'La presència femenina a l'Església ha de ser efectiva, i penso que cada dia ho hauria de ser més'

Com van els preparatius per les celebracions dels dies de Pasqua i, sobretot, la processó del Sant Crist?

Són dies intensos de feina, de treball. Intentar que tot surti bé i, per tant, no deixar res només enfilat. No obstant això, cal tenir en compte que, encara que siguin les dates pròximes a la celebració les més intenses, hi ha tot un treball que es fa al llarg de l’any i que hom ha de valorar molt positivament.

Alguna novetat en la festa del Sant Crist d’Igualada enguany?

Si, si. Aquest any, per exemple, actuarà després de la solemne celebració eucarística, presidida pel Bisbe de Vic, Dr. Romà Casanova, el ‘Cor d’Homes d’Igualada’, que compta amb 16 nois d’entre 25 i 35 anys dirigits per Pere Lluís Biosca. Així mateix, s’ha fet un domàs amb la imatge del Sant Crist brodada que presidirà la casa parroquial de Santa Maria.

Què més?

També cal comentar que després de molts anys en la processó tornaran a sortir totes les insígnies basilicals: els gonfanons, el canopeum i el tintinnabulum. I segurament, el mateix dia de la festivitat del Sant Crist, es podrà inaugurar la nova il·luminació de la capella, gràcies a la qual podrem observar amb tot de detall els quadres laterals de la capella, pintats el 1958, obra del pintor Francesc Camps i Dalmases i que representen L’incendi del cambril (1843), i El Duc de Vendome (1597).

Quants priors sou?

Nosaltres som un equip de 7 priors, encara que no hi ha un nombre exacte definit de seglars (membres elegits), i a més hi ha un membre de dret, que correspon al prevere que ostenta el càrrec de rector de la parròquia de Santa Maria, ara Mn. Josep Massana.

Com es fa l’elecció?

L’elecció dels seglars és decisió dels membres que ja en formen part, els quals poden demanar el parer als Consells Pastorals de les parròquies de la ciutat. La renovació és per un període de cinc anys renovables per una altra temporada de cinc anys. Crec que és important recalcar que els priors cessats són considerats ‘priors emèrits’.

Respecte a la renovació del membre de dret ho és per tot el temps de la seva tasca pastoral a la parròquia de Santa Maria.

Com va rebre la notícia?

Fa aproximadament uns dos mesos m’ho va comunicar Mn. Josep Massana. En rebre la notícia, com és lògic, em vaig formular tot una sèrie de qüestions respecte al càrrec i a la meva pròpia persona. Davant d’una noticia com aquesta necessites un temps de reflexió personal, de meditació i d’interiorització abans de prendre qualsevol decisió.

D’on bé els nom de Misereres?

De fet Miserere és el nom amb el qual es coneix el psalm 51 de la Bíblia. Miserere és una expressió llatina que es pot traduir per ‘apiadeu-vos’ o ‘tingueu pietat’. Normalment en la litúrgia catòlica s’acostuma a cantar i/o resar en les laudes tots els divendres de l’any, ja que té un caràcter penitencial. A Igualada es resa especialment els divendres de Quaresma al vespre en honor al Sant Crist, des de l’any 1590.

Què significa aquest any?

És quan va tenir lloc el prodigi colpidor de la suor de sang i aigua. Fou llavors, davant d’aquests fets, el rector de Santa Maria, Mn. Joan Puig, va anar corrents a l’església del Roser i tot improvisant, enmig de molts fidels, traslladà a Santa Maria la imatge del Sant Crist en processó junt amb tots els capellans de la parròquia i recitant en veu baixa el psalm Miserere.

Quina és la seva devoció pel Sant Crist d’Igualada?

