'En realitat, a Egipte no hi ha cap problema de convivència entre coptes i musulmans'

Què et va empènyer a marxar cap a Egipte?

Després de fer un curs intensiu d’àrab a El Caire durant el mes de vacances de l’empresa on treballava, vaig sentir una atracció per aquest país. Recordo que l’arribada no va ser tan fàcil com em pensava i la ciutat tan immensa em va fer una mica de respecte, però després vaig començar a descobrir el seu encant. Arran d’aquesta estada d’un mes vaig decidir demanar una beca al Ministeri d’Assumptes Estrangers per portar a terme un projecte extralingüístic sobre la traducció de l’àrab. Les places eren molt limitades i mai no vaig pensar que seria l’afortunada d’obtenir una d’aquestes beques... Quan vaig rebre la carta, vaig decidir deixar la feina i aprofitar l’oportunitat sense pensar que m’hi quedaria a viure.

No ho tenies previst...

El primer any va ser dur, ja que estava fent la investigació i treballant com a professora d’espanyol a la Universitat d’El Caire i tot era molt diferent. Els meus companys de feina passaven hores sense fer res esperant l’arribada del cap de departament i quan aquest entrava al despatx li feien grans compliments com si fos un Déu. En les classes del primer curs les noies estaven totes juntes i no es parlaven quasi amb els nois a excepció d’algunes de més obertes, però la majoria venien d’escoles públiques —fins ara no són mixtes.

I ara, com és la teva vida a El Caire?

Actualment treballo al Liceu Francès d’El Caire i visc a un barri residencial que està ‘envaït’ per americans i europeus, per tant, la meva vida és bastant diferent de la dels primers anys. En primer lloc treballo amb francesos, els meus alumnes són de diferents països i de mentalitat molt oberta, i la majoria de les meves amistats són gent estrangera que viu des de fa temps aquí. Fa dos anys fins i tot teníem amics d’Igualada!!! El món és petit.

L’acollida va ser bona?

En general, els estrangers estem molt ben tractats pel poble egipci i si parles la seva llengua encara més. Aquí molta gent et parla en anglès i no tens gaires problemes per comunicar-te. És evident que quan parles la llengua del país, sempre et sents més segura. En general, la gent és molt amable i acollidora.

Les diferències amb Igualada deuen ser abismals...

Sí, evidentment hi ha moltes diferències entre Igualada i El Caire! La primera és que a Igualada pots anar a tot arreu a peu passejant, i aquí a Maadi no caminem sinó que saltem i esquivem obstacles, ja que algunes voreres son altíssimes i a vegades no n’hi ha. Per això tothom va amb cotxe. Travessar alguns carrers és una aventura ja que hi ha semàfors, però no s’utilitzen. Aquí hi vivim tanta gent que, entre els milions de cairotes, tu ets una de més i et trobes envoltada de gent de tot tipus. Tenim un carrer al meu barri ple de cafeteries on podem trobar a vegades gent coneguda, com a les Rambles a Igualada. En aquest carrer 9 podem portar a arreglar les sabates, podem passar per la Kodak, podem anar a comprar flors i tenim molt llocs per prendre un bon capuccino o un expresso, o ara la moda és portar l’ordinador...

La gran diferència és que la gent embruta molt els carrers i no s’esforça per trobar una paperera. També és veritat que de papereres en falten. Cada dia veiem uns pobres homes recollint els papers i altres deixalles pels carrers, però al cap d’unes hores tornem a trobar brutícia. Això és una llàstima i molta gent no n’és conscient.

Egipte ha estat des de fa temps un destí turístic. Els darrers atemptats poden fer-lo perillar?

El turisme és la principal font d’ingressos del país, i és evident que els atemptats en llocs turistes han afectat a l’economia de les famílies. El darrer atemptat d’Alexandria diuen que no ha fet disminuir ni cancel·lar les reserves, potser perquè l’objectiu no eren els turistes.

Com ha reaccionat el país, el govern i la seva gent, després de l’atemptat?

Els egipcis pensen que l’objectiu de l’atemptat era desestabilitzar el país, però no ho han aconseguit perquè en realitat no hi ha cap problema de convivència entre coptes i musulmans. Des d’aquest dia hi ha un adhesiu que circula per la societat, en el qual hi ha un cor amb la bandera d’Egipte i una lluna (representant la religió musulmana) i una creu (representant la religió copta).

El dia 7 de gener, que se celebrava el Nadal copte, molts musulmans van voler assistir a les misses per protegir els coptes. Ara hi ha molta més seguretat i més control a tots els temples, catedrals, esglésies i escoles cristianes.

Així doncs, la convivència entre aquestes dues religions és bona? No hi ha ‘conflicte’?

Conflicte no crec que sigui el terme adequat. Molts mitjans de comunicació van mostrar l’opinió d’una minoria copta que no és representativa del poble egipci, alguns reclamaven més seguretat al govern perquè havien rebut amenaces de bomba. A la televisió les màximes autoritats musulmanes, el mufti, i coptes, el papa Shenouda, van reunir-se per mostrar que no hi havia conflicte i van cridar a la unitat nacional.

Personalment, tenim amics de les dues religions i trobem que es respecten. Jo tracto amb alumnes de tot tipus de creences ja que l’escola és laica, i mai no he sentit un signe de discriminació entre coptes i musulmans. Tampoc mai no m’han rebutjat per no ser musulmana.

De fet, el tema d’actualitat aquests dies fa referència a aquesta ‘nova moda’ que és cremar- se, com aquest jove de Tunísia. Els preus a Egipte també han augmentat i no sé com poden viure moltes famílies, però no crec que acabi passant res semblant.