Pau Ortínez i Elisabet Farrés: "No hi haurà un canvi sense nosaltres, sense Poble Actiu. Som imprescindibles”

El Pau Ortínez té 32 anys. És enginyer d’obres públiques i treballa en una empresa pública que gestiona el servei d’aigua de diferents municipis. Ha participat activament a l’escoltisme, en projectes d’acollida de persones nouvingudes i en entitats per la gestió pública i ecosistèmica de l’aigua. Actualment, és regidor de Poble actiu a l’Ajuntament d’Igualada. Quina valoració fas de la feina feta per la vostra formació en aquest mandat?

Pau Ortínez: Ha estat un mandat difícil. La pandèmia va suposar, com a mínim durant un any i mig, una alteració del funcionament de l’ajuntament. Va condicionar que, a efectes de pressupostos o a efectes de l’atenció a la gent, es posés el focus en àmbits marcats per una situació de pandèmia, que ens sobrepassava. Pel que fa a la resta del mandat, s’han deixat passar oportunitats per part del govern de Marc Castells. Nosaltres hem intentat transmetre que era un mandat molt important per afrontar, per exemple, la regularització del servei de l’aigua, el tema dels residus, el planejament urbanístic… El govern de Marc Castells ha deixat passar moltes oportunitats.

Elisabet Farrés: Pel que fa a la feina feta pel nostre grup podem recordar, per exemple, quan vam començar la campanya i ja proposàvem que l’escola de l’Ateneu Igualadí passés a ser escola pública. Un tema que es va anar desencadenant i que després es van posar les medalles els altres… És igual, l’important és que ara ja és una escola pública.

L’Elisabet Farrés té 55 anys. Llicenciada en ciències religioses i en filosofia, actualment és professora a l’Institut Pere Vives d’Igualada. Participa en diversos projectes pedagògics i és membre de diferents entitats culturals. Ha format part de plataformes de debat i defensa del territori. L’Elisabet i en Pau ens recorden altres punts sobre els quals han treballat des del grup aquests darreres anys.

Pau: També destacaria, en l’àmbit de la cultura, que vam obrir un meló sobre el fet que la capital de la cultura ha servit per ben poc. Vàrem fer el cicle de debats “Tenim un pla” per anar més enllà de l’any de la capitalitat de la cultura, per plantejar quin model de cultura volem a la nostra ciutat i per plantejar propostes en molts àmbits:  l’Escorxador, les escoles d’arts, la planificació de cicles estables…

Elisabet: Sí, el tema de l’Escorxador ja el dúiem a l’altre programa i ara el tractem amb més força perquè justament, arran d’aquesta campanya sobre cultura, nosaltres mateixos vam quedar sorpresos de com la gent encara està il·lusionada amb aquest projecte. Ara n’estem encara més convençuts de la seva importància.

Un altre àmbit en què heu incidit molt és el de l’habitatge

Pau: Sí. Un dels problemes més importants que hem percebut en la gent ha estat clarament el de l’habitatge. En aquest àmbit, hem generat debat perquè la gent veiés i entengués que es podien fer altres tipus de polítiques en aquesta matèria. Per exemple: que en lloc de construir habitatges nous podem rehabilitar-ne d’existents, aquesta és una aposta molt més factible econòmicament i que lliga molt més amb la nostra manera de pensar i d’actuar. Si tenim un edifici mig construït té molt més sentit que l’acabem, o que es rehabiliti un edifici que està malament, que no pas construir-ne de nous. Des de Poble Actiu hem situat aquest debat en l’esfera institucional i el govern ens ha comprat una part del relat: veuen que sí que necessari apostar per la rehabilitació i que tenim un problema amb l’habitatge i que, per tant, l’hem d’afrontar.

Anem una mica més enrera. Sou a l’Ajuntament d’Igualada des del 2015. Al llarg d’aquests anys, heu madurat? Heu crescut? Com us heu posicionat en la política igualadina i quin és el vostre espai en el mapa polític de la ciutat?

