Pere Brescó: “Igualada està en un nivell molt avançat en l'àmbit de la ginecologia"

Per què se’l situa com un dels deu millors ginecòlegs d’Espanya?

La veritat és que per mi va ser una sorpresa. No en tenia ni idea que s’estava fent aquesta enquesta. No sé massa per què m’han elegit a mi, suposo que és per tota la trajectòria. Òbviament em fa molta il·lusió, sempre fa gràcia que se’t reconegui.

Com va decidir ser ginecòleg?

Aquesta és la pregunta del milió! (riu) Si t’explico la veritat diràs que sóc un freak... Jo penso que estic enamorat d’aquesta professió. Reconec que si tornés a néixer tornaria a fer el mateix. Penso que és l'única branca dins la medicina que té dues vessants que a mi m’encanten: l’obstetrícia, “el miracle de la vida” que diuen, però que és una realitat com un temple. En realitat no sabem res del que passa en un embaràs. De la panxa d’una dona surt un nen, això és increïble! D’aquesta professió m’omple l’alegria que dóna i les ganes de fer bé la feina. La part humanitària a mi m’agrada molt. I l’altra vessant és la ginecologia, una especialitat en què nosaltres diagnostiquem, nosaltres tractem i veiem els resultats.

Quins handicaps li aporta ser un doctor tan reconegut vivint i treballant en una ciutat com Igualada?

Handicap ni un. L’hospital no és res, són quatre parets. L’important és l’equip de persones que treballen dins. Això és el meu poble, jo vaig néixer aquí. Vaig voler fer un projecte aquí, a Igualada. L’important no són les parets ni el lloc on siguis, sinó les persones.

Així doncs, Igualada és un dels lloc més avançats en aquesta branca de la medicina?

A Igualada som un centre de referència d’endoscòpia i de formació d’endoscòpia a nivell espanyol i a nivell europeu. Tenim una escola de laparoscòpia a l’hospital i portem molts anys formant i essent del tot capdavanters. La ginecologia ha avançat molt, i a Igualada més. Aquí ja no obrim panxes, un 90-99% de casos s’estan fent per laparoscòpia i això no és el més freqüent. A la resta d’Espanya encara s’obre la panxa un 80% dels casos en què es podria fer l'endoscòpia. Hi ha un programa de formació molt important que s’està impulsant des d’aquí. Igualada està molt més avançada que la resta d’Espanya. Ve molta gent d’arreu a formar-se a l’hospital d’aquí.

En la seva trajectòria professional destaca l’interès per les noves tecnologies. Per què és essencial posar-se a la pàgina del més innovador en aquest àmbit?

Per fer un bé a les dones. La innovació consisteix en que jo puc operar-te, estaràs un dia a l’hospital i l’endemà estaràs la mar de bé. Per a aquesta mateixa intervenció, segons on vagis d’Espanya, t’obriran de dalt a baix, estaràs quatre i cinc dies a l’hospital i estaràs un mes o dos amb dolor. I no només això, sinó les conseqüències. A part, totes les noves tecnologies també comporten que la sanitat sigui més econòmica.

Cap on s’ha d’encaminar l’estudi de la ginecologia a l’Estat Espanyol?

Jo diria que en l’estudi de tota la medicina. Alta tecnologia, això és molt important, i alta qualificació dels seus professionals. Després hi ha una altra cosa que aquí no es té en compte però que és molt important: motivar aquests professionals. Espanya té la millor medicina del món a còpia de tenir els metges més mal pagats i els professionals sanitaris més mal pagats. És la trista realitat però és així. Els hospitals funcionen per la bona voluntat de molts dels metges, infermeres i tot el programa sanitari.

Entrant en temes més concrets de l’actualitat mèdica. La donació d’òvuls va en auge, com ho valora vostè?

La societat ha fet un canvi i el professional ha d’anar de la mà d’aquest canvi. Una sèrie de factors ens han comportat una patologia que abans no teníem. Abans a una dona, als quaranta anys no se li acudia tenir fills, els tenia abans, entre els vint-i-cinc i vint-i-nou aproximadament. Avui en dia, els estudis, l’estabilitat i la feina entre d’altres, comporta que hi hagi algú que amb quaranta anys es plantegi tenir fills. A aquesta edat les probabilitats d’implantació de l’òvul són molt baixes. Hem de buscar solucions adaptades a la societat i això comporta donació d’òvuls, tècniques de fecundació in vitro... mitjans que han fet avançar la medicina.

El passat 9 de gener va sortir publicada una notícia que deia que s’ha descobert un gen per combatre el càncer de mama. Com avança l’estudi?

Evidentment el futur va per aquí. Encara estem bastant verds, estem descobrint coses. El futur treballa per conèixer els gens predisposats a tenir càncer i per poder lluitar-hi en contra. El futur també passa per les cèl·lules mare, per tota una sèrie de coses que probablement ho revolucionaran tot. Hem de ser conscients, però, que també ha de fer el seu cicle. Sinó no hi cabríem.

Per aquest motiu el càncer de mama és un dels més “fàcils” de curar?

No és que sigui més fàcil de curar sinó que el càncer de mama ha fet l’evolució que fa tota la medicina i ho ha fet molt ràpid. Torna a ser el què dèiem abans, ara ja no cal obrir, es pot curar un càncer de mama extirpant dues “berrugues”.

