“Els petits ajuntaments gestionen la misèria, a no ser que tinguin abocadors o parcs eòlics”

Una part important de Catalunya són micropobles

Més de 300, un 40% del país. A l’associació n’hi ha una cinquantena, de moment, hem de tenir en compte que no fa ni un any que vm engegar, i és complicat organitzar-se. D’una banda perquè al ser de tot el país, els desplaçaments són difícils, a banda els alcaldes i els regidors dels micropobles solen tenir força feina a banda de la política, feina que no s’atura els caps de setmana i trobar-nos és complicat. Ens reunim de tant en tant els que podem, en jornades com la que vam fer aquest dissabte a Montmaneu.

I no hi ha color polític.

Hi son tots, de fet, no n’hi ha cap de dominant perquè es posa per davant els problemes dels municipis. El govern, de fet, se sorprèn que no hi hagi preeminència de colors, i aquesta realitat és la que creiem que haurien d’entendre tots els polítics, que hi ha partidisme i colors fins a un punt, però que la majoria de vegades s’ha d’anar a la una, i de moment nosaltres i creiem i ens funciona.

La Generalitat, les institucions, us deixen de banda?

El govern està convençut que no, però el que hi ha darrere és una concepció paternalista lligat al tema de les subvencions. El govern, enlloc d’aplicar el principi de subsidiarietat que predica la UE, el que hi ha és un clar intervencionisme i dirigisme on el municipi té un grau d’autonomia molt limitat. Hem de fer-los veure que els petits ajuntaments gestionen la misèria, a no ser que tinguin abocadors o parcs eòlics.

Les hisendes locals són el problema més clar?

Sí. Els ajuntaments del micropobles, estan molt condicionats a les ajudes que reben, que normalment solen ser d’una part del projecte posem un 50%. Un ajuntament gran, té moltes eines per trobar la part de finançament que falta per acabar de cobrir un projecte però els ajuntaments petits, a vegades és pitjor que et donin la subvenció que no que et deneguin el projecte, perquè és impossible reunir la meitat del pressupost que falta, i la limitació és molt més gran. Deixant de banda que la burocràcia, els permisos, els papers i les hores de feina que hi ha al darrera són les mateixes per un ajuntament gran que té molt personal per fer-ho que un de petit. A vegades és millor no començar.

Una paperassa que s’ha de fer arribar, quasi sempre per via telemàtica

Aquest és un altre problema. Les noves tecnologies, les vies de comunicació de la informació, una gran majoria de micropobles no tenen, ni tindran fins d’aquí a molt temps, connexió a internet, i si és de mitja mega encara gràcies, tot i que la generalitat està fent un esforç. Això arribar als ajuntaments, a la població, que sovint és dispersa, encara és més complicat. Hi ha una iniciativa que en parlàveu fa uns dies, l’iguifi, que ha servit a molts usuaris de la comarca.

Les comunicacions per carretera i camins són un altre problema

A Barcelona els costa entendre que els camins i les carreteretes rurals han d’estar en condicions, no per poder-hi fer un passeig amb bicicleta, o perquè hi passin els de trial, que si ha plogut ho acaben de fer malbé, sinó perquè en cas d’urgència puguin passar-hi ambulàncies i bombers, si cal. La Generalitat no ho entén com a vies de comunicació i ho relega als ajuntaments i els consells comarcals, que evidentment no hi arriben.

Les cases aïllades són les més desprotegides

Totalment, i en la gran majoria d’elles, hi viu gent gran. Són poques les cases que compten amb més d’una o dues generacions, la família rural ha canviat i sol ser gent gran que viu sola. A més a més la gent gran de pagès és més contrària a que els entri algú a casa. L’atenció a domicili ja és cara per si sol, però el cost que es genera pels desplaçaments, a vegades és inassequible pels ajuntaments que se’n fan càrrec, i no pots treure la gent de casa seva per comoditat. Aquest tema està arribant al límit del drama, d’aquí a 5 o 6 anys serà un bon problema.

A la vostra web doneu suport als municipis que pateixen mobbing

Sí, assetjament que pateixen algunes persones que viuen al camp i que no poden fer-ho per dificultats absurdes. Hi ha qüestions més senzilles, com les campanes de Sant Mori, a l’Alt Empordà, que s’han hagut de parar a les nits perquè molestaven als nouvinguts per dormir, o aquell pagès jove de la Segarra que va haver de tancar la granja perquè a un veí li molestaven les pudors. El tema dels masovers encara és pitjor.

Els masovers?

Els cau la teulada de la masia al damunt però l’amo no els ho deixa arreglar. És el mateix que passa a Barcelona amb els pisos vells llogats, però sense massa crítica afectada que se’n queixa, i per tant passa desapercebut. Es té una concepció molt pessebrista del món rural, i s’ha d’entendre que hi ha gent que hi viu, i n’hi ha que en viu. I no ho dic només pels que van a fer el turista al cap de setmana, hi ha un tipus d’ecologisme exagerat, molt minoritari per sort, que no ajuda gaire. A vegades s’han de tallar uns pins perquè altres creixin millor, i perquè un pagès vulgui ampliar un tros el camp, no sempre hi ha d’haver problemes.

Els sembla que el camp només hi és el cap de setmana.

Durant la setmana es treballa, com tothom. Si que hi ha gent que viu del turisme, i les cases rurals en son un bon exemple que han contribuït molt a l’economia rural, però hi ha una part, cada vegada més petita, que aquests dies els toca ensulfatar els camps que fa dies que ja han sembrat, i esperar que plogui.

El temporal de vent també els ha deixat feina

Massa. Danys greus no n’hi ha hagut; veies volar un poliesportiu construït l’any passat però les masies del segle XVI no s’han bellugat, alguna teula potser. El pitjor ha estat al bosc. Hi ha molta fusta, massa, i en llocs inaccessibles que no es podrà recollir, es podrirà i pot provocar alguna plaga. I la llenya recollida serveix, però no massa: els francesos han estat més ràpids a netejar els boscos i ara la seva llenya ja ha arribat aquí.