Pep Valls: “Hem d’intentar equilibrar la tecnologia amb l’humanisme i l’ètica”

Com van ser els orígens de l’European Balloon Festival?

El festival va néixer a partir del Globus Ciutat d’Igualada, que en aquell moment va generar una certa “bronca”, sobretot a escala política. Va ser una molt bona idea del regidor de promoció de la ciutat, en Quim Romero, que malgrat el soroll, va ser valent i tossut. Ara, l’èxit dels globus és evident, però llavors no ho era tant. En aquells temps hi havia una fàbrica, Ultramagic, també hi havia l’Àngel Aguirre que començava amb la seva empresa Kon-Tiki i que va facilitar que hi hagués el globus. Poca cosa més… A partir del globus d’Igualada, al cap d’un temps, va sorgir la idea de fer un festival de globus, una iniciativa que  també va costar engegar. Ara tenim un camp de vol esplèndid, però hem de recordar quan vam començar allò era un camp de patates… Creure-s’ho, en aquell moment, va tenir molt valor.

A part d’haver participat en els orígens, quina ha estat la teva implicació al festival al llarg de tots aquests anys?

Va ser molt intensa els primers anys, perquè en aquella època treballava per a l’àrea de Promoció de la Ciutat de l’Ajuntament d’Igualada. Hi vaig estar molt vinculat fins que hi va haver un canvi de govern. Llavors, el nou govern socialista va haver de gestionar un projecte del qual no havien estat d’acord en la seva creació i van intentar fer una fusió amb l’Aerosport creant la Setmana de l’Aire. Això ja era tot un altre concepte i, llavors, vaig desaparèixer, ja no treballava per a l’ajuntament. No estava implicat en la part de l’ajuntament, però sí que vaig continuar relacionat amb l’altra part, la dels professionals dels globus, amb el Josep Maria i el Carles Lladó, amb Ultramagic, amb l’Àngel Aguirre, amb el Xavi Aguilera i amb tots els “globerus”, amb qui sempre hem tingut molt bona relació. I més endavant, novament amb el canvi de govern, he tornat a treballar en temes de comunicació del festival.

Quina evolució ha fet el festival al llarg d’aquests anys?

Pel que fa a aquests últims anys, s’ha de reconèixer el mèrit de l’alcalde Marc Castells i el seu equip, per l’aposta pel festival. Gràcies a ells, aquests darrers anys, el festiva té l’aspecte que té, associat a altres esdeveniments o festivals com l’Anòlia, activitats infantils… També ha estat molt important la creació del camp. Jo sempre havia defensat que el camp de vol no tenia sentit si no tenia un ús públic. No tenia sentit que es fes un camp de vol per a unes persones que volen cinc dies l’any. Seria una obscenitat! En el seu moment, en Josep Maria Lladó va collar molt fort perquè es posés gespa al camp i l’alcalde va assumir el repte de fer-lo possible i fer-lo créixer fins al que coneixem com a Parc Central. I, recordem, en el seu moment això també va generar molt soroll polític.

Per on passa el futur del festival?

Penso que seria ideal que el festival es pogués finançar més amb recursos privats i no tants recursos públics. Estaria bé que tingués una estructura administrativa independent. Està bé que, inicialment, l’ajuntament doti de recursos el festival, però estic convençut que, en poc temps, si no en la totalitat sí que en bona part, el festival es podria autofinançar perquè és un sector on hi ha recursos, un sector on hi ha espònsors, és atractiu… Però és necessari que hi hagi unes persones, una entitat o una empresa, que ho gestioni i que busqui recursos. Això seria la clau de volta.

Dins del festival, com deies, has participat i participes en la part de comunicació. També en la imatge gràfica, que és la teva professió. De fet, aquest any has tornat a signar el cartell del festival

Sí, tot i que ara feia uns quants anys que no ho feia. La cartellística té un punt artístic i penso que està bé que no sigui una cosa que es mecanitzi. Hi ha hagut versions diferents, molt diferents, amb diferents criteris, de diferents persones, totes amb un bon nivell. Aquest any, casualment, em va fer gràcia recuperar-ho perquè tenia una idea que volia transmetre i una manera de fer-ho i m’ho vaig agafar com un repte, que sovint també és divertit fer-ho.

Parlant de la professió… Estàs al capdavant de l’equip d’Evvo, que entre altres àmbits, s’ha especialitzat en el sector del retail. En quins projectes esteu treballant?

