Pilar Rahola: "Si els permetem que inhabilitin els nostres polítics, no mereixem la independència”

AÏDA SÁNCHEZ ALONSO

Estem a “8aldia” i el Josep Cuní és una part molt important de la teva feina televisiva, quina relació teniu?

El Josep i jo ens coneixem de fa 30 anys, ens tenim molta estima i vull creure que ens tenim admiració mútua i també tenim un sentit altíssim de la competència, ens agrada guanyar a tots dos. De manera que quan hi ha un xoc dialèctic la veritat és que ens hi posem molt a la pell. Ell té opinió i jo tinc opinió i quan no coincidim surten espurnes. 

En programes com “8aldia” o a la ràdio que quan hi vas fas de tertuliana, com creus que l’opinió dels tertulians influeix en la gent, en els ciutadans que us escolten?

La gent que tenim el luxe de tenir una finestra pública som cirurgians de la realitat. Jo no vaig mai a cap ràdio, ni que sigui ben d’hora al matí, que no m’hagi llegit com a mínim cinc diaris internacionals i pràcticament no m’hagi mirat, per damunt, la premsa d’aquí. Això és diari, estem hiperconnectats. Has de ser molt conscient que darrere d’aquell article hi ha moltíssima gent que el llegirà o molta gent que t’escoltarà i que per tant estàs conformant l’opinió. En aquest sentit sóc molt rigorosa en l’honestedat. No defenso res que no cregui. Aquest compromís honest amb l’oient o amb el lector és el que crea una complicitat i una confiança que són fonamentals. 

Com et prepares per a les tertúlies?

Estic permanentment preparant-me. És un continu, llegeixo moltíssim, miro molt. Tinc com una antena connectada a la realitat. Quan veig una notícia estic pensant com interpretar-la, no la llegeixo, l’analitzo. Hi ha temes que no domino, com per exemple l’economia, i tendeixo a escapar-me’n d’ells. Perquè no m’hi sento segura. Però amb el terrorisme islamista, per exemple, al qual fa 15 anys que em dedico, el domino molt i m’hi sento molt segura. 

S’ha acusat els tertulians de parlar sense tenir prou informació i dir moltes coses en detriments dels experts.

Aquest és un país que es passa la vida criticant allò que tanmateix devora. Si les tertúlies no agradessin no tindrien l’èxit que tenen. Jo no crec que els meus partners en un debat a la ràdio a can Basté o aquí, siguin xitxarel·los que passaven per allà. La gent s’ho treballa més del que sembla, perquè tots som conscients que al darrera hi ha milers de persones i per tant no tens ganes de dir una ximpleria. Pots equivocar-te, però intentes fer-ho bé.

Què creus que pots aportar a un debat o a la tele?

Anàlisi. Anàlisi crítica, pensament profund, coneixement en els temes que domino i sentit comú en aquells que intento entendre. També reflexions assenyades en temes que són difícils, compromís polític, tothom sap el que penso i m’hi mantinc malgrat, de vegades, situacions complicades.

Què et diuen per les xarxes socials?

La majoria de la gent que està a les xarxes socials està amb passamuntanyes. Per tant, tu parles de tu a tu, però el que t’està interpel·lant no saps mai si és un ciutadà que senzillament opina, o és un grup de pressió d’un partit polític, o un fanàtic. Quan la crítica és rotunda i profunda intentes discriminar el que és autèntic i honest del que no. Jo tinc un lema a Twitter: l’elogi, l’agraeixo; la crítica, la respecto; l’insult, el bloquejo; l’amenaça, codi penal. He portat gent als tribunals, m’han amenaçat de mort i ara en tinc un a l’Audiència Nacional.

Què ens espera aquests mesos fins al referèndum de setembre?