Agraeixo profundament el fet de provenir d’una família devota igualadina, perquè m’ha inculcat uns valors que admiro i que intento de mantenir amb intens convenciment. D’entre aquests, crec que els igualadins som testimonis dipositaris d’un llegat d’autèntica devoció i gratitud que no hauríem d’oblidar mai. Que l’any 1590 succeís un fet extraordinari davant dels ulls dels igualadins no fou ocasional; era un signe extensiu a totes les generacions futures de la ciutat. Tots hauríem de visionar-ho amb els mateixos ulls que els d’aquella noia, la Coloma, qui ho testimonià primer.

En general, els igualadins som devots?

Actualment els igualadins, com la majoria de persones humanes, patim d’una manca de vivència espiritual, molt probablement ocasionada pels temps i les circumstàncies que estem vivint. D’aquí possiblement aquesta fredor i apatia que s’estan aguditzant en els nostres éssers respecte a generacions anteriors. No obstant això, interiorment tots estem nodrits d’una espiritualitat que fa que en un moment o un altre tinguem la necessitat d’exterioritzar-la. Tots tenim la necessitat d’interrogar i cercar en algun moment una força, una resposta de la nostra existència.

La història del Sant Crist: un fet real o una llegenda?

Si haguéssim de validar la nostra història només a partir d’allò que nosaltres mateixos en som testimonis, aquesta no existiria. Si podem parlar d’història és gràcies als innombrables testimonis. Som fills de la història i, com a tals, ens la creiem. El fet de 1590 a Igualada està acreditat pels testimonis més directes en l’esdeveniment i, curiosament, pertanyents a diferents estaments socials: científics, religiosos, burgesos i gent humil. Només per això solament hem d’afirmar que és un fet real que pertany a la història del poble igualadí.

Com ha viscut la festa des de petita?

Pel fet de ser descendent d’una família creient igualadina, he tingut l’oportunitat de viure, gaudir i poder compartir no només la festa del Sant Crist d’Igualada, sinó la majoria de festes i solemnitats d’una manera molt especial. Crec que l’important i fonamental no consisteix en exterioritzar en un sol moment d’un dia determinat allò que vols donar a conèixer als altres, sinó viure intensament cada dia les arrels conjuntes d’aquestes festes i, en concret, la d’aquesta: expiació i agraïment.

La festa del Sant Crist d’Igualada va fer un pas endavant quan van deixar participar les dones a la processó del dimarts. Ara cap on ha d’evolucionar?

No és qüestió d’evolucionar. De fet, per tradició i d’acord al raonament dels temps es va començar a celebrar d’una manera determinada. No es tracta d’evolucionar en el sentit estricte de la paraula, més aviat, caldria parlar i entendre que qualsevol activitat humana hauria de ser emmotllable per tal d’adaptar-se a la realitat. I no és pas qüestió només de mirar sempre endavant; cal, de tant en tant, fer una ullada cap enrere per tal de poder donar un pas ferm cap endavant.

Com veu el futur de l’Església?

Avui, parlar d’Església no hauria de correspondre’s a una generalització, sinó tot el contrari, a l’espiritualitat particular de cadascú. Moltes vegades els esquemes, els estereotips que imposa la societat queden obsolets davant de les realitats que es viuen, però això no vol dir pas que s’hi puguin emmotllar i adaptar. Quan intentem extreure generalitzacions, aquestes acostumen moltes vegades a ser incòmodes perquè no contemplen totes les particularitats.

Les dones haurien de tenir més presència a l’Església?

Si analitzéssim a fons la història eclesial universal, ens adonaríem que la dona ha tingut i té un paper rellevant, si bé potser no el suficient. És cert, també, que l’hem d’analitzar paral·lelament al pensament ideològic de cada moment. I avui, al segle XXI, hem de llegir l’Església amb la ideologia que som una societat moderna i per tant hem de tenir un pensament modern. La presència femenina ha de ser efectiva, i penso que cada dia ho hauria de ser més. Per suposat que no podem concebre els canvis de manera radical –tots els radicalismes són desfavorables, perjudicials i atroços-, però sí esglaonadament, educada, meditada i raonada.