Parlem amb Armand Monleón i Àlex Haro, pilots anoiencs participants al Dakar

MARIA SAYAVERA

Quina ha estat l’experiència a l’hora de participar a l’edició d’enguany del Dakar?

Haro: El nostre equip va anar amb l’expectativa de lluitar per aconseguir el pòdium i des del primer moment se’ns va estroncar tot a causa del fang; en el cas personal, però, volia veure com reaccionava, ja que no havia anat mai amb en Nani Roma com a pilot, i puc dir que vaig quedar molt satisfet i amb bones sensacions en aquest sentit. Un sisè lloc és bo, malgrat que no era el què teníem previst.

Monleón: Jo vaig fer el Dakar en l’apartat de motos, i cal dir que és una prova molt dura, tant en camió, com en cotxe o en moto. En el meu cas, em feia molta por l’alçada i ens vam preparar a consciència prèviament, però la situació allà sempre és diferent. Al final, però, el feeling va ser bo i a nivell de resultat va anar més bé del que m’esperava, i vaig estar content per les sensacions. Cal dir que, a nivell de navegació, la segona setmana va ser més dura, però vam aprendre moltes coses per tal de millorar l’any que ve.

És més dur l’inici de la cursa que no pas els dies posteriors, o al contrari?

H: El principi de la prova podem dir que és més light, en el sentit que la navegació no és tan complicada i hi ha molta més pista, després, quan avances, es complica, i com deia l’Armand, la segona setmana va ser la més “dakariana”, sobretot pel tema que comentàvem de l’alçada, que en el meu cas no em va afectar tant com a en Nani.

L’alçada és un dels aspectes que més prepareu abans de marxar cap al Dakar, veig...

M: Sí, en el meu cas ho vam treballar amb una màquina d’hipòxia, que consisteix a treure l’oxigen i acostumar-te a rendir sense l’oxigen amb què està acostumat el cos a treballar. Alguns pilots opten per fer estades en llocs d’alçada, però jo vaig optar per a treballar-ho des d’aquí amb la màquina, per tal de no perdre entrenaments de qualitat tant de moto, com de bici i la resta de físic; en funció de cada entrenament, combinàvem l’entrenament de moto o bici amb l’ús de la màquina.

H: També s’utilitza la càmera de calor, per a simular temperatures més altes, com les que ens trobaríem al Dakar.

Com veieu la participació al Dakar de

l’any vinent?

H: En el meu cas, jo vinc dels ral·lis, que és on he tingut més experiència, però professionalment veig molta més sortida al Dakar, i la motivació cada any és creixent; enguany ho hem fet prou bé, així que l’equip està content, en Nani també, i ara només falta tancar alguns llaços per a poder assegurar la participació l’any que ve. De fet, la temporada per a preparar-se comença ara i estem intentant tancar-ho tot aquest mes de març.

M: Tinc clar que el meu futur és a les motos (riu), i malgrat que m’agraden els cotxes, físicament em trobo molt bé i tinc marge de millora en aquest sentit, pel que és una nova motivació per a seguir treballant en la mateixa línia i ser-hi l’any que ve.

Quina és la relació entre la resta de pilots participants durant el Dakar? Ja que el nombre de catalans, i anoiencs, presents és important...

M: Podem coincidir en el moment dels àpats; el pilot sempre està amb el seu equip i l’únic moment en què pots barrejar-te amb la resta de pilots i altres equips és a l’hora de menjar, que al final són uns vint minuts al dia.

H: També cal dir que ells, en motos, van unes tres hores per avançat dels cotxes, i és difícil coincidir. A més, el temps és or allà... i no pots comentar gran cosa. No hi ha massa contacte.

M: Amb els cotxes és complicat trobar-se i amb la resta de pilots de motos, coinc deixes amb el teu grup, a la resta no els veus gaire. Les rutines, doncs, són força similars entre pilots de motos i cotxes, malgrat els horaris...

H: Sí, tot i que els pilots de motos tenen encara més feina (riuen). Com a copilot, jo preparo el roadbook, ells, a més d’això, també han de pilotar, al cotxe som dos...

