Ricard Corcelles: "La cirurgia metabòlica salva moltes vides i allarga l'esperança de vida"

Quan estava emprenent una prometedora carrera a l'Hospital Clínic de Barcelona, una beca i el suport de mentors que van confiar en ell, van portar l'igualadí Ricard Corcelles a Cleveland, als Estats Units. Hi havia d'estar un any, formant-se i especialitzant-se, i ja en fa vuit que va marxar... El Dr. Corcelles té una gran experiència en tècniques quirúrgiques mínimament invasives i és expert en l'ús de la robòtica quirúrgica. Gràcies al treball amb el seu equip del Cleveland Clínic –el segon més important del món en aquesta especialitat– i a les nombroses publicacions, Ricard Corcelles és, actualment, un dels millors experts, reconegut internacionalment, en Cirurgia Bariàtrica i Metabòlica. Parlem amb el Doctor Corcelles sobre aquesta cirurgia, sovint desconeguda, sobre la diabetis i el sobrepès. També parlem, entre altres temes, sobre la carrera de Medicina, sobre el sistema sanitari americà i prendrem el pols al sistema sanitari de casa nostra.

En quin moment de la vida s'adona que la seva professió serà la medicina? Va ser vocacional?

Des de ben petit m'agradava la idea de ser metge. Recordo que m'agradaven molt les sèries de metges, com 'A cor obert'. Anava a l'escola Mowgli i sempre sentia alguna cosa especial quan passava per davant de l'Hospital d'Igualada, al passeig. I a la llarga, de mica en mica, se't va posant al cap la idea que vols ser metge. En el meu cas sí, va ser vocacional. No vinc d'una família o nissaga de metges, l'únic és el meu tiet Salvador, que ha estat un oftalmòleg de referència a Igualada.

La carrera de Medicina és una de les més llargues i exigents. Com la recorda?

Vaig fer la carrera de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquell moment vaig tenir sort, perquè cada època és diferent. Ara veig les dificultats que tenen a Catalunya molts estudiants, amb uns currículums impressionants, per poder fer Medicina. I molts d’ells, que serien molt vàlids, no ho poden fer. És injust. En aquell moment vaig tenir una bona nota i vaig poder entrar a l’Autònoma, on vaig estar dos anys. Després, havies de triar un hospital per continuar la formació i vaig anar a l'Hospital de Sant Pau. Tinc molt bon record dels dos llocs. L'Autònoma és el més similar a un campus universitari americà, hi havia estudiants vivint, feies més vida d'estudiant. I Sant Pau és un hospital amb una personalitat única.

I més endavant arriba el temut MIR, l’examen de Metge Intern Resident…

El MIR és una barrera important per a poder accedir a l'especialitat que vols. És una competició. És un examen difícil. I injust, perquè et jugues un any d'estudi en un dia. Jo el vaig fer dues vegades. La primera vegada que vaig fer el MIR no vaig tenir una bona preparació i vaig decidir estudiar un any més per tal de poder accedir a cirurgia. Em va sortir bé l’examen i vaig poder entrar-hi.

Són molts anys durant els quals us perdeu moltes coses de joventut

Van ser anys durs, certament. La carrera són sis anys, més dos anys de MIR. Són vuit anys estudiant intensivament. La teva vida sembla que no evoluciona. Veus els teus amics que ja han acabat els estudis, que tenen feina, que es guanyen bé la vida, que el cap de setmana poden fer certes activitats, mentre tu estàs estudiant. I en aquell moment pensava, la meva vida és sempre el mateix, estudiar, estudiar, estudiar…

Com recorda l'accés al món professional?

Un cop aprovat l'examen MIR havíem d'anar a Madrid a escollir la plaça. Recordo que em va acompanyar el meu pare, amb el cotxe, i la nit abans no sé qui estava més nerviós, ell o jo. Finalment, vaig poder entrar a cirurgia a l'Hospital Clínic, que era la meva preferència. És on m'he format. El Clínic és com si fos casa meva. La residència va ser molt dura des del punt de vista de treball. És un hospital molt exigent, vaig tenir uns mentors duríssims però molt bons tècnicament i molt bons acadèmicament, els millors del país, en aquell moment. El nivell d'exigència era molt alt.

