"Al rec s’haurà de ser selectiu i perdre edificis, perquè si ho volem salvar tot no salvarem res"

Felicitats!

Gràcies

Ara no és finalista, però què suposa ser seleccionat pels FAD?

A nosaltres el premi ens reforça i anima a seguir fent-ho bé. També és veritat que tots els estudis d’arquitectura avui necessiten aquestes coses de tant en tant perquè donen accés a concursos de mèrits, restringits, i dóna uns punts que poden anar bé. Serveix per accedir a altres feines, per reforçar-te personalment i el despatx, perquè no deixa de ser una manera de confrontar-te amb el que estàs fent. Serveix perquè la meva mare estigui molt contenta i també serveix per la vanitat, suposo.

I la competència?

A Portugal hi ha molt bona arquitectura. I a tot Espanya. Abans l’arquitectura de qualitat estava molt centrada a les grans ciutats, perquè és on hi havia la informació, Barcelona i Madrid, sobretot. Per fer bona arquitectura necessites contacte i informació de gent del teu costat. Avui la informació arriba a tot arreu amb molta més facilitat, la gent viatja… avui hi ha bona arquitectura a tot el món.

Quan un s'enfronta al Campus Motor, en què pensa?

En la nostra feina es pensa en moltes coses a l’hora, això és el més difícil i el més bonic. Des dels romans s’ha dit que l’arquitectura són tres coses: utilitat, solidesa i bellesa, i això encara val avui. Estàs pensant que l’edifici funcionalment vagi bé; se’ns demanava un edifici versàtil, perquè el programa de necessitats pot ser molt variat, sofert a dins, que suggereixi el món del motor i la velocitat, l'enginyeria, que tingui una imatge de tecnologia avançada, penses en els costos, naturalment, en l’envelliment… i si tens sort aconsegueixes una imatge que respon bé a totes aquestes necessitats i que funciona des del punt de vista estètic.

Amb l’obra entregada, quina relació hi manté el pare de la criatura?

Està molt bé la pregunta, perquè conserves un cert vincle i et fa mal algunes vegades, que no és el cas, quan fan intervencions que no et semblen bé o no les faries igual. Fins i tot en l’amoblament, algunes vegades si t’has implicat molt en l’edifici i te l’has fet teu et fa mal. Però tens clar que un cop l’has entregat ja no és teu, és seu i te n’has d’oblidar.

A què es dedica avui un arquitecte d'obra pública?

Feina rai. És un moment molt difícil pels arquitectes. No es fa ni obra pública ni privada. Tens menys feines però com a part positiva t’hi pots dedicar amb molta més intensitat que en altres moments. En aquest sentit ho agraeixo perquè estic gaudint amb petites feines que permeten fer-ho com ho havia fet quan començava, que tens poca feina i molta energia. Et trobes amb aquesta sensació.

La crisi ha fet repensar l’arquitectura?

En l’arquitectura, com que és una cosa que ve de tant lluny, els canvis sempre són molt petits. En les coses noves, com els mòbils, hi ha canvis molt ràpids. L’arquitectura és una manera de fer i construir tant antiga que aquests canvis no és que l’afectin molt. En què ho notem? Precisament perquè hi ha crisi, en la sobrietat a les solucions que busquem. Que no hi hagi elements innecessaris, retòrics, tant si és un equipament públic com privat, no és moment per carregar els edificis. Seria un dels canvis. Tecnològicament, l’arquitectura també evoluciona, però a poc a poc en comparació per exemple a l’electrònica.

Se sent ben valorat per la gent de la ciutat?