Pau: El 2015, quan entrem a la institució, parlàvem de transparència, de participació, d’obrir les finestres de l’ajuntament i descobrir què passava allà a dins. Un exemple: la situació del servei de l’aigua, un àmbit que tenia moltes coses obscures i que, si nosaltres no punxàvem, no sortien. Hi havia una situació irregular en el servei de l’aigua i, en entrar nosaltres a l’ajuntament, la vam fer visible. També hi ha una feina –que és molt pesada, però que és necessària– que és la de mirar factura per factura i pressupost per pressupost, per intentar dotar de transparència certs àmbits com, per exemple, la Festa Major d’Igualada: els diners de la Festa Major… a què es dediquen? O, en un altre àmbit, quant cobren els directius del Consorci Sanitari de l’Anoia? Hem fet una feina de transparència. El fet d’estar dins de les institucions et permet tenir molta més informació que no pas estant a fora. La feina a fora és imprescindible per part de les entitats, però la feina des de dins et pot anar molt bé per donar llum i donar informació sobre coses que la gent ha de conèixer. També, des de dins, pots ajudar les entitats. Les entitats agraeixen que nosaltres publiquem, per exemple, els números de la Festa Major, perquè s’adonen de coses que són contradictòries o que són escandaloses.

Elisabet: Fem de mosca collonera… I la gent ja ens coneix…

Pau: La gent ens coneix com el partit que batalla per temes com la transparència, l’emergència climàtica, la mobilitat sostenible, l’accés a l’habitatge, l’escola pública…

Quan dieu que la gent us coneix, no és només la gent jove o gent independentista?

Pau: Un exemple: aquests últims mesos hem treballat molt sobre els problemes que hi ha a l’hospital. A l’hospital, el 80% dels treballadors i treballadores són castellanoparlants, el 80% són dones de més de quaranta-cinc anys i jo diria que un 80% no són votants independentistes. Doncs allà ens coneixen com els que van posar damunt la taula el tema dels sous i altres problemes i els que els hem donat suport.

Quina valoració feu d’aquest darrer mandat però també dels dotze anys de govern de Marc Castells a l’alcaldia d’Igualada?

Pau: Començo per les coses bones. El que s’ha fet sobre els estudis universitaris s’ha d’aplaudir perquè realment és una aposta important, especialment en l’àmbit de la salut.

Elisabet: Tot i que anàvem tard…

Pau: Sí, anàvem tard, potser anàvem vint anys tard, però ja està bé que s’hagi apostat pels estudis universitaris i que s’hagi fet en l’àmbit de la salut. També hi ha hagut altres temes, com el de l’accessibilitat, que el govern no ha fet malament. Tenen un pla perquè el 2025 totes les voreres de la ciutat siguin accessibles, i això està bé. Però el govern de la ciutat, les coses grans i els reptes grans, no els afronten: habitatge, emergència climàtica, planejament urbanístic, serveis públics… Aquests àmbits no s’estan tocant. No tenim un POUM renovat… Necessitem habitatge. Una ciutat de quaranta mil habitants no pot ser que només tingui quaranta pisos socials.  Necessitem fer front a l’emergència climàtica i això vol dir deixar de posar fàcil la vida als cotxes. I necessitem també els serveis públics de qualitat, perquè al final això és el que la gent et demana. És la teva responsabilitat, com a govern, que la gent tingui una llar d’infants a prop de casa. I amb el tema de les llars d’infants hem topat molt amb el govern perquè ells no tenen aquesta visió. El primer que van fer va ser tancar una llar. Arriben i tanquen una llar. I la gent necessita llars a prop de casa…

Fa un mes vam publicar una entrevista a la candidata d’Esquerra, Alba Vergés, i el titular era “Gràcies, Marc Castells, per la feina feta, però després de dotze anys toca un canvi”. Hi esteu d’acord?

Elisabet: Sí, convé un canvi, fins i tot encara que ho hagués fet molt bé… Per higiene mental. Nosaltres, de fet, ho tenim com a norma. El Marc Castells s’ha creat el seu personatge…

Pau: Ens presentem a les eleccions per tercera vegada i, per primer cop, tenim la sensació que la gent té ganes de canvi. La primera vegada que ens vam presentar, el 2015, la gent no tenia aquesta sensació. Durant l’últim mandat ja es començava a veure ganes de canviar les coses. I ara, aquestes ganes de canvi ja són més compartides. Després de dotze anys, podem agrair la feina feta en els àmbits en què la feina ha estat positiva, però hi ha ganes de canviar, que hi hagi un nou govern més atent a les necessitats de la gent. Aquestes ganes de canvi dependran, òbviament, de nosaltres i que nosaltres siguem forts. És a dir, no hi haurà un canvi sense nosaltres, sense Poble Actiu. Serem imprescindibles per a aquest canvi. Els altres partits no sumen. Llavors, hem de veure quin paper tindrem, dependrà dels vots i de la força que ens doni la gent. Però tenim moltes ganes de formar part d’aquest canvi.

