. Però el que és llaminer és que aquesta idea dels universos paral·lels obra unes possibilitats dramàtiques molt grans al personatge, ja es veurà més endavant això; el personatge té molts colors. Llavors, per un actor això és molt xulo. I també , que creava un gran volum de feina, perquè tot es vertebra al voltant del meu personatge. Era un repte.

Amor i ciència ficció. Una combinació poc comuna?

Estic pensant amb la història d’amor de Blade Runner, per exemple, de la replicant. Al cap i a la fi les totes les bones històries requereixen d’una història d’amor; requereixen de certs arquetips reconeixibles i que ens emocionin. Nosaltres volem que ens estimin i volem estimar, i llavors les històries que volen agradar també parlen d’això, de l’amor, en aquest cas amb aquest punt de ciència ficció.

Tal com diu Sergi Belbel, creador i guionista de la serie, a ‘Si no t’hagués conegut’ no hi ha dolents. I almenys, de moment, no n’hi hem vist. Hi estàs d’acord? Com us afecta això, a nivell actoral?

És més interessant, els personatges més interessants són els que no són maniqueus. Per exemple, tots els sentiments tenen molts colors, tenen molts moments; l’odi no és només odi, sinó seríem dibuixos animats, com a la peli aquella,Inside out, no? Que ensenyen les passions, de manera gràfica i per entendre-ho està bé, però a la realitat tots som un ventall de grisos, una evolució constant de sentiments. Per tant, que no hi hagi marcadament un bo o un dolent és més interessant. És més complicat de fer, perquè no ho has de mastegar tant, has de ser més subtil, i això és més maco per un actor i una actriu.

A nivell interpretatiu, què t’ofereix el teatre i què t’ofereix el món de l’audiovisual?

Doncs, el teatre és casa meva; és on m’he format, és on més he patit, potser, i on més he gaudit també. El teatre és el que necessito sempre tenir a prop, i repetir, i tornar-hi sovint. A la televisió ara començo a treballar més, al cinema no tant, però són àmbits que també m’agradaria explotar. Són tipus d’interpretació diferents. En el teatre pensa que tu has d’emocionar a l’espectador però també al que està a la fila 24. I no hi ha una càmera que et vegi l’ull o la cara aquí, per tant és un altre tipus d’interpretació; has de jugar molt més amb la veu, i arribar-hi. Al cap i a la fi és el mateix, però són tècniques diferents; la televisió és una lupa d’augment, és una lent que està aquí i et veuen com si estiguessin mirant-te molt de prop, llavors has de tenir una calma, una tranquil·litat molt gran. És anar trobant, són registres diferents; el mateix ofici, però amb petits detalls que van canviant.

Segons Belbel, ‘Si no t’hagués conegut’ va d’aquelles casualitats i petites decisions que et poden canviar la vida. Quines han estat, a nivell professional, les decisions més determinants de la teva vida?

Hi han famílies que s’han format per casualitat. “Aquella nit vaig sortir i no en tenia ganes i vaig conèixer la meva dona”, aquestes coses passen. Si no hagués sortit aquella nit, molt probablement no l’hagués conegut, i no hagués tingut fills, ni... És que és molt fort, si t’hi pares a pensar, angoixa, però és així la vida. En la meva vida hi ha algunes decisions determinants, com haver-me atrevit a presentar-me a les proves de l’Institut del Teatre. Jo no tenia referents familiars, havia estat en escenaris quan era jove perquè tenia grups de música, però com a actor només tenia una experiència a l’escola. Però mai havia pensat que això pogués ser una professió, era una cosa més impúdica. Potser, no ho sé, m’agradava fer imitacions, era molt, això, “el graciós”. Però si no m’hagués presentat a les proves, no seria aquí. I això va ser perquè quan vaig acabar la carrera -jo vaig estudiar humanitats- uns companys meus em van dir, “Escolta, jo em presento a les proves de l’insti”, i vaig dir, “Ostres potser jo també ho hauria de provar perquè m’agrada, ho provo, no hi tinc res a perdre”: I hi vaig entrar; i va ser com... “Perdó?”, perquè hi havia molta gent que es presentava, i va ser com si em diguessin: “Si, si val la pena que ho facis”. I així ha estat. Llavors és com si la vida et fes encaixar en un lloc que d’entrada no sabia que hi encaixaria i ha estat aparentment casual. Pots pensar en el destí; depèn, el destí l’has de buscar però a vegades si que hi ha coses que són casuals. No ho sé, és tota una bola, pensar en això, en la “inevitabilitat” de les coses o en allò fortuït.

‘Si no t’hagués conegut’ és la primera serie de ciència ficció coproduida per TV3 que s’emet en ‘prime time’. Què n’opines? Creus que és una aposta arriscada?

Les sèries, ara, estant vivint uns moments en què es permet arriscar una mica més en els continguts i jo estic content que passi a TV3 això. S’ha d’arriscar; potser no agrada a tothom, o potser rebrà moltes crítiques, però trobo que ens hem d’arriscar. És el més divertit, el més interessat que podem fer com a generadors d’històries, intentar donar-li mes voltes. Sobretot avui en dia, que estem vivint una revolució de les sèries, en la qual cada vegada s’està detallant molt més en els guions i en els personatges, buscant originalitat i risc. És benvingut que una televisió publica ho faci.

Quina valoració fas de l’estat de la ficció televisiva a Catalunya i Espanya?

Doncs ara a Catalunya i a Espanya, estan una mica adaptant, el moviment que s’està donant ja des de fa temps, arreu del món, sobretot a Estats Units, a França, a Anglaterra, als països escandinaus... d’una nova ficció televisiva més elaborada. Quan diem “arriscada”... és perillós, perquè no es tracta de fer una bogeria, és simplement cuidar molt més els guions, ser molt més curós a l’hora d’elaborar la història que vols explicar, treballar molt més les emocions que vols transmetre. Perquè l’espectador també és molt més madur i la televisió és un camp que ho permet. Llavors, ara està passant això perquè l’espectador també ho demana, no és només que les televisions vulguin sinó que l’espectador té uns ulls i un cap que requereixen d’uns inputs una mica més elaborats.

En els últims anys t’has consolidat com un dels actors catalans més presents tant en l’escena teatral com en l’escena televisiva. Tens dos premis Butaca com a millor actor de repartiment, un com a actor teatral, i ara t’acaben de nominar de nou per ‘Calígula’. Quina valoració en fas?

Més cansinos, no, que diuen? [riu]. Jo d’entrada em sento molt afortunat, perquè ja sé que això és molt relatiu i pot canviar, però he sentit reconeixement del públic, que és per qui fas la feina, al cap i a la fi. Tu vols emocionar a la gent, i són ells, per qui ho fas. Llavors sentir el reconeixement és com un “Ostres, menos mal, no m’estava equivocant, ha servit per alguna cosa”. Llavors això em reconcilia amb el meu ofici molt, li dóna com sentit. El més important és treballar perquè tens unes despeses també; per tant, ja d’entrada que et cridin per feina ja em sento afortunat. Però un Premi Butaca, que dóna el públic, és com una felicitat molt gran, és com: “Sí, val la pena; ens agrada el què fas, continua, volem veure’t més”. I és com “Ufff... si!“, perquè a mi em fa feliç, fer-ho.

Júlia Solé/Clack - Fotos: Pol Alfageme/Clack