Una vegada vaig fer un curs a Itàlia i un vell professor molt important, Giancarlo De Carlo, em va dir “sobretot, quan comencis a treballar, comença lluny de casa. Perquè així no veuran els errors del principi”. I jo al principi em vaig equivocar molt també. Però sí, com a tot arreu, es reconeix a la gent que excel·leix. Estic molt content perquè he pogut fer edificis que m’han agradat molt, com el Museu de Cal Granotes, el pont de Fàtima o el Campus, la Cotonera o el centre cultural de Montbui. És veritat que, a tot arreu, si no et reconeixen a fora costa més que et reconeguin a casa. Hi ha aquella dita que diu: “aquest tio és premi nobel? No pot ser, viu a la meva escala!”. No crec que a Igualada siguem diferents.

En què s’ha equivocat?

Quan comences ets una barreja de passió, energia i ingenuïtat i surts de l’escola amb unes idees fixes i rígides i les vols imposar al primer que trobes i això provoca situacions còmiques o tristes a vegades. Quan ets joves quedes més afectat per coses que després amb perspectiva veus que eren una moda.

El pont de Fàtima. Va tenir moltes crítiques, hi havia qui deia que no calia, que era massa car… tenien raó?

Quan els arquitectes fem obra pública hem de donar una resposta responsable a un problema arquitectònic que se’ns planteja. La decisió política nosaltres no la prenem i a més entrar-hi ens desbordaria, la nostra responsabilitat és fer-ho. He de dir que en aquest pont, que molta gent diu que és exagerat, tots els seus elements responen estrictament a les necessitats estructurals. No hi ha ni un element que puguis treure sense que es desmonti, ni un quilo de ferro. Tot ve d’uns càlculs i d’haver de salvar 60 metres de llum amb una estructura metàl·lica. Aquesta va ser la nostra responsabilitat. També aquest pont, això ja seria l’explicació política que em sobrepassa, va en l’estratègia d’oferir el màxim de passos per facilitar el trànsit de vianants perquè la gent utilitzi menys el cotxe i les motos. I facilitar aquests recorreguts. I molts deien “home, si més avall ja hi ha un pont”. Sí, però si tu escurces els recorreguts és més fàcil que la gent vagi a peu als llocs.

I no és l’únic exemple a la ciutat, l’ascensor...

Són uns itineraris que a la llarga serveixen. S’assembla molt a les escales mecàniques. No deixen de ser un transport públic perquè la gent vagi al centre. Podrien anar-hi en autobús i hi van per les escales. I això ha fet que més gent vagi al centre a peu.

L’auditori de Montbui ja és a punt?

Està molt avançat. I aquest edifici, que en principi sembla molt gran, en realitat són molts edificis junts. Hi ha una part que és escola, que és una ampliació del Garcia Lorca, una altra part serà biblioteca, una altra serà auditori i una altra sales polivalents per fer dansa. S’ha centralitzat tot en un sol edifici, que té un vestíbul gran, i que centralitzar-ho té molts avantatges des del punt de vista econòmic i funcional. Amb una sola persona de manteniment funciona, amb un sol ascensor per a tot l’edifici… estem amb ganes de veure’l acabat.

Quan li falta?

Una petita part, les aules, ja estan pràcticament acabades i el curs vinent estaran en marxa. La biblioteca, si tot va bé serà cap a finals d’any, i després hi ha altres parts que també estaran aviat però no puc concretar més perquè el calendari s’està acabant de fer ara.

Quin futur preveu per la Cotonera?

El més important és que s’ha vençut una certa incomprensió, unes certes dificultats, i un document únic de la Revolució Industrial al nostre país s’ha preservat. Això ja és una cosa salvada i després, aquest edifici podrà acollir diferents activitats. Ja n’està acollint. Algunes al pati, altres a dins… i més que n’aniran sortint. El futur de l’edifici és ara anar fent petites intervencions per fer-lo més utilitzable. Per exemple hi ha intenció, ens diuen, per part de l’Ajuntament, de reforçar l’escala principal perquè ara no s’hi pot passar, i anar continuant així.

El vermell és pertinent?

El color vermell és l’original. Es va fer un estudi de les diferents capes de pintura, rigurós, i es va saber que aquest color era l’original.

Ens quedem al rec. Quin és el futur més factible pel barri?