Com formareu part, d’aquest canvi?

Pau: Dependrà de la força que ens doni la gent. Però en tot cas, si és possible fer aquest canvi, hi serem.

Elisabet: Les nostres primeres propostes, que podien semblar alternatives, cada vegada són més evidents.

Pau: Abans que hi fóssim nosaltres, per exemple, tot el que està relacionat amb la reclamació de més centres públics, la reclamació de la sisena escola pública o de la quarta llar d’infants pública, aquests temes no estaven damunt la taula. O a la reclamació, ara, d’una llar d’infants a llevant de la ciutat. Fins ara això, sense nosaltres, no es tractava. O que es parli de la situació als centres sanitaris, fins ara això no passava. I tot el tema de l’emergència climàtica, tampoc no era un tema molt habitual, fins ara. No es parlava de residus, d’energia... En aquests àmbits, estem fent, bàsicament, d’altaveu de la gent del carrer, que són els que porten la veu cantant: Ciclistes Urbans, Igualada pel clima, Aigua és vida... A l’ajuntament, fem d’altaveu d’unes entitats i d’unes persones que, al carrer, fan unes reclamacions per poder afrontar l’emergència climàtica. Els donem veu dins de les institucions, cosa que fins ara els altres no feien.

Un altre àmbit on, com dieu, feu de “mosca collonera, és el de la cultura

Elisabet: A Igualada es fan moltes coses, però, pel potencial que hi ha, no entenc com la gent regala les seves iniciatives, les seves idees. No penso que tot s’hagi de gestionar des de l’ajuntament, però sí que ha d’ajudar molt més a aquestes iniciatives culturals. I això encara és més gruixut si penses que han tret la bandera de la capitalitat de la cultura i no s’han qüestionat res que pugui tenir una perdurabilitat, un canvi. Ara, últimament, s’ha mogut el tema de l’auditori, però s’ha mogut perquè hi va haver queixes, demandes, a partir d’una iniciativa popular, de les entitats. Si no, no estic gens segura que això s’hagués mogut des del govern. I, si parlem de música, a Igualada tenim un gran potencial, hi ha poques ciutats que tinguin el nostre potencial. Però, quan fas un servei a la ciutat i la poses encara més al mapa, no pot ser que no hi hagi locals o espais, o que a quarts d’onze hagis de marxar si estàs en un centre cívic o en una escola de música. I també podem parlar, igualment, de la dansa o el teatre, que també tenen un gran potencial a Igualada. Només un exemple: tenir el Teatre d’Igualada és un luxe per a la ciutat... Com ho va ser el Hot Blues. Ens hauria de caure la cara de vergonya haver perdut el Hot Blues...

Quins són, per a Poble Actiu, els principals reptes de la ciutat per als pròxims anys i què proposeu per afrontar-los?

Pau: En l’àmbit de l’habitatge, hem de garantir un habitatge digne per a tothom, que hi hagi lloguers disponibles a preus assequibles. No pot ser que una ciutat amb 40.000 habitants només tingui 40 pisos socials disponibles, perquè això dispara els preus dels lloguers. En l’àmbit de l’habitatge, l’aposta ha de ser clarament, la rehabilitació. Hem de rehabilitar els pisos existents i acabar els pisos que s’estan construint. I –en aquest punt hi té molt a veure el POUM– s’han de generar habitatges a través d’espais que ara mateix no són aptes per als habitatges: antigues adoberies, antigues naus industrials que es transformen en habitatge. El planejament urbanístic ha de crear nous espais que es puguin convertir en habitatge.