Ens esperen molts atzucacs. És evident que tindrem un trànsit complicat i per tant ens hem de preparar psicològicament i col·lectivament tota la gent que estem implicats en el procés català. És un Estat sencer intentant lluitar contra un moviment ciutadà. Amb tot el poder de l’estat, des de les clavegueres fins als mitjans de comunicació passant pels tribunals, les lleis, els parlaments, és tot l’estat intentant destruir-nos. I no se’n surt. Per tant la bona notícia és que malgrat tot nosaltres tenim molt bona salut i que hi ha milers de catalans que ja han desconnectat d’Espanya, abans d’anar-nos-en ja estan fora. A més a més, tenim un problema de divisió interna complicada, tenim en l’extrem la CUP que ens pressiona i ens radicalitza i tot això tampoc és bo i fàcil. I tenim partits catalans que actuen en contra dels propis interessos catalans. Un dels moments més vergonyants de la meva història és veure dos diputats del Parlament de Catalunya anar als tribunals a parlar en contra de la Presidenta del seu Parlament. He sentit fàstic, he sentit vergonya, he sentit vòmit, davant de dos personatges que arriben al punt de traïció al seu propi poble en fer això. És una falta de respecte al Parlament i al poble de Catalunya terrorífica, és la baixa política, és la política lletja, bruta, és evident que a mi em sembla una traïció al Parlament. Ara, poden fer-ho? Sí, la democràcia ho permet. Et permet ser un traïdor i a mi em permet dir-ho.

I què passa si al referèndum la gent diu no?

Doncs que haurà guanyat la democràcia. A mi el que em fa terror no és guanyar o perdre, el que em fa terror és no poder votar. Què s’han cregut aquesta gent de no permetre a un poble mil·lenari com el català no escollir el seu destí amb maduresa!? El no per què no es baralla en l’arena política? Que ens convencin! Que ens abracin! Que ens estimin! Que ens diguin que ens hem de quedar! No, no ens volen convèncer. Ens volen dominar. Ara, sí guanya el no, haurà guanyat el no. I ho respectarem. Ho respectaran ells si guanya el sí?

Què és el més difícil del Procès?

La cohesió interna. Estic convençuda que l’únic que pot impedir la independència de Catalunya no és Espanya sinó els propis catalans si ens barallem més del compte. 

Ara ja fa gairebé un any que Puigdemont és President, què en penses del seu mandat?

A mi Carles Puigdemont m’ha crescut extraordinàriament. Era un excel·lent alcalde de Girona i era molt bon president de l’AMI. Quan va arribar era un home que feia un favor a Artur Mas i es posava a la presidència per comandar la nau en aquell moment, ara és el president de Catalunya.

Amb qui et quedes, amb Mas o Puigdemont?

Jo no podria escollir. Em sembla que Mas ha estat un polític de gran alçada, un home d’una gran honestedat que ha fet un enorme sacrifici personal i una evolució ideològica extraordinària. En aquest sentit no el voldria perdre. Però és evident que en aquests moments el President de Catalunya per a mi és Carles Puigdemont. Crec que cadascú ha de fer el seu paper, Artur Mas ja no és el president ni ho ha de ser.

Abans has parlat d’haver de declarar al TSJC, creus hi haurà més polítics que hauran de declarar?

Sí. L’estat no pararà. És molt probable que l’Estat vagi més enllà i que mentre digui que vol parlar ens vagi posant gent als tribunals. Quan un Estat no vol exercir la democràcia, ha d’imposar-se. I s’imposen per la repressió. Sí, jo crec que veurem més líders catalans als tribunals.

Creus que els condemnaran?

És probable. No hi haurà presó, perquè no volen màrtirs. Aquí és on haurem de veure si els catalans ho permetem. Si els catalans permetem que un expresident, dues exconselleres i la presidenta del parlament siguin inhabilitades, no mereixem la independència.

Com es pot evitar?

Ens haurem de rebel·lar.

Com?

Hi ha moltes maneres i no te les explicaré.

Però si no sabem com rebel·lar-nos com ens rebel·larem?

Et sembla que totes les estratègies les hem d’explicar, no anem bé, eh! Espera’t que passi.

Llavors què ha de passar? Entenc que no és violent.

No, home, clar que no. Nosaltres no som violents.

Què proposes tu? Vaga general?

