Peyu: "Hem de poder fer humor sobre qualsevol cosa"

Tres anys després de la seva estrena, l'espectacle El Gallardo Español arriba al seu final. Després d'una gira extensa per tot el país i de dues temporades estables a Barcelona, amb entrades exhaurides en la majoria de les funcions, arriba l'última oportunitat per gaudir d'aquest espectacle. Què diries a la gent d'Igualada i l'Anoia perquè no se’l perdin?

Que vinguin! Que vinguin al Teatre Municipal Ateneu i que no facin allò que fa tanta ràbia, que fa la gent, quan fa tres anys que fas l'espectacle i et diuen ostres Peyu, que no me'n vaig enterar... Quan ho vau fer? Quan ho vau dir? On ho vau anunciar? Normalment, és gent que s'acrediten com a súper fans teus. Mira que et segueixo sempre i no m'he enterat que feies aquest espectacle... Doncs estigues una mica més al cas, noi!

La gent, quan venen al teatre, se sorprenen bastant fort. Segurament s'emportaran una bona sorpresa...

Si venen, tindran una sorpresa, oi?

Que vinguin, que se sorprendran, sobretot si no m'han vist mai al teatre. Fa anys que, paral·lelament a la carrera a la televisió i a la ràdio, també faig teatre, i vaig creant públic de mica en mica. El que faig al teatre no és com el que faig a la tele o a la ràdio. La gent, quan venen al teatre, se sorprenen bastant fort. Segurament s'emportaran una bona sorpresa...

Positiva, espero…

Esperem que sí…

Jo vinc del món del teatre i el que faig a l'escenari és això, teatre, amb una posada en escena

A El Gallardo Español, com en els tres espectacles anteriors, t’allunyes de l’standup comedy i vehicules l’humor a través d’una dramatúrgia i d’un format que està molt més a prop del teatre que del monòleg televisiu

Sí. La gent quan va a veure un espectacle d'algun mediàtic, espera veure una posada en escena senzilla, amb un tamboret, i que els expliquin un monòleg convencional. Jo vinc del món del teatre i el que faig a l'escenari és això, teatre, amb una posada en escena, amb un nus i un desenllaç. Faig més d'actor, faig més interpretació que a la tele i a la ràdio.

No ens expliquin el desenllaç, però pel que fa al nus, què veurem a El Gallardo Español?

Sense desvetllar la sorpresa, perquè l’espectacle no deixa de ser una sorpresa en si mateix, El Gallardo Español és un espectacle d’humor, que jo faig servir d’excusa argumental per parlar de les coses que em fan gràcia, coses que responen a la quotidianitat dels personatges que coneixem tots, com les nostres tietes.

Aprofito l'espectacle per fer un crit a la llibertat d'expressió i denuncio la repressió d'un estat. Faig una oda al teatre com a eina per a esquivar la censura

L'espectacle, però, també el vas crear per fer un crit en defensa de la llibertat d'expressió en un context de repressió cultural i de drets

I tant! Aprofito l'espectacle per fer un crit a la llibertat d'expressió i denuncio la repressió d'un estat. Faig una oda al teatre com a eina per a esquivar la censura. És una manera de fer crítica social de coses que passen actualment i que són injustes. M'agrada combinar aquestes dues coses: seure la gent a les butaques, fer-los riure, i quan estan rient, de cop, fotre una clatellada que els espectadors es quedin clavats a la cadira i pensin òstia, no sé si d'això n'hauríem de riure, ara...

Sembla que tot tendeix, cada vegada més, a la limitació de les nostres llibertats. Tot camuflat, segurament, d'una manera més elegant que quan hi havia dictadura

Poses punt final a l'espectacle, però si el recuperes d'aquí a uns anys, encara tindrà vigència?

Malauradament, em temo que sí. L'espectacle el vam estrenar el 2019, en un context de repressió política i cultural molt concret i pensàvem ostres, ja veurem si serà vigent amb el temps. Però, malauradament, continua sent més vigent que mai, i d'aquí a deu anys encara ho serà, perquè sembla que tot tendeix, cada vegada més, a la limitació de les nostres llibertats. Tot camuflat, segurament, d'una manera més elegant que quan hi havia dictadura. Així i tot, la retallada de llibertats, en tots els sentits, cada vegada és més flagrant.

