‘El procés cap a la independència és bastant irreversible’

Es va enamorar de Catalunya?

Ja venia enamorada. Em vaig vincular a la cultura catalana a Buenos Aires, on vaig contactar amb catalans d’allà, molt implicats, majoritàriament independentistes, i radicals, allà vaig aprendre la llengua, la cultura, i sobretot la consciència que era una nació sense estat, una nació oprimida, i vaig venir per conèixer-la de prop. I ja no en vaig poder marxar.

Així va arribar independent.

Sí, i vaig militar en l’independentisme radical, de brandar els punys enlaire, fins que es va aprovar la Constitució. S’havia de creure en el procés de les autonomies, i vaig estar observant, fins a l’Estatut, el del 2006. Ja n’hi havia prou. Catalunya fa una proposta així i l’Estat ho tomba, no calia insistir. Calia treballar per un camí nou una Catalunya independent i sobirana dins d’Europa

És el moment

Als anys 70 era impossible, una bogeria, ara és una paraula i un procés que d’entrada no fa por. És una realitat en altres zones, que ens precedeixen en aquest procés, De tota manera podrien ser simultanis, perquè no estem parlant de regions de l’Europa de l’est, són territoris consolidats dins Europa. Escòcia obre camí, però la societat, aquí, des de fa un parell d’anys n’és conscient. Arenys de Munt, és un bon exemple recent.

La ‘Crònica’ és l’evolució novel•lada d’aquest camí possible

La ‘Crònica de la independència’ és un intent d’ensenyar als catalans que no han de tenir por de la independència, que no és un procés traumàtic ni violent, sinó que es pot fer d’una manera pacífica, consensuada, amb calma, i cerc que ha provocat aquest efecte entre els lectors. De fet ha estat al capdavant de la llista de vendes fins a l’estiu.

Hi surten persones reals, amb càrrecs i implicacions.

El que jo buscava era la versemblança, una ficció periodística però amb unes causes reals i una evolució si més no possible, Evidentment amb Gallardon (president del govern espanyol) no hi he parlat, però Roca Junyent (qui proclama la independència) i Castells (el president de la Catalunya independent) van riure molt i s’ho van prendre molt bé. Els periodistes usurpats també hi estan conformes, és més, molts s’hi han identificat. Precisament aquesta versemblança era imprescindible, perquè el que buscava era que la gent llegís el llibre i entrés dins el procés, i de fet la resposta ha estat molt emotiva.

Ho sentim proper perquè parteix de la realitat nostra, la d’avui

Tot comença amb el mal finançament, la sentència desfavorable del Constitucional –que a hores d’ara és de preveure-, i sobretot del desengany general d’una part de la població molt conscient del problema català i de com a Espanya ens giren l’esquena, aquest sentiment d’anar arreplegant molletes del que ens deixen agafar, aquesta sensació d’ofec.

És un caldo de cultiu

És molt més que un caldo de cultiu! És un moviment, hi ha un sentiment independentista que no té res a veure amb l’exaltació, és un moviment més ampli, però sobretot racional i molt conscient. Quan parlem de partits polítics, les coses són imprevisibles, però quan és la societat la que es posa en marxa, costa molt calmar-la, apaivagar-la sense donar-li res a canvi.

La veig com una antropòloga del catalanisme, alguna premissa?

El catalanisme cobreix gairebé tota la societat, hi ha pocs sectors que no estiguin sota aquest paraigües, tot i que la implicació pot ser ben diferent. El problema és que el catalanisme s’ha fet sobre una base molt moderada, compartida tant pel pujolisme com el PSC, que té la missió que Catalunya tingui un lloc a Espanya. S’han mogut sempre dins aquesta modèstia.

Ara, però, la gent que ha cedit tota la vida, que porta trenta anys donant i donant, ja en té prou i no vol seguir perdent-hi, i la independència s’observa i es planteja des de la racionalitat, ja que cal perquè Catalunya pugui prosperar.

Que el llibre es faci realitat...

Hi ha gent que el veu un llibre profètic, però de moment ha fallat el senyor Castells (riu). Bromes a part, crec que el procés és bastant irreversible.