A la nostra feina sempre tenim una sota signatura, ets “Pep Valls, dissenyador igualadí”. Amb els amics sempre fem la conya: si jo treballés en una benzinera, també ho dirien això: “en Pep Valls, dispensador de benzina”? En realitat, abans era més dissenyador que no pas ara. Ens hem especialitzat, des de fa més de vint anys, en consultoria estratègica adaptada al retail, especialment en supermercats.

Recentment, heu editat un llibre que recull molts d’aquests projectes de concepció de supermercats

Sí, en aquest llibre vam resumir una mica el que fem millor. Tot i això, tenim clients, com Ultramagic i altres pels quals també oferim temes gràfics, temes de comunicació o publicitat; pels mateixos supermercats també fem fulletons, campanyes. També treballem per a institucions, com l’ajuntament, i estem encantats de fer-ho. Continuem mantenint i treballant en l’àmbit de la comunicació gràfica i la part potser menys coneguda és aquesta altra, la de consultoria estratègica en retail. És una part que no es coneix tant, però és on ens desenvolupem tant o més que en l’àrea del disseny gràfic.

Aquest recull us ha permès mirar enrere?

En el món de les virtualitats i de les intel·ligències artificials, els metaversos i tot el que és intangible, a vegades, aturar-te a pensar i poder fer tangible el treball que has fet, li dóna més valor. Aquests dies, que m’entretinc a endreçar trastos vells, veig que les nostres feines estan totes guardades en discos durs i elements que eren molt moderns o tan tecnològicament avançades en el seu moment, però que ara no puc treure perquè els nous ordinadors ja no tenen ni els drivers, ni les connexions, ni res. Recollir treballs ens ha permès veure la feina que hem fet treballant en equip. Veiem que he fet una bona feina, perquè realment el resultat del treball és molt digne i com a resum de feina feta està bé i és un exercici que ens va satisfer molt per a l’autoestima i també per poder explicar, una mica millor, el que fem.

Com ha canviat la professió des de l’època d’estudiant o quan vas obrir les portes del primer estudi, amb vint-i-pocs anys, fins avui?

Quan vam començar a treballar no existien els ordinadors. No existien! Més endavant vam haver d’aprendre a desenvolupar els ordinadors, que ens acabessin servint per a alguna cosa. Dels primers ordinadors que tocàvem no podíem treure ni un original, no eren vàlids ni per a reproduir. Servien per pensar, per dibuixar, però no podies treure originals i depenies sempre d’un fotogravador o d’un impressor que traduïssin les coses en formes.

Ara, paradoxalment, intentem reivindicar, des del nostre sector, un retorn al món artesanal, perquè penso que és on encara podem aportar valor a aquests conceptes més propers. Les coses que esperem que les màquines no facin tan bé com nosaltres, que és pensar, conceptualitzar i després en les execucions també hem de fer valdre les coses fetes a mà, les relacions que aconsegueixen les coses fetes a mà.

Com el cartell del festival, precisament…

Sí, el cartell del festival d’aquest any està fet així i és xulo pensar-lo i fer-lo així. I va ser un luxe poder fer-lo amb la meva filla, Marta, jugant tots dos… I pot sonar una mica nostàlgic, però potser és una alternativa, perquè si no, en aquest sector, si ens dediquem únicament a dissenyar amb l’ordinador ho tenim fotut…

La intel·ligència artificial pot ser un enemic o un aliat?

Hauria de ser un aliat. Nosaltres vam viure el pas dels ròtrings als ordinadors. Recordo l’Eulogi Domènech que em va dir, “Pep, els ròtrings, se t’assecaran” i jo li vaig dir, “Eulogi, què dius, no pot ser,  els ròtrings aniran sempre! L’ordinador serà una eina més, però el rotrings els faré servir sempre!” I els ròtrings es van assecar. I van desaparèixer. Nosaltres treballem amb el ChatGPT, li fem preguntes, el provoquem…

La intel·ligència artificial és una bona eina, però ha de ser una eina compatible. Hem d’intentar equilibrar la tecnologia amb l’humanisme i l’ètica. Això és necessari per no trobar-nos fotuts, després, davant ginys que pensin i pensin bé, però que les respostes que et donin puguin ser manipulades,  i arribaria un moment que tot això podria ser molt pervers.

Igualada és la capital dels globus. També és la capital de la pell. I del teatre infantil, i de moltes altres coses. De què hauria de ser capital, Igualada?