Un POUM que és del 1986…

Pau: Sí, jo no havia nascut! Planejar la ciutat amb un planejament urbanístic del 1986 fa que estigui obsolet. S’ha de fer un planejament urbanístic per pensar la ciutat. L’alcalde Marc Castells, amb el Pla director urbanístic de l’activitat econòmica de la Conca d’Òdena, ha planificat urbanísticament més enllà de la seva ciutat, quan a la seva ciutat no ha planificat res. I nosaltres apostem per un creixement cap endins, és a dir, no cal anar a urbanitzar llocs que es fan fora de la ciutat quan a dins de la ciutat tens, per exemple, el barri del Rec, on es poden aprofitar molts buits urbans; i tens el barri de la Roixel·la que és una zona de creixement.

Parleu de creixement cap endins. Quin paper té la mobilitat en aquest creixement?

Pau: S’han de potenciar els vianants, el moviment de les bicicletes i el transport públic. I hem d’agafar la direcció que ha agafat la ciutat i canviar absolutament el sentit, perquè estem anant contra sentit d’allò que estan fent totes les ciutats del món, que és intentar promoure més carrers vianalitzats a tots els barris, promoure una xarxa de carrers bici adequada i, sobretot, promoure i apostar pel transport públic. La gent no utilitza el transport públic perquè no és eficient. En l’àmbit de la mobilitat, topem amb el que està fent Marc Castells aquests últims anys...

També topeu, per exemple, amb l’aposta del govern igualadí per les zones d’aparcament…

Pau: Segurament, hi ha zones d’aparcament gratuïtes que poden ser necessaris en alguns llocs, però el que no has de fer, en cap cas, és promoure que la gent vagi sempre i a tot arreu en cotxe, que és el que s’ha estat promovent els últims anys.

Un dels punts importants que sempre heu portat als vostres programes és el de la municipalització del servei de l’aigua.

Pau: La remunicipalització de l’aigua és un objectiu que ens fa especialment il·lusió. Tenim la possibilitat de fer el que estan fent ciutats com Manresa, Vilafranca del Penedès, Terrassa, Girona… Totes estan anant en la mateixa direcció, una direcció que Igualada també ha d’agafar.

I quina direcció s’ha de prendre en l’àmbit de l’energia?

Pau: Aquest és un dels àmbits importants, i més amb els preus que s’estan pagant per l’energia. Es poden fer coses que estan fent altres municipis, més petits. Quan veus que pobles com Santa Maria de Miralles, on estan creant comunitats energètiques locals i que aquí, a Igualada, amb 40.000 habitants i amb 300 tècnics no ho estem fent… Això és un escàndol! I, pel que fa a la gestió dels residus, també podem seguir en la direcció que han agafat municipis com Vallbona d’Anoia, que ha passat de reciclar el 15% al 80%, de ser de les ciutats que menys reciclava a Catalunya a ser una de les 10 que més recicla al país.

Aigua, residus, energia, mobilitat… Són temes que estan molt vinculats a l’emergència climàtica…

Pau: Els canvis en la gestió de l’aigua, l’energia, els residus, la mobilitat, etc., són molt necessaris perquè tot el que vindrà amb l’emergència climàtica transformarà les nostres vides. I qui són més conscients de l’emergència climàtica no són tant els joves sinó la gent gran, que veu com són els estius ara, com són els hiverns ara, i com eren fa cinquanta anys. Que veuen com ha canviat tot…

Elisabet: Una cosa és el canvi climàtic i l’altra és l’emergència. En l’àmbit dels residus, encara que no hi hagués canvi climàtic... on posem les escombraries? Són coses que, independentment de si canvia o no el clima, hi hem de treballar. Per exemple, hem d’aprofitar el sol. Hem de posar plaques a les instal·lacions esportives, als instituts, a les escoles... En això, també anem tard.

Pau: El més greu és que, amb la caixa d’eines que té l’ajuntament, no ho estiguin fent. Un altre escàndol! I no ho estem comparant només amb ajuntaments de la CUP, perquè Santa Maria de Miralles, que esmentàvem abans, és de Convergència. Són municipis on estan fent passos endavant en aquests àmbits, que són molt potents, i nosaltres encara estem molt lluny.

Elisabet: I, a més, hi ha ajudes, ajudes que vénen de fora per fer aquestes accions.