Creu que la cesària pot ser una decisió alternativa al part vaginal?

Jo penso que no hem de perdre mai el nord. És a dir, hi ha d’haver un equilibri, en tot. La cesària és un instrument per a algunes circumstàncies. El metge sempre ha d’intentar anar amb allò natural, no amb allò artificial perquè comporta molts més perills. La cesària és una cirurgia important i té molts riscos. La cesària no ha de substituir, ha de ser una eina per quan el mètode natural no pot ser.

Per tant, tampoc hem de passar a l’altre extrem de voler un part completament natural, no?

Jo sempre dic el mateix: tu pots parir com vulguis i pots fer el què vulguis, però alerta, no manipulem la gent. Si tu el dolor l’aguantes molt bé, em sembla perfecte que no vulguis una epidural, però si no és el cas, tenim mitjans avui dia per solucionar-ho. El part és el dia més bonic d’una persona, ho dic seriosament, per això m’he fet ginecòleg, perquè cada cop que assisteixo un part em cau alguna llagrimeta. Si aquest dia tan bonic l’has de viure pensant “sácame esto que ya no puedo mas”, és molt trist. Per tant, si fa falta posar una epidural, benvinguda sigui, però és la dona qui decideix. La meva preocupació serà que el nen surti bé, si el nen no està bé jo tiraré endavant totes les mesures. I no és fàcil eh, tothom es pensa que un part és una cosa que ha d’anar bé i ningú entén quan un part no va bé, i un part també va malament. Per tant, a mi, aquesta manipulació del part natural no m’agrada.

Moltes vegades els temes vinculats amb les "parts íntimes" són considerats tabú. Hem d'avançar com a societat en aquest aspecte?

S’ha avançat però hem d’avançar més. Els tabús són el pitjor que hi ha en totes les cultures i religions del món. Del que es tracta és d’avançar en aquestes coses. Evidentment els tabús sempre són un retrocés en la història. En alguns casos si les dones ho diguessin més, trobarien solucions i milloraríem en qualitat de vida.

La xifra anual d’interrupcions voluntàries d’embarassos va en creixement. Per què? Quines causes ho afavoreixen? Tenim problemes com a societat?

Jo penso que tenim un problema, i tenim un problema greu. Si en sanitat no hi intervinguessin els polítics tot aniria molt millor. La sanitat l’han de portar els professionals i no els polítics. No ens equivoquem, l’avortament és l’error més gran. El que s’ha de fer és donar la informació i els mitjans adequats perquè això no passi mai. No és qüestió de posar mitjans per fer avortaments, sinó per formar bé les dones, les parelles i per intentar que tot plegat tingui una sexualitat responsable. Evidentment si es té un accident s'ha de poder solucionar. Aquesta política d’avortament s’ha fet fatal perquè ho han fet els politics. L’important és que la gent tingui una sexualitat responsable i no s’hagi d’arribar a un avortament. En alguns casos, l’avortament s’està convertint en un anticonceptiu. És aquí on tenim el problema.

Des d’on s’ha de tractar aquesta informació?

Estic convençut que si es fes una política d’educació sanitària més bona, evidentment reduiríem la quantitat d’avortaments. No ens equivoquem, l’avortament és un trauma, per a  la dona, i això és el que a mi em preocupa. Això ho ha de tractar una mica tothom, però hi ha institucions que és imprescindible que ho tractin i que ho tractin bé. Per altra banda, també és una qüestió que s’ha de tractar des de les escoles, però això no vol dir posar una màquina d’anticonceptius. Això no és formació. S’ha de fer formació i explicar el què pot comportar i les possibles solucions. A veure, amb alguna cosa ens diferenciem dels gossos, no? Els valors també són importants.  

Quina és l’edat més difícil per a una dona? L’adolescència o la menopausa?

Jo crec que en aquest món totes les edats són boniques i que tot s’ha de viure amb molta intensitat. No és difícil, és diferent. Una dona que comença la menopausa no és una dona que s’acaba, és una dona que comença una nova etapa i que pot ser igual o més activa que abans. Les èpoques canvien i el que s’ha d’intentar és tenir una població sana. Totes les èpoques són bones.

Què el preocupa més de la seva professió?

Que què em preocupa? Tampoc és que em preocupi, però penso que la nova generació ha d’agafar el nostre relleu. No m’agradaria que es deshumanitzés la medicina. Nosaltres no treballem pels diners, però sí que treballem per a la gent. És una professió molt humana, que té valors que són el més bonic que hi ha.

I el que més li agrada?

A mi aquesta professió m’ha donat moltes alegries. Crec que he triat la millor dins de les meves especialitats. Assistir a un part i al naixement d’un nen a mi em fa molta il·lusió i m’agrada molt. Operar una pacient i veure que li he solucionat el problema em fa molt feliç. Tenim moltes recompenses, potser més emocionals que altra cosa.

La formació també és un plaer important. Tenim projectes i fem moltes coses perquè en el fons pensem que el que ens agrada és avançar i ensenyar el que sabem als altres.

Quin és el repte més gran que ha aconseguit professionalment?

El repte més gran l’aconsegueixo cada dia. El repte més gran és que quan assisteixi un part el nen plori i la família estigui contenta. Que quan faig una intervenció tot surti bé. Això és el repte. En aquest món no cal anar a buscar reptes tan grans, amb això ja en tenim prou.