Tenim cantants a la presó i a l'exili. Tenim denúncies, judicis, multes... Denúncies de partits espanyols, de sindicats de policies... Amb en Jair també heu patit aquests atacs a llibertat d'expressió. Una associació de guàrdia civils us va denunciar per "incitar a la violència" i també us han denunciat per dir putaespanya... Com ho portes?

Aprens a conviure-hi. Però és molt pesat... Aprens a conviure-hi, però seria xulo tenir l'oportunitat de treballar en un país on tot això no passés. És molt carregós. Has de tenir advocats que atenguin els casos, que normalment no prosperen i no arriben enlloc, perquè són ridiculeses, però és carregós.

Ara tindríem l’oportunitat de viure en una societat molt millor i molt més divertida, però hi ha gent que no vol que això passi… Van collant perquè t’arronsis i deixis de tocar-los els collons

Aquesta gent, viu ancorada en un passat concret?

Sí, però, realment, és el present que tenim… Sí que és exactament el mateix que teníem en el passat, però ara és molt més greu, perquè ara tindríem l’oportunitat de viure en una societat molt millor i molt més divertida, però hi ha gent que no vol que això passi, per diferents interessos. I, llavors, van collant i tenen moltes maneres per fer-ho. Posant-te denúncies, perseguint-te fiscalment... Van collant perquè t'arronsis i deixis de tocar-los els collons. Nosaltres, com que som mesells, seguim amb lo nostre...

Hem de poder fer humor sobre qualsevol cosa

En una sèrie de ficció hi han de caber personatges que siguin racistes, personatges homòfobs, precisament per retratar la societat, per posar-los davant els espectadors, perquè reflexionin i diguin òstia, hi ha gent que és així...

També us han acusat de masclistes per un gag que tancava la segona temporada de Bricoheroes en què una noia en biquini us lliurava un diploma, del Consell Audiovisual de Catalunya, per ser, justament, "el programa menys paritari de la història de TV3". Teniu línies vermelles? Es pot fer humor sobre qualsevol cosa?

S'ha de poder fer humor sobre qualsevol cosa. El més important és el to i, sobretot, el context. En el cas de Bricoheroes, per exemple, hi ha gent que no discerneix entre el que pugui dir-te jo ara mateix, mentre estem parlant, o el que pugui dir un personatge que interpreto, un personatge de ficció. Bricoheroes no deixa de ser una sèrie de ficció. Jo no vaig pel carrer vestit amb una granota texana i dient les bestieses que diem allà. En una sèrie de ficció hi han de caber personatges que siguin racistes, personatges homòfobs, precisament per retratar la societat, per posar-los davant els espectadors, perquè reflexionin i diguin òstia, hi ha gent que és així...

El que realment els molesta, és que tinguis la capacitat de moure masses de gent jove, que ho facis en el teu idioma, que ho facis amb la teva idiosincràsia i la teva manera d'entendre Catalunya i el món

Els rapers que canten "los Borbones son unos ladrones" o vosaltres, amb programes com Bricoheroes, arribeu a un públic molt jove. I en català! Això preocupa a l'stablishment?

Totes les queixes que rebem, normalment, són perquè hem fet un gag masclista, o perquè hem dit putasepanya... Però, al final, el que realment els molesta, és que tinguis la capacitat de moure masses de gent jove, que ho facis en el teu idioma, que ho facis amb la teva idiosincràsia i la teva manera d'entendre Catalunya i el món. Llavors, ho amaguen d'aquesta altra manera. M'emprenya quan ho amaguen dient que hem de ser més correctes... Hi ha una tendència general en l'humor, en fer creure la gent jove que són millors que els nostres pares o els nostres avis perquè són més moderns i confonem coses com la igualtat, la paritat, el respecte als col·lectius minoritaris, que està molt bé pel que fa a la legislació i donant exemple en les lleis i en les feines, però l'humor ha d'anar per altres camins. A vegades fem creure a la gent jove que són millors i més moderns perquè són més respectuosos i al final em fa la sensació que els estem convertint en gent més carca que els nostres avis. Recordo els meus avis que eren més irreverents i moderns que alguna gent jove que ara.