Pel rec, l’interessant i el curiós és que ha canviat l'estat d'opinió. Des dels anys setanta, de ser la vergonya d’Igualada, un barri brut, amb un riu desastrós, que tothom ho hagués enderrocat i fet un barri nou, gràcies a alguna gent que va anar ressaltant que com a barri tenia interès i com a patrimoni també… els igualadins se l’estimen. A això hi ha intervingut molta gent, en l’última fase la gent del rec.0. Aquest barri s’ha de transformar, hi ha molts edificis que no se salvaran ni té sentit salvar-los, s’ha de salvar una mica el conjunt, ser selectius amb el que s’ha de salvar i que totes les parts que calgui fer noves estiguin ben travades amb les parts existents. Serà el rec amb moltes parts noves però que el conjunt ha de conservar una mica l’essència.

I per tirar-ho endavant què cal, tècnicament?

El més important ja ha passat que és el canvi d’opinió de la gent i que s’ho estimi. A partir d’aquí tot ja és una mica més fàcil. Les administracions, l’ajuntament, la Generalitat, etc. És molt més fàcil que s’impliquin i donin facilitats. El nou planejament que s’ha de fer ajudarà, i sabem tots que l’Ajuntament està perfectament implicat, a fer possible aquesta transformació.

Quin ús, quina vida hem de preveure pel barri?

Crec que l’ideal és que convisquin quants més usos millor. Avui, per sort, les adoberies ja no fan ni les males olors, ni el soroll que feien abans i per tant poden conviure totes les activitats. Habitatge, industrial, serveis... es tracta de fer-ho bé. Això farà un barri viu.

Hi ha interessos privats que ho poden posar en perill?

Sí, sempre passa que hi ha una col·lisió entre l’interès del propietari i l’interès de la ciutat. És normal, passa a totes les ciutats. Quan s’ha volgut salvar un centre històric, un casc antic (i el rec no deixa de ser un casc antic industrial) ha estat necessàries ajudes externes als propietaris perquè si no no pot mantenir un edifici petit, i no li surt a compte rehabilitar-lo perquè en treurà poc, és a dir que perquè sigui possible protegir un centre històric moltes vegades als propietaris se’ls ha d’ajudar i cal trobar maneres de fer-ho.

Vic i Estrasburg són bons o mals exemples?

Són bons exemples. En són totes aquelles ciutats que han tingut un centre històric en perill, en degradació, i han estat capaces de salvar-ho. De vegades ha estat possible i d’altres no, no hi ha hagut manera. Palermo, per exemple, és un cas patrimonial impressionant, però no acaben de trobar la manera de sanejar el centre. Sense anar tant lluny, en canvi, el Raval de Barcelona era un barri molt degradat i que el seu futur fàcilment hauria estat el gueto, la misèria… aquí sí que es va apostar decididament per sanejar-lo. Es van obrir places, la rambla del raval, es va mantenir el Liceu, el MACBA, un hotel, habitatges nous… tot per frenar una degradació que hagués estat molt greu. I encara hi ha problemes.

Per tant el rec del futur ens l’hem d’imaginar diferent

S’haurà de ser selectiu i s’hauran de perdre edificis perquè si ho volem salvar tot no salvarem res. Perquè salvar un edifici val diners. Enderrocar un edifici és una feina ràpida i el pots fer nou i en llibertat. Per tant haurem de ser selectius. I l’important és: ser selectius i els que es salvin salvar-los bé i els que es facin de nou que estiguin ben reculats al conjunt.

Propers encàrrecs?

No, perquè en aquest moment hi ha molt pocs concursos d’arquitectura i els que hi ha ens trobem uns 150 equips. En surt un cada mig any i hi ha 150 equips bons i això ens dóna una perspectiva complicada.

Queda la rehabilitació...

Sí, tenim algun petit projecte que ens fa molta il·lusió. Un és al rec, la rehabilitació d’una adoberia que estem molt contents fent-ho.