Peyu: "Ens està quedant un humor més carca que el que feien els nostres avis"

Un dels espectacles de gran format que has estat fent darrerament, i que al setembre tornareu a arrencar en diferents teatres de Catalunya, és l'Il·lusionista. Com es combina la màgia i l'humor?

En tots els espectacles sempre ens ha agradat posar-hi una història, és a dir, que no sigui simplement explicar anècdotes en un tamboret. Ens agrada que tingui una estructura molt més teatral i, per això, sempre busquem una excusa argumental. En aquest cas era la màgia. En un espectacle de màgia l'espectador es situa en el terreny més infantil, es deixa il·lusionar, encara que sàpiga que l'estan enganyant d'alguna manera. Passa una mica el mateix amb el teatre, per això ho vam combinar.

Vas haver d'aprendre a fer màgia?

Sí, ens va assessorar en Sanyes, un mag molt jove de la Garrotxa, i vam estar tot l'estiu passat practicant. Faig el que puc.

Com va ser aquest procés? Entenc que no és fàcil.

Molt pesat sobretot en la manipulació de cartes. Hi ha mags que hi han dedicat tota la seva vida i aprendre-les en tres mesos és complicat. Però bé, divertit. Aprendre coses noves sempre em fa il·lusió.

Hi ha alguna cosa amb el que et vas rendir?

La majoria. Tampoc ens hem complicat molt la vida, cadascú ha de ser conscient dels seus límits i jo al final el que sé fer és fer riure. Faig quatre o cinc coses "resultones" i que amb una mica de pràctica les pots aconseguir. Però hi ha moltes coses que si no ets un mag professional és molt complicat arribar-hi.

També estareu per arreu de Catalunya per Festes Majors, què es podrà veure en aquest espectacle?

L'home orquestra és un espectacle que fa tres anys que roda per tot Catalunya i hem fet prop de 190 pobles. És un espectacle molt més senzill, vaig jo sol amb un piano i pretén fer un homenatge a les orquestres que voltaven abans a les festes de barri. És una paròdia d'aquests personatges.

En un passat força proper, la política ha tingut un gran pes en els teus espectacles, ja no és el cas?

Cada espectacle és resultat d'un moment concret. El darrer espectacle, abans de l'il·lusionista, era el Gallardo Espanyol, el qual estava molt basat a defensar el teatre com una eina per atacar la censura i la repressió, i naixia d'un context polític molt concret. Ara bé, l'actualitat és pèssima, bastant avorrida i en l'àmbit polític tot deixa bastant a desitjar. A més, riure'ns del que està passant és gairebé complicat perquè el que està passant és bastant dramàtic. En aquest context prefereixo que riem de la quotidianitat i desconnectem una mica de l'actualitat. Tot i això, en tots els espectacles, encara que no parlis d'actualitat com a tal, sempre aprofitem l'altaveu per criticar i denunciar el que creiem que s'ha de denunciar. Això sí, no fem un espectacle sencer perquè creiem que la gent està una mica esgotada i potser si fas una obra parlant de política no vindrà ningú.

En una altra entrevista comentaves que el Gallardo espanyol, enmig de tot el context polític, era una forma de reivindicar que si se seguia aquell camí només es podrien fer obres com aquesta.

L'excusa argumental del Gallardo era basant-nos en un futur imaginari on a Espanya només es pogués fer quatre o cinc obres de teatre en castellà que et marcava el govern. Un futur imaginari que no costa molt d'imaginar perquè no estem massa lluny ara mateix.

Recentment, s'han prohibit obres de teatre i altres propostes culturals. Tu has patit aquesta censura d'alguna forma?

Per sort nosaltres avui dia encara som una empresa molt petita i tampoc volem créixer més per no deure favors a ningú. Jo encara tinc la capacitat de poder denunciar i rajar sense posar perill una estructura d'una macro empresa que tingui molts treballadors, i això et dona certa llibertat. Però hi ha molts tipus de censura. El fet que la mateixa corporació catalana en aquest país depengui de nominacions polítiques segons els resultats electorals també és un tipus de censura. Encara que no ho sigui directament, el teu programa depèn de l'aprovació d'una gent que tenen una connotació política molt directa i marcada.

Després hi ha una altra censura, més enllà de la política, que és la censura de la correcció. És a dir, actualment a les xarxes socials i en el terreny de l'opinió pública hem de vigilar pels col·lectius minoritaris i hem de vetllar per ser respectuosos amb tothom. Al final els estem fent creure a la gent jove, a través de l'educació i d'una hipocresia una mica estranya, que són molt moderns i que respecten a tothom. La realitat és que al final ens està quedant un humor més carca que el que feien els nostres avis perquè no pots ficar-te absolutament amb ningú. Jo crec que aquesta és un tipus de censura gairebé més perillosa que l'altre. Això és el que acaba canviant la manera de pensar de la societat. Està molt bé que, a través de lleis i polítiques, es protegeixi els col·lectius minoritaris, els col·lectius que no han estat mai representats i que sempre han estat infravalorats. Però l'humor ha d'anar per uns altres camins.