L'entrada al món professional va ser dura, però també molt bona, perquè cada dia aprenies molt. Després, un cop vaig acabar la residència, em vaig quedar al Clínic. Una diferència entre els Estats Units i Espanya és que aquí cada especialista té uns anys de formació. Per exemple, Cirurgia General i Digestiva en té cinc, i Dermatologia en té tres. A Espanya, quan acabes, ets lliure de fer que vulguis. És a dir, no hi ha una formació més especialitzada un cop has acabat la residència. Als Estats Units, en canvi, hi ha el que es coneix com a programes fellowship, que són superespecialitzacions. Als Estats Units, aquell cirurgià que vol especialitzar-se, per exemple, en cirurgia colorectal o cirurgia esofagogàstrica, fa un fellowship, sota la tutela d'una institució que està acreditada per ensenyar aquella determinada especialitat. Això, a Catalunya i a Espanya, no existeix, i és un problema de formació important. Llavors, què fan els hospitals a Espanya? Els hospitals saben que quan un metge ha acabat la residència, probablement no té la suficient experiència o la capacitat tècnica per fer cirurgia d’alta complexitat. I, en comptes de crear programes de formació especialitzada, retenen els residents amb contractes precaris o de guàrdia per anar formant-los, de mica en mica. Al final, la culpa no és dels hospitals, que fan el que poden, sinó dels ministeris d’educació i sanitat.

Va ser per això, que el 2013, quan estava emprenent una prometedora carrera com a cirurgià a l’Hospital Clínic, marxa als Estats Units?

L'Hospital Clínic és un hospital únic. El Clínic ofereix, cada any, una beca –que sufraguen tots els metges– i a la qual es pot presentar tothom que tingui una tesi doctoral. El 2011 vaig aplicar aquesta beca, un cop vaig presentar la tesi doctoral, i el 2013 me la van concedir. I vaig anar a Cleveland. L'aportació econòmica de la beca prové d’una part del salari que tots els metges del Clínic donàvem per a la investigació. I això és una cosa única. La beca era per a un any, però als Estats Units, si treballes bé i et coneixen, ells et fidelitzen. Però necessiten temps, els americans. Són reservats, en certa manera, i no dic desconfiats, però necessiten temps... I, a finals del primer any, vaig veure que començava a treure rendiment de l'estada i vaig pensar que un segon any podria ser més profitós. Qui em va ajudar molt a esponsoritzar el segon any va ser el que havia sigut el meu mentor al Clínic, que és Antonio Lacy. Gràcies al seu suport, a través de la beca, i al suport del Clínic, vaig poder estar-hi un any més. Això em va permetre, entre altres coses, que si el primer any havia presentat dues publicacions, el segon any vaig sortir amb més d'una vintena d'articles publicats.

Això és molt important, no?

Sí, això és molt important i marca molt la diferència, sobretot a l'estranger. Aquí potser no tant, però als Estats Units marca molt la diferència, i a mi em va ajudar moltíssim. Hi ha una sèrie de rànquings i en el dels cirurgians metabòlics i bariàtrics, del període 2015-2017, jo estava entre els trenta primers que havien publicat més arreu del món. Sí, és rellevant perquè si optes a competir per a posicions claus, el teu currículum acadèmic i de recerca és essencial, i si no l’omples, no tens opcions.

La Cleveland Clinic és un centre de referència mundial?

Cleveland Clinic fa anys que som el segon millor hospital del món, segons la  “Newsweek’s World’s Best Hospitals 2023 List”. És una organització impressionant. Al Main Campus, on treballo, som més de 15.000 professionals. A tota l’àrea de Cleveland, on tenen diferents hospitals, són més de 40.000 persones. La Cleveland Clinic té hospitals a Abu Dhabi, a Londres, a Florida, a Las Vegas i al Canadà.

Expliqui’ns què és la cirurgia bariàtrica?