M: Al final tot és dur. Nosaltres, com que ho fem tot alhora, tampoc ens la juguem tant. El pilot de cotxes va a buscar sempre el límit, perquè és la seva feina, en canvi en motos, sempre ens guardem aquell plus per a poder seguir navegant. D’una manera o una altra, tot és dur.

H: Mirant-ho des de fora, però, el que fan les motos és bestial, perquè jo ja tinc molta feina només amb la navegació... Navegar i córrer alhora, té molt de mèrit.

Us havíeu imaginat mai participar en un Dakar?

H: Per a mi era un objectiu. Vaig començar als cotxes perquè era un món que m’agradava, primer com a mecànic, després ja com a copilot; i mentre he anat fent curses no m’he marcat un objectiu, com per exemple, ser campió del món, sinó que mica en mica ha anat arribant tot, però en el cas del Dakar, sí que ho veia com una prova que volia fer, i de fet, feia varis anys que ho intentava. Gràcies a l’experiència dels ral·lis doncs, vaig poder entrar-hi.

M: Jo ho tenia claríssim. Sabia que tard o d’hora tindria l’oportunitat. Des que feia Enduro, sempre tenia un ull fixat als ral·lis, sent un somni, però conscient que havia d’esperar el moment i sabent que el budget per anar-hi és molt elevat. En el meu cas, he treballat molt per a trobar l’oportunitat per a córrer en bones condicions i amb un gran equip, però sempre ho he tingut present.

I en aquest cas, és tal i com us havíeu imaginat abans de participar-hi?

M: des de l’any 2010, vaig estar a l’equip del Marc Coma, corrent a Enduro, i ell encara estava en actiu competint als ral·lis, pel que veia el dia a dia de la competició; però realment, fins que no estàs a la cursa, no ho veus. Amb el Mundial de Ral·lis et pots fer una petita idea, però la diferència més gran és quan arribes allà amb la moto... Hi ha moltíssimes coses a fer, en poc temps, i una darrera l’altra, seguides. I són gairebé dues setmanes així. Sí que mentre fas la cursa en pista, ja pots portar una idea de com serà gràcies al Mundial de Ral·lis, però quan deixes la moto al camió i et poses amb la feina extra, és brutal, perquè has de tenir en compte moltes coses i prendre petites decisions que poden marcar molt el resultat del ral·li.

H: Has de tenir-ho tot molt calculat, fins i tot el moment en què t’has de dutxar, com has de preparar la bossa, a quina hora sopar... és el que dèiem que no pots perdre temps i tot acaba sent molt estressant, i no només un o dos dies, sinó que empalmes sis o set dies, fins l’etapa de descans, sense parar.

M: Hi ha vegades que pot ser caòtic. Has de preveure quina bossa et faràs per al dia tal del ral·li, en funció d’on seràs, el temps que farà, què necessitaràs... i potser la fas a tres dies vista! Sempre has d’anar per avançat.

H: Hi ha detalls, com per exemple, agafar jocs de retoladors de recanvi, que sinó ho tens, t’has de buscar la vida, i això ja et fa perdre temps. Qui ho té tot més ben preparat és qui obté millors resultats al final.

M: Per a mi, la planificació és clau durant la cursa. És a dir, no guanya el més ràpid, en el cas de les motos, en els cotxes és una altra història, però en les motos guanya el més complert, i el més complert vol dir qui ho té tot, el que ho té tot preparat i sap pilotar en pista, i qui fora d’ella, és el més llest.

H: Una de les preparacions, en el cas dels cotxes, en què has de fer més èmfasi, és la preparació psicològica. En un ral·li normal, pots fer trams de 20 o 30 quilòmetres, aquí n’hi ha de més de 400... La preparació psicològica per a mi va ser clau en l’edició d’enguany. En un ral·li has d’estar molt concentrat i al Dakar és molta distància, i afavoreix a perdre aquesta concentració.

Article publicat al monogràfic en paper #ADMOTOR de l'AnoiaDiari