Llavors a l'humor no li podem posar límits?

Els límits són d'oferta i demanda. El límit el posa el que la gent vol consumir o no. La prohibició no m'ha semblat mai una eina pont ni una bona regulació, sempre m'ha recordat al sistema dictatorial i a una mesura una mica feixista. La clau està en l'educació, crec que la gent ha de ser prou intel·ligent per castigar precisament el contingut que cregui que no és oportú. El problema és que educacionalment anem una mica malament.

Per exemple, el PSC va denunciar al Parlament un gag nostre que era volgudament masclista i ens el van retirar a posteriori. Evidentment que era ofensiu per a les dones, però precisament crec que l'humor ha de servir per obrir el debat d'això que ens sembla una burrada. El que és veritat és que amb les xarxes socials s'ha democratitzat l'accés a poder oferir continguts i hi ha coses que són molt banals. No és el mateix fer un espectacle d'humor ben produït que un nano de quinze anys pengi un vídeo a Youtube dient de tot sobre els marroquins, per exemple. Això no és humor, hem de vigilar amb la gent que té accés a oferir un contingut, que té una clara línia ideològica i que pot influir negativament en gent, de 12 i 13 anys, que s'està formant el pensament.

Ets de Masies de Voltregà i ara vius a Muntanyola. Com és ser humorista i viure fora d'una gran ciutat?

Durant anys vaig haver d'estar a Barcelona, fent El matí i la mare que el va parir cada dia a les 7 del matí al passeig de Gràcia a Barcelona, després el Fricandó Matiner de RAC 105... A mesura que he pogut anar-me fent un lloc he lluitat per descentralitzar tot això. Ara mateix tenim instal·lada la productora en una casa de pagès a Gurb, al costat de Vic. Bricoheroes, el Búnquer i Natura Sàvia estan fets des d'aquí per exemple.. He intentat explicar una mica que més enllà de Barcelona es poden fer moltes coses i normalment més còmodament, més barates i més bé. Tot i això, hi ha aquesta idea que tot ha de passar a Barcelona i és una tendència a tot el país. Catalunya és molt més que Barcelona i si releguem als pobles petits només les activitats econòmiques a les quals estem acostumats, com el sector primari, aconseguirem que ningú visqui als pobles.

No és fàcil arribar a poder decidir on treballes, no?

Per arribar a fer això has de "pringar" uns quants anys i finalment aconseguir que la gent accepti que ho faràs a la teva manera. Quan em truquen de Catalunya Ràdio i m'ofereixen una hora de ràdio, la condició és fer-ho des d'Osona. Ara em diuen que sí, però fa deu anys m'haguessin dit que no. He aconseguit que el meu entorn i el meu dia a dia sigui molt xulo i amb la gent que m'estimo. És un equip molt guai i un entorn en el qual m'hi sento còmode.

També tens una marca de formatges?

Sí, això va començar com una aventura i com un projecte de vida amb la meva xicota, que ens feia il·lusió i ens vam embarcar a fer-ho. Ella i una amiga seva, totes dues veterinàries, són les que porten el negoci de les cabres. Per elles és el seu ofici. Tenim un ramat de 90 cabres i formatgeria pròpia i elaborem 5 tipus de formatges. I els caps de setmana fem visites i tota la història. Per elles és la seva feina i per mi és el meu hobby. Jo quan tinc temps lliure vaig allà i gaudeixo del projecte. És una afició com una altra, a mi no m'agrada anar a prendre el sol a Platja d'Aro, m'agrada més estar allà amb les cabres.

D'on et va venir la vocació d'humorista?

Va ser fruit d'una manera d'educar, el meu pare i la meva mare tenen un tarannà molt sarcàstics i molt irònics. Jo m'avorria molt i llavors tenia la necessitat de fer anar la imaginació, inventar-me coses i distreure'm perquè els meus pares treballaven molt. Ara és una cosa que està molt mal vista, perquè tots hem de ser molt col·legues dels nostres fills i passar amb ells les 24 hores. No ha sigut el meu cas i no considero que m'hagin educat gens malament. Tinc una anècdota que a mi em va servir molt però segurament a dia d'avui els serveis socials li treurien els fills a la meva mare. El meu pare era cuiner i els dies de cada dia no tornava a casa fins molt tard. La meva mare intentava que no ens dormissim fins que arribés el meu pare perquè almenys ens poguéssim veure abans d'anar a dormir. Això vol dir que jo, amb set o vuit anys, estava al sofà de casa meu amb la meva mare i el meu germà mirant programes de tele que no em corresponien a la meva edat, suposo, com Cròniques marcianes, La cosa nostra, Sense títol de Buenafuente...Vaig desenvolupar una mena d'atracció per l'humor que, si no hagués sigut d'aquesta manera, no l'hauria tingut.