És allò tan nostrat, tan català, d'haver de quedar sempre bé

Sí, sobretot pel que fa a xarxes socials. Des de l'anonimat et permeten dir bestieses. A banda, també hi ha els corrents d'opinió a les xarxes. La gent espera a veure com es posiciona segons qui per a opinar el mateix i apuntar-se al carro. Haurien de prendre nota, primer, els polítics, que sembla que viuen a Twitter i fan cas del que es diu a la xarxa, quan Twitter només representa un percentatge molt petit de la població. És perillós, perquè la vida real va molt més enllà.

Una altra cosa molt nostrada és el seny i la rauxa. Què tens, més seny o més rauxa?

Per poder transitar per aquesta vida has de trobar un cert equilibri, però sí que a vegades estem una mica mancats de rauxa. Em fa una mica de mandra aquesta manera catalana d'haver de fer-ho tot millor que la resta del món. Hem de ser més correctes i fer-ho millor que els altres, en tots els nivells. Quan fem una revolució, no podem cremar cap contenidor ni tirar cap paper a terra. Ho hem de fer tot perfecte i donar un bon exemple... I en altres nivells més bàsics, també. Com, per exemple, si hem de construir una nau industrial per generar feina en un poble, i no ho fem seguint tot els canons, després aquesta gent no s'hi instal·la, marxen i construeixen la fàbrica a Saragossa, i aquí ens quedem sense fàbrica i sense feina, perquè aquella fàbrica no podia ser de color blau en aquell polígon... Aquestes merdes em posen una mica nerviós. Som d'aquest caràcter que hem de ser més papistes que el papa i després ens avança tothom per la dreta enllà.

Mai millor dit...

Sí, i tant!

Però llenceu dards enverinats tant a la dreta com a l'esquerra. Aquí rep tothom...

Nosaltres disparem contra tothom. A Bricoheroes juguem amb l'excentricitat dels personatges. Al final és això, diferenciar quan estem actuant com a personatges i quan ho fem nosaltres. I els personatges disparen a tort i a dret. Sí, rep tothom.

Fins i tot vosaltres mateixos

Sí, nosaltres, el Jair i el Peyu, som els primers de rebre. I els catalans, com a col·lectiu. I Catalunya. Perquè pensem que així és més sa i més divertit.

Es pensen que la ràdio i la tele tenen molt poder –que en tenen– però si no ho fem una millor aviat no en tindran, de poder, perquè no s'ho mirarà ni escoltarà ningú.

L'any passat, quan vas rebre amb en Jair el premi de la Ràdio Associació de Catalunya, al discurs vas reclamar que algú, d'una vegada i enmig d'una "grisor que espanta", dones un cop de puny a la taula per la protecció de la cultura i llengua pròpies. Aquest cop de puny no arriba...

Costa, costa... Sembla que amb la renovació de la corpo hi guanyem alguna cosa, i sembla que a TV3, amb l'èxit d'Eufòria, s'han carregat d'autoestima i miraran de fer alguna cosa per recuperar el públic infantil. Anem deu o quinze anys tard, però sembla que, potser, la cosa millorarà. Tot i això, penso que la renovació hauria de ser més profunda perquè la corpo s'ha renovat, però no deixa de respondre a equilibris polítics de certs partits que volen controlar una cosa que ja no existeix. Es pensen que la ràdio i la tele tenen molt poder –que en tenen– però si no ho fem una millor aviat no en tindran, de poder, perquè no s'ho mirarà ni escoltarà ningú.

Els nanos, avui, no tenen referents en català

Els nens i nenes d'aquest país s'han quedat sense referents en català?

M'espanta molt això. Si en llocs tan poc sospitosos que es parli castellà com al meu poble, Muntanyola, a l'Osona, que de cop la meva filla petita et surti amb un estirabot en castellà i dius d'on ho ha tret?! Està molt bé que aprenguin idiomes però, òstia, ho trobo preocupant. Els nanos, avui, no tenen referents en català. S'ha canviat el xip, ara l'idioma guai, l'idioma dels cantants, l'idioma dels youtubers, l'idioma dels futbolistes, l'idioma de tot el panorama divertit, d'entreteniment, és el castellà, i el català és només l'idioma d'estudiar, l'idioma de les coses avorrides. Això és un problema...