Jo no et diré què proposo. No crec que ho hàgim de dir. Pensa que nosaltres durant molt de temps les reunions les fem sense mòbils ni ipads. Sabem perfectament on estem i què passa. I com funciona l’estat.

En aquests m oments estàs parlant ja com a política.

Sóc una persona que ha estat molt implicada en tot aquest procés, sí. Què creus que a les reunions polítiques hi ha telèfons? Tu creus que n’hi ha a l’Assemblea Nacional? Clar que no. Hi ha estratègies molt definides sobre què s’ha de fer en cada cas, algunes s’hauran d’improvisar. Però no crec que sigui bo que les expliquem, jo no ho faré. 

Però sembla que més enllà del 25-30% de la població que està molt i molt mobilitzada, la resta estan desencantant-se amb tot el procés perquè, tot i ser un període molt curt de temps, sembla que s’allarga molt.

A fora ens diuen tots que anem massa de pressa i aquí ens diuen que anem massa lents.

Què pot passar amb tota aquesta gent que s’està desmobilitzant?

Ja la mobilitzarem. I si ens en sortim anirà bé i si no ens en sortim haurem perdut.

Però això que m’estàs dient sembla com un truc de màgia. Com que farem alguna cosa que... ¡PAM!

No hi ha trucs de màgia en política. Jo no explicaré les estratègies que hi ha de defensa davant d’una situació d’assetjament de l’Estat. A mi no em correspon, ni les conec totes tampoc. El que conec no ho explico perquè crec que no és prudent fer-ho, perquè no estem en aquest estadi encara. És molt probable que si arribem a un estadi en el qual ens poden inhabilitar la presidenta, per exemple, doncs haurem d’explicar què s’ha de fer. Però jo penso que ara no hem d’ensenyar totes les cartes, l’estat no ho fa. No siguem tan happy flowers i tan oberts, no home no, una mica d’intel·ligència estratègica.

Què és el millor de l’independentisme?

La il·lusió. No només a tenir la llibertat i un estat propi, sinó a tenir un estat millor. A fer-lo millor, a posar el motor a zero i començar a rodar amb lleis millors, amb aquest ímpetu que tenen les nacions quan comencen a caminar.

I el pitjor?

La tendència a la disgregació interna, a la trinxera, a allò que l’Ortega y Gasset deia que ens perdia, l’estètica.

Vas ser diputada durant set anys del 1993 al 2000, voldries tornar a presentar-te com a política? 

Ho descarto absolutament. No crec que em correspongui, crec que aquest és el moment de fornades noves. La gent que tenim veu pública, que tenim capacitat d’influència hem d’estar aquí, explicant-ho i comprometent-nos.

Com vas viure aquella època al Congrés, en un període tan diferent a la d’ara?

Jo vaig viure l’ultima legislatura de Felipe González, que va ser molt turbulenta, i la primera d’Aznar, quan naixia la bèstia, diguem-ne. Va ser tan intens que ni recordo com va passar el temps. Allà vaig viure el millor de la política, que era la lluita per uns ideals. Vaig anar a plantar la bandera de l’independentisme en una època que no n’hi havia tants. Em miraven com un bitxo raro: era republicana en una monarquia, antitaurina en un país taurí, una dona en un país masclista, independentista a Espanya. Imagina’t el que era jo a Madrid. També vaig viure el pitjor de la política. La baralla interna del partit, la lluita caïnita pel poder, el joc brut, les punyalades a l’esquena. Va ser un mal moment i potser per això em va quedar un regust de no voler tornar.

Fa unes setmanes es va emetre l’entrevista que vas fer-li a la Marcela Topor, la dona del President Puigdemont, al programa Fora de sèrie de TV3. Ha estat molt criticada tan a les xarxes socials com per altres columnistes.