És una pregunta complexa… Ha de ser capital de totes les coses que has dit, simultàniament, no d’una única, perquè a Igualada passen moltes coses interessants i que a vegades no sabem posar en valor. Potser a Igualada li falta un model de ciutat. Davant la pregunta “què vol ser Igualada quan sigui gran? Com es vol posicionar?” cal que totes aquestes coses que es fan conflueixin, sumin. No veig una única capital, d’una única cosa, però sí que trobo a faltar que la ciutat es defineixi, és a dir, si és industrial, és industrial, si és de serveis, és de serveis, si és cultural, és cultural, si és una mica tot, una mica tot… Els ciutadans i tothom que intenta fer coses també hauria de saber cap on anem, perquè a voltes dóna la sensació que als polítics no els podem demanar això perquè no forma part del seu compromís amb la ciutat a llarg termini. Potser caldria fer, des de les diferents forces polítiques i també per part de la societat civil, entitats, associacions, etc., un exercici de definició estratègica a mitjà i llarg termini. Amb generositat de cara a les futures generacions. És com aquell arbre que plantes sabent que sota l’ombra del qual potser no t’hi asseuràs al cap dels anys. L’altre dia mirava Igualada des del mirador, que dóna una visió caòtica de la ciutat, que explica com malament ha crescut. I et preguntes, què serem capaços de fer en el futur?

Penso que val la pena fer el treball de projecció per tal que les oportunitats que ara tenim de desenvolupament urbanístic, especialment al Rec, i la ciutat com a conjunt identitari, es puguin fer amb un millor criteri.

Igualada també és ciutat de castells…

Els Moixiganguers estan fent molt bona feina, però hi ha molta feina a fer i els passos que venen ara costaran més. L’Oriol i el Jordi han fet una molt bona tasca. I els Moixiganguers es troben davant la mateixa tessitura que la ciutat, que parlàvem abans: resolem el present perquè és el que ens toca ara, però quins són els sostres i quines són les motivacions per continuar pensant quin és el nostre espai dintre del món casteller? Aquests darrers dies hem vist que quan s’intenta portar un tres de nou fora de casa, ens costa, i encara estem una mica lluny. A casa, probablement, per Festa Major o per una diada de la colla, hi haurà prou gent per fer-ho, però mobilitzar la gent que mou les colles per fer aquests tipus de castells encara ens costa una mica.

En els castells, és tant o més difícil mantenir-se en un lloc que arribar-hi?

Si aquesta colla la mirés en perspectiva del passat, el que estem fent ara és estratosfèric. Poca gent es podia pensar que un dia, almenys un dia tan proper en el temps, faríem castells de nou. On et pots parar? Doncs bé, una tripleta de vuit consolidada, això ja ho tenim. Però clar, arriba un moment que la gent en vol més. Així i tot, una tripleta de vuit és una passada! Era el que fins no fa gaire portaven les grans colles a les festes majors! El món del castell ha crescut molt i clar, els reptes de superació comencen a ser complicats. Consolidar un tres de nou costa molt, fer un quatre de nou, un cinc de vuit, una torre de nou, són reptes importants que encara requereixen més persones. Però estic segur que, igual abans ens costava imaginar on som ara, un dia també s’aconseguirà.

Abans comentaves que Igualada necessita un model de ciutat. També és necessari un model de Festa Major?

Aquí jo no soc tan ortodox com alguns, ni tan primmirat. És evident que hi ha d’haver moltes festes majors dins d’una festa major, no una d’única. Sí que és cert que el que dona singularitat és el que siguem capaços de fer amb valors propis. Aquí, el treball que s’ha fet aquests darrers anys per donar una força a una sèrie d’activitats tradicionals, especialment per part de la Festhi, que singularitzen la festa. I quan això es manipula o es tergiversa, m’incomoda. Si ens traguéssim la por i ho veiéssim com un símbol d’identitat, que veiessim que la festa passi al voltant d’unes dates que coincideixen amb la festivitat del sant, seria més senzill. Això li dona sentit, però també tinc lar que dins la festa hi ha de cabre tot. I també em sembla lògic que hi hagi molta gent que no li agradi i que no hi participi perquè ho trobi anacrònic i que no sigui la seva festa i que pensa que treure els sants al carrer ara no toca.

Hi ha una cosa curiosa, penso que potser el 99% de les persones que participen de la Festa Major del Sant no s’ha atansat mai a una esglèsia. No se’ls ha preguntat ni se’ls ha demanat que per fer un ball han d’anar a l’església. No hem demanat mai cap acte de fe… Això dóna una mica de solera a la Festa Major. La gent s’ho ha fet seu. Pots enganyar la gent una vegada, però no tantes vegades i tinc molts amics que no són gens influenciables en aquest aspecte. I això em dona una certa tranquil·litat.