En aquell mateix discurs, reivindicaves la feina que feu des de l'Osona. És una manera de posicionar-te? Hi ha treball i vida més enllà de Barcelona?

És una filosofia de vida i intento aplicar-ho a tot. La productora audiovisual la tinc ubicada a Gurb, a l'Osona, perquè és una manera d'entendre el país, que la gent que es forma en comunicació audiovisual no hagi de marxar sempre a Barcelona a treballar, i evitem que es despoblin els pobles petits. Hi ha una tendència a agrupar-se com a sardines a Barcelona. És insostenible. I no sembla que la cosa reverteixi. En el moment de la pandèmia semblava que sí, però la gent perd la memòria de seguida... Tot se centralitza a Barcelona. Que el departament d'Agricultura i ramaderia tingui la seu a Barcelona és una cosa que no he entès mai...

Els espanyols tenen el Ministerio de pesca a Madrid...

Exacte!

Amb una mirada pura i brillant, a l'Osona també treballes en una de les teves passions, la ramaderia.

És el meu hobby i, com deia abans, és una manera d'entendre el país i de reivindicar tot el que fem. A Muntanyola hem muntat un ramat de cabres i una formatgeria, que porta la meva xicota, que és veterinària. Per a ella és la seva feina i per a mi la meva distracció. Donem vida al poble, els caps de setmana fem visites i molta gent aprofita per descobrir Muntanyola. Aprofito una mica la meva figura mediàtica per explicar la meva manera d'entendre el sector primari i que els nens que visiten el corral i la formatgeria vegin que hi ha la possibilitat de dedicar-te al sector primari. Que vegin que un tio guai, divertit, mediàtic, ha optat també per dedicar-se al camp, desmitificant la imatge que tenen que només ho fan senyors grans que van amb barretina. Hi ha gent jove i molt professional que ha triat aquest camí. La meva xicota és veterinària i està dedicant-se a això.

El país s'està cremant, literalment i metafòrica? Quan hi ha incendis, com ara, la gent veu coses que no vol veure al llarg de l'any? Hi ha una gran Catalunya oblidada?

Penso que més aviat l'estem deixant cremar. No deixa de ser fruit, entre altres, de la mateixa societat i de la manera que hem triat nosaltres de viure, la nostra manera de fer política. No volem que hi hagi retencions ni accidents a l'AP7, però volem comprar una cosa per l'Amazon i volem que ens arribi a casa l'endemà. Som una mica hipòcrites, tots plegats, i hauríem de mirar de fer política més enllà d'anar a votar. No és el mateix anar a comprar un formatge a una gent que tenen un ramat semi extensiu de 80 cabres al teu poble que anar-te'n al supermercat i comprar un formatge que es fa a dos mil quilòmetres de casa teva. Les administracions tampoc acaben d'ajudar en aquest sentit i ens entretenim en merdes com els jocs olímpics d'hivern i no paren atenció al que s'ha de parar atenció, com assegurar que la gent que es vol dedicar al sector primari s'hi pugui dedicar. A nosaltres ens va costar déu i ajuda poder arrencar l'explotació a Muntanyola. És horrorós... Si et ve una noia de trenta anys, llicenciada en veterinària, que vol muntar una explotació, des del departament haurien de cardar un tutor allà a assegurar-se que té tot el suport i l'assessorament necessaris per tirar endavant.

Riure sempre és necessari

Ara, després de tant temps de confinaments, restriccions, cabòries… riure és més necessari i terapèutic que mai?

Riure sempre és necessari. És signe de societat adulta i madura. I riure’s d’un mateix. Sense l’entreteniment no  som ningú. Ens diferencia dels animals la capacitat de poder riure. I, sobretot, de riure’ns de nosaltres mateixos. Se’ns ha venut una moto, la de la feina, de la superació, de ser els millors, de parlar molts idiomes, i se’ns ha educat poc en saber passar-nos-ho bé.