El Programa de ràdio té continuïtat les 24 hores en el Twitter’

Què hi fa el Quim Morales a Igualada un dissabte com avui?

Vinc sovint a Igualada perquè estic casat amb una igualadina i dos dels meus tres fills són igualadins, un va estrenar el nou hospital! M’agrada venir aquí els caps de setmanes perquè em permet desconnectar, deixar els pocs problemes que tinc, descansar del dia a dia... és un relax.

És a dir, véns cada cap de setmana?

Sí, normalment venim el divendres al vespre, ens quedem a dormir a casa dels sogres i ens estem aquí fins diumenge que anem a veure els avis de Badalona.

Em toca felicitar-te, ‘La segona hora ha estat líder d’audiència segons els últims sondejos’

Sí, moltes gràcies.

A què creus que és degut?

Crec que és fruit de la inèrcia positiva que ve de Rac 1 que fa uns quants anys va començar a incrementar audiència, captant molts oients joves, gent que fins ara no havia escoltat la ràdio. Som un equip jove, amb menys recursos i infraestructura que la ràdio pública però molt professionals, amb motles ganes i molt amor per la feina

Bé, suposo que ‘La segona hora’ en concret també hi té alguna cosa a veure, no?

Sí, és clar, suposo que si no ho féssim bé no hauríem arribat als 143.000 oients que és moltíssim, una bestiesa. De fet, nosaltres ens preguntem on és el sostre perquè a cada estudi d’audiència pugem una mica més.

Així que el que agrada és..

A veure a la Segona hora som un equip de gent que estem sonats però estem tan sonats en antena com a fora d’antena, tenim una manera de veure el món que és rient o agafant-nos el costat més positiu i divertit de les coses i tot això ens ha convertit en un improbable equip d’investigació. La qüestió és divertir i entretenir els oients i sembla que ho estem aconseguit.

També part dels secret és que ens estimem molt la feina i que ens estimem molt entre nosaltres. L’equip amb qui treballo és gent que a mi em fa riure molt, amb qui hi estic molt a gust i amb qui tinc molta confiança.

És a dir, aquest bon rollo que ‘escoltem cada dia a la una del migdia, existeix’

Sí, no és impostat, de fet jo no ho sabria fer, és la continuació de la nostra manera de ser, només hem de vocalitzar una mica més, seguir una mica l’escaleta i ordenar els continguts però intentem que el mateix ambient que es respira entre nosaltres es reprodueixi per antena.

També és veritat que, tot i que comptem amb una escaleta hi ha molta improvisació i també depenem molt de la persona amb qui es troba el Xavi Pérez Esquerdo quan truca a les cases per fer l’estudi d’audiència

Parlant de l’estudi d’audiència, se us enfada la gent a l’altra banda del telèfon?

No gaire! A vegades hi ha gent que li fa vergonya sortir per la Ràdio i diu: ‘Mira, si enlloc de dir que sóc la Carme dius que sóc la Isabel, em fa il·lusió fer-ho’ . La veritat, és que la gent s’enfada poc, el gènere de les trucades de broma ha estat tota la vida a la ràdio i a vegades ha estat ofensiu o violent i nosaltres això intentem evitar-ho.

La gent està molt mal informada, oi?

Bé, suposo que quan treballes en un món allunyat dels mitjans de comunicació sents campanes i hi ha gent que no toca ni quarts ni hores pel que fa l’actualitat, i gent jove, eh, gent jove que no sap ni com es diu el president del govern, qui ha guanyat les eleccions o quin partit governa.

‘Un equip d’investigació que fa riure’ perquè aquest leit motiv?

Jo sempre he pensat que si tens una frase que descrigui el programa, t’ajuda a vendre’l molt millor. A la ràdio tot està fet i si dius que faràs un magazine amb humor la gent veu que és el que vol fer tothom.

Nosaltres volíem ser el CSI de la ràdio però en plan sapastre. Som un ‘equip d’investigació que fa riure’ en els dos sentits, és a dir, que fem riure com a equip d’investigació i que volem que la gent rigui.

Vau començar com una continuació de ‘Minoria absoluta’ i heu acabat fent un programa propi..

Sí, vaig començar fent coses a Minoria absoluta amb el Toni Solé però de seguida em va dir que fes el programa que volgués, el que m’agradés i així vam anar fent un equip amb el que em sentia còmode. Al principi era complicat perquè la gent estava acostumada a minoria però mica en mica ens vam anar guanyant la confiança de la gent.

La confiança de la gent i un nom, no?