Pau: El govern igualadí parla molt dels Fons Next Generation, però, cap a on els enfoquen? Els podem enfocar a afrontar l’emergència climàtica. Fins ara això no s’ha fet. Aquí hi ha molt camí per recórrer i els altres ens porten molt d’avantatge. I també hi ha temes relacionats amb l’emergència climàtica en què també hem d’actuar per responsabilitat comarcal, com el cas de l’abocador dels Hostalets de Pierola, o els macroprojectes d’aerogeneradors o de plaques solars que es preveu instal·lar a diversos municipis de l’entorn d’Igualada... Com a responsabilitat de ciutat hem de generar la nostra pròpia energia. Hem de ser conscients que totes les accions que fem tenen un impacte. Si podem generar una part important de l’energia, millor; si podem reduir els residus que consumim, millor; si podem fer una gestió eficient de l’aigua i malbaratar-ne el mínim, millor. Potser els pobles ho viuen més perquè tenen conflictes territorials més oberts, però si som la capital de la comarca, hem de ser molt sensibles a les realitats dels pobles que tenim al voltant, que estan patint molt per aquestes infraestructures, sigui la MAT, l’abocador, els parcs solars fotovoltaics, els aerogeneradors...

Elisabet: Sí, i hi ha ajuntaments que l’energia sobrera d’aquestes plaques de poleisportius la destinen a finalitats socials…

Pau: Nosaltres bevem part de l’aigua de l’aqüífer de Capellades. I és una qüestió de responsabilitat consumir un mínim possible d’aquesta aigua, perquè la gent de Capellades tingui la bassa plena. En aquests temes també hem d’exercir la capitalitat. Hem de ser exemple, no ser la cua. I en l’àmbit d’emergència climàtica som a la cua, sempre.

Entre els vostres militants i simpatitzants i, probablement, dins el vostre electorat, hi ha molta gent jove. Denuncieu que el jovent igualadí ha de marxar a fora per treballar i per viure

Pau: Tres de les principals preocupacions dels joves igualadins són la formació, el treball i l’habitatge. És a dir: poder formar-te, després poder treballar i més tard poder emancipar-te. Així, s’ha de dotar la formació professional de més cos, de més estudis. En la formació professional i en la universitària. Que hi hagi cicles formatius de molts àmbits diferents és positiu. Que l’àmbit de la sanitat tingui uns cicles formatius potents és positiu, que hi hagi un grau d’informàtica, també és molt positiu. Són d’aquelles feines que són i seran molt necessàries. Tot el que sigui enfortir el Milà i Fontanals, és positiu. Tot el que sigui enfortir la universitat, també és bo. Això, per una banda. Però nosaltres trobem molt a faltar i reclamem ofertes formatives vinculades a l’emergència climàtica. No pot ser que els instal·ladors de plaques solars ens hagin de venir de Vic. Hauríem de tenir un cicle formatiu d’energia renovable.

Abans hem parlat sobre l’habitatge, ara heu parlat de la formació. La tercera preocupació dels joves és l’accés al món laboral, el treball. Hi ha molts agents que vinculen la creació de llocs de treball a la creació de sòl industrial. Hi esteu d’acord?

Pau: Pel que fa al treball, Poble Actiu som els únics que som realistes. Tothom promet llocs de treball. En Marc Castells va començar prometent feina i no n’ha aconseguit. No ha vingut cap nova empresa més enllà de LIDL, Mercadona i Massimo Dutti, però de grans empreses no n’ha vingut cap. Que vindran empreses com Amazon, Nissan o empreses que munten bateries elèctriques són falses promeses. Ens hem trobat, en moltes reunions, gent que ens diu que ara, amb aquest nou polígon, l’alcalde ha promès 400 llocs de treball. Els diem que a Montbui també ho van proposar, es va fer una inversió pública important i van passar dotze anys sense cap retorn. I quan ha tingut retorn, aquest és d’empreses d’aquí que necessitaven més espai, que estaven al polígon o dins de la ciutat i que necessitaven més espai. Quants llocs han creat? Molt pocs. I de quins tipus?