Una columnista [Mònica Planas, al Diari ARA], que no m’ha dedicat mai ni una sola paraula bona. L’Empar Moliner [que també escriu al Diari ARA] va estar molt bé! L’Empar fa aquelles bromes tan simpàtiques, ho subscric i ho aplaudeixo. Però la Planas no m’ha dedicat mai ni una paraula bona en la seva història. Sempre que ha parlat de mi ha estat per destripar-me. Quan tu tens un crític que mai veu res bo en tu i ets una persona molt escoltada decideixes que aleshores és un problema diferent i ja no hi entro. Per tant no la vaig llegir. L’entrevista amb la Marcela Topor la vaig plantejar en aquells termes perquè era l’única manera que es podia fer, no era una entrevista, era una conversa. La Marcela no volia parlar de política, perquè no li corresponia com a dona del President. Em va passar una cosa extraordinària, sortia al carrer i no parava de trobar-me gent que em deia que li havia agradat molt. Obria el meu Facebook i vinga elogis. Entrava a Twitter i havia matat  Manolete. Ostres quina esquizofrènia! Quan tu portes molts anys a la vida pública i saps que tens una part de gent que t’estima i una part de gent que no t’estima gens has de relativitzar l’elogi i la crítica. Els que t’estimen molt poden passar-se de rosca i els que t’odien poden aprofitar qualsevol moment de feblesa. Aleshores què vaig fer? Vaig deixar de mirar Twitter durant dos dies i em vaig quedar tan tranquil·la. 

Pot ser que entrevistar la dona del President pel sol fet de ser la dona del President en una televisió pública generi molt de debat.

Com fan amb la Michelle Obama. 

Però aquí no estem als Estats Units i la “Primera Dama” no té la importància ni el paper que té als EUA.

Llàstima, és un error. La Primera Dama hauria de tenir paper, jo sóc molt anglosaxona.

Per què?

Perquè està en un lloc privilegiat i té una gran capacitat d’influència. I és una llàstima que ho perdem. Ara imagina, sense entrar en l’àmbit de la política, que la “Primera Dama” de Catalunya se n’hagués anat a Grècia amb els refugiats. Ho hagués pogut fer, és un paper social. Per què no? Ah no, perquè no, no. No li correspon. Actes socials, que tenen a veure amb els Drets Humans, amb l’empatia amb els altres, per què no podem aprofitar el fet d’estar al costat del President?! Amb el que això té de llum, de focus? A més a més, es moria la gent de ganes [de veure l’entrevista].

Però quin tipus d’interès? De premsa rosa?

El que sigui. Tu creus que de premsa rosa? No siguem tan pusil·lànimes. Quan, per altra banda, a Catalunya el Sálvame té un èxit de nassos. De què estem parlant? Allà no hi va haver premsa rosa, allà hi va haver en algun moment alguna broma. 

Però hi ha el morbo perquè és la dona del President.

Ah i què? I per això hi havia morbo? Clar, perquè la volien conèixer i molta gent ha agraït d’haver-la coneguda. Perfecte. La coneixem una mica més. És una dona interessant. Jo en això ho sento molt però sóc molt americana. A mi m’agraden els ianquis que són clars amb aquestes coses, que ensenyen la seva família, la seva gent. Al capdavall quan tu tens un President, també vols saber d’alguna manera la solidesa i l’estabilitat de la seva pròpia vida personal. No és qualsevol cosa. Li estàs donant el mandat del teu país, a aquella persona. Jo tinc interès i no és un interès rosa, és un interès polític.

A més de treballar en mitjans també escrius novel·les, d’on treus el temps i la inspiració?

Treballo molt. Això és una cosa que la gent no pensa. M’aixeco molt d’hora, dedico moltes hores, treballo totes les hores del dia si puc i algunes de la nit. Durant el dia vaig pim, pam, pim, pam, i l’estoneta que dedico a escriure literatura sóc la dona més feliç del món. És tan bonic crear personatges, èpoques, paisatges, veure com es construeixen, com són ells mateixos i com t’enfades amb ells. A mi m’agrada més escriure que parlar, encara que sembli mentida. Si pogués deixar de treballar i no tingués hipoteques, fonamentalment escriuria. Em retiraria a Cadaqués i escriuria, és el que m’agradaria fer. 

Article publicat a l'AnoiaDiari en paper del mes de gener de 2017. El podeu llegir sencer i descarregar-vos-el gratuïtament aquí.