Sí, això és diferent comparat amb la televisió. Si surts a la tele i ho fas mitjanament be, que no és gens fàcil, amb dos dies t’has fet un nom però a la ràdio em dóna la sensació que els oients els guanyes d’un en un, és com els seguidors a Twitter.

Palrant de Twitter... crec que tens gairebé 9.800 seguidors...

Sí, no sé què hi fan...

Tot això va començar fa uns tres estius de forma espontània. Tota la colla de la ràdio, els Òscars, el Jair, l’Oriol de Balanzó... ens vam fer un twitter i quan vam arribar de vacances vam començar a fer-lo servir tot i que no sabíem ben bé el que era, ni nosaltres ni la majoria de gent. Vam començar a posar els programes a les xarxes socials i recordo reunions amb gent de la ràdio on ens deien; ‘Això del Twitter i el facebook de què serveix si ja tenim el web oficial’

I ara com l’utilitzes...

A mi el Twitter em serveix, a part de perquè em renyi la dona...

...

Bé, doncs això jo crec que és una barreja d’informació, entreteniment, tafaneria, exhibicionisme... té moltes vessants que conflueixen en aquesta línia temporal que va passant, en una nebulosa, a mi el que m’agrada és trobar-me una notícia de l’agència EFE, a sota el que està fent la Bibiana Ballbé i més avall un amic enfadat perquè diu que li han atropellat el gat. És una relació nova amb la informació que trobo interessant.

I el fet que us mencioneu entre vosaltres, tot això anima els seguidors i oients, no?

Sí, és clar, el programa de ràdio té continuïtat les 24 hores en el Twitter, si a les dues de la matinada estic despert i algú em diu alguna cosa, jo contesto! Això dóna una relació de proximitat molt maca i si surt algun impertinent també el pots bloquejar.

T’ha passat mai?

Sí, alguna vegada però molt poques, potser un parell, no cal donar-li importància.

En tot cas, és una ràtio molt baixa...

Sí, i del que també m’he adonat és que funcionen millor les persones que els programes. Val, ‘La 2a hora’ té 11.000 seguidors però a la gent li agrada més parlar-nos a través de @candelafigueres o @quimkong que no pas a través del twitter del programa, ho veuen més institucional.

I com va sortir el #etfelicitofill

Mira, un dia vam fer-ho servir, a algú li va fer gràcia i es va estendre tant que ara ja no se sap ni d’on ve. La frase ve de la resposta d’una oient en un dels nostres estudis d’audiència. Havia guanyat el Barça i el Xavi va preguntar: ‘Li vol dir alguna cosa al Guardiola?’ i la senyora va contestar; ‘Et felicito, fill’

Suposo que tot això canvia la relació amb els oients, et coneixen quan vas pel carrer?

Jo quan vaig pel carrer sóc bastant anònim, no em coneix tanta gent com els personatges que surten a la tele, però quan em trobo algú que em coneix, em coneix molt bé, és algú que m’escolta el dia a dia i és una relació més íntima.

T’has trobat amb algun oient que et doni una alegria?

Un dia vaig conèixer un xicot al tren i em va fer molta il·lusió perquè em va explicar que era pianista- pianista bo, eh... cinturó negre de piano-, i em va dir que li agradava el ritme que tenia el nostre programa. Això ho vaig trobar molt bonic. La fama de la ràdio és molt tranquil·la i molt agradable.

I la competència amb ‘La competència’....

Sí, és curiós perquè hi ha gent que ha decidit que o són de La competència o són de La segona hora. Això passa és com la gent que és dels Beatles i odia els Rolling... Però jo em porto molt i molt bé amb els Òscars, de fet els dos van venir al meu casament, anem a dinar sovint, ens ajudem si estem encatllats en algun tema... A la ràdio estan molt contents perquè no ens trepitgem els temes ni la manera de fer humor.

Ara estàs fent un programa d’humor, sempre has volgut fer ràdio, i aquest gènere?

Jo no sóc periodista, sóc llicenciat en Comunicació Audiovisual. Quan vaig començar volia ser director de cinema però se’m va passar aviat la tonteria, quan vaig veure que tothom volia ser-ho vaig replantejar-m’ho. De fet, de 100 alumnes que érem a classe només n’ha sortit un, l’Isaki Lacuesta.

I de seguida vas apropar-te a la ràdio?

Sí, vaig veure que a través de la ràdio podia construir històries, fer els guions... i em va atreure molt. Quan anava a la universitat, em saltava classe per escoltar el Terrat.

Són els teus referents?

Sí, gent com ells, el Clapés... de fet a mi el que m’agrada és l’entreteniment, no sóc periodista i no sabria calibrar la importància d’una informació, em quedaria amb el detall, amb l’anècdota, amb allò que fa riure.