Elisabet: Són magatzems…

Pau: Hi han anat per oxigenar-se o, com dius, són magatzems. No s’han creat llocs de treball. Deixem de pensar que vindran de fora i ens solucionaran les coses. Aquí, qui crea feina són, bàsicament, empreses petites i mitjanes d’aquí. Aquesta és l’empresa de qualitat. Pensar que vindrà una gran empresa i et donarà feina… Ves a Martorell i ho expliques a la gent d’Amazon, o ves a Barcelona i ho expliques a la gent de Nissan… Hem d’acabar amb aquesta idea que vindrà una gran empresa de fora i ens salvarà. El que s’ha de fer és enfortir-nos i que les empreses trobin gent formada i que tinguin facilitat per ubicar els seus espais.

Elisabet: El Parc Agrari també pot ser una sortida per a la gent jove. N’és un exemple el Col·lectiu Eixarcolant, tot i que se’ls creuen més a fora que aquí… S’ha de preservar l’agricultura i que generi indústria i que doni diners…

Pau: Al Penedès tenen molt clar que el sector primari entorn de la vinya dóna diners i dóna diners no només a aquest sector sinó també al sector secundari, perquè entorn d’això es mou molt el turisme i tot un sector d’oci. A la Segarra, saben que el sector primari dóna feina no tan sols a la ramaderia i a l’agricultura sinó també produeix producte acabat.

Elisabet: Perquè això ja està passant, no és una promesa de futur.

Pau: Hi ha moltes petites iniciatives de productes de proximitat… Aquest ha de ser un dels camins. Nosaltres potser no tenim un territori tan fèrtil, però tampoc tenim clar un producte final. En aquest àmbit podem créixer i tirar endavant. Hi ha moltes empreses d’aquests sectors que podrien trobar aquí el caldo de cultiu. Àrea de Guissona està allà, però podria estar ben bé aquí…

Elisabet: I hem de tenir clar que la pagesia no és cosa de pagesos vells sinó que ha de ser una sortida per a la gent jove.

Pau: Continuar donant diners al tèxtil i al cuir, és tirar els diners en un sac trencat, un pou sense fons. S’ha de tenir clar cap a on vas. S’ha d’invertir en sectors com les noves tecnologies, l’energia renovable, la construcció sostenible. L’emergència climàtica és un tema que la gent veu com un problema, però si tu ho veus des d’un punt de vista empresarial i d’ocupació, pot ser una oportunitat, perquè hauràs de preparar el país cap a un futur que no coneixes. Aquí hi ha molt camí per recórrer. La qüestió és que si hi arribem molt tard, tot el peix estarà venut. I la sensació és que, o fem un canvi de xip a l’hora de definir quines empreses i quins sectors potenciem, o arribarem tard.

Un altre tema que preocupa als joves i, molt especialment als estudiants i també a les persones que han de marxar cada dia a treballar a fora és el del transport públic.

Pau: De la gent de la meva generació, gent de trenta anys, molts ja s’han acostumat a treballar a l’àrea metropolitana i anar i tornar cada dia des d’Igualada. Que hi hagi un bon transport públic és bàsic. Aquí hi ha molta feina a fer. Hem d’esperar el rescat de la concessió o que s’acabi la concessió de la línia d’autobús. I fer que funcioni. Però aquesta situació que fa anys que arrosseguem no pot continuar així. De l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona, som la ciutat que té el pitjor transport públic i això ens resta moltíssim. I el problema no és només per anar a Barcelona. Que siguem Universitat de Lleida i que no hi tinguem transport públic de Lleida a Igualada és un escàndol. I quants estudiants d’Igualada estan estudiant a Lleida? Molts!

Elisabet: O amb la Universitat Autònoma, que hi ha els mateixos busos que quan jo estudiava!

Pau: En el transport públic reiterem el centralisme de Madrid. Les línies express són per províncies. Nosaltres no tenim transport públic perquè va per províncies. Per tant, s’acaba a Cervera. Això no s’entén, sobretot perquè Igualada té un nexe de connexió molt important amb Lleida. I tampoc no hi ha cap exprés que vagi de Vilanova i la Geltrú fins a Manresa, passant per l‘Anoia. Hi ha una realitat econòmica, social, de comunicació amb Manresa i amb Vilanova i a Geltrú i amb tots els pobles del mig. És un éscàndol. Un altre escàndol.