Sí, la cirurgia metabòlica i bariàtrica és cap a on he anat dirigint la meva carrera professional. El que fem, bàsicament, és, a partir de cirurgia gastrointestinal, tractar pacients que viuen amb obesitat i pacients que pateixen de diabetis i malalties cardiovasculars. Al Cleveland Clinic, la nostra unitat és referent mundial en publicacions que han canviat la pràctica i el concepte d’aquesta cirurgia. En un dels estudis més importants que hem publicat els últims anys hem comparat pacients que tenen obesitat greu i que s'han sotmès a cirurgia versus pacients que tenen obesitat greu i no s'han sotmès a cirurgia. Demostrem que els pacients operats tenen menys incidents de malaltia cardiovascular, tenen menys càncer i tenen més supervivència. Això té un gran impacte. És a dir, la cirurgia que impacta més en una persona és la cirurgia metabòlica. És on veus que realment l'esperança de vida i la qualitat de vida millora més. L'ideal seria no haver d'operar un pacient que pateix obesitat greu o que pateix malaltia cardiovascular i curar-lo.

Ho veurem aviat?

Jo estic convençut que probablement, en deu o quinze, anys deixarem d'operar els pacients que tenen obesitat perquè tindrem fàrmacs que supliran això, però de moment, continuarem operant…

Probablement, per desconeixement, la gent pensem que és una cirurgia arriscada? Ho és, realment?

Cada vegada ho és menys. La por que hi ha davant la cirurgia bariàtrica ve dels inicis, fa quaranta anys, i sobretot dels inicis als Estats Units, on els pacients tenen obesitat més greu perquè tenen un índex de massa corporal més elevat i tenen molta patologia cardiovascular. I abans s’operava a cirurgia oberta. La cirurgia oberta, en un pacient amb una obesitat greu, té moltes complicacions, com ara infeccions de ferida, tenen molt més risc de patir trombosi venosa, trombosi pulmonar, infeccions, etc. I en aquella època les complicacions eren més elevades. Des que va aparèixer la cirurgia laparoscòpica, que és una cirurgia mínimament invasiva, les complicacions han baixat dràsticament així com l’índex de mortalitat, que és pràcticament zero. El nostre equip del Cleveland Clinic vam publicar el 2015 un estudi per demostrar la seguretat de la cirurgia bariàtrica. Vam analitzar una base de dades americana que controla la qualitat de la cirurgia metabòlica i vam comparar aquests resultats amb altres tipus d'operacions. I vam demostrar en malalts amb diabetis que un bypass gàstric té menys complicacions que, per exemple, una cirurgia de vesícula biliar o que una cirurgia d'una apendicitis aguda.

La cirurgia metabòlica salva moltes vides i allarga l'esperança de vida. És una cirurgia contra el càncer. L'obesitat està associada a més de quaranta tipus de càncer diferents. I nosaltres hem vist, hem demostrat que la incidència de càncer en pacients als quals operes i perden pes és menor. Hi ha una mica de desconeixement sobre això.

I ara ja estem a un altre nivell, el de la cirurgia robòtica, un àmbit en què m’he posicionat molt els darrers anys perquè veig que el que ens pot portar al futur és la cirurgia robòtica.

En què consisteix?

El cirurgià, a través de robòtica, fa la cirurgia però no està físicament sobre l'abdomen del pacient. Hi ha una primera fase en què s’ha de col·locar unes cànules i instruments a l’abdomen, però després el cirurgià se’n va a una consola i des d'allà va dirigint els moviments de totes les cànules. Amb malalts com els nostres, amb obesitat greu, que són físicament complexos, que puguis estar operant assegut, mirant una pantalla d’alta definició, en tres dimensions, amb una precisió increïble, és fantàstic! Quan operes a través de robot, una de les principals diferències amb la cirurgia laparoscòpia és que la imatge és perfecta, magnífica, i no hi ha tremolor. És 100% precís. L’inconvenient, però, encara, és que et falta la sensació de tacte. El teu tacte, el feedback, depèn del que veus. Llavors, evidentment, l'experiència del cirurgià és el més important.

Cada vegada hi ha més obesitat, especialment també en infants i joves?

L'obesitat és una pandèmia. A Catalunya i a Espanya encara està ben controlat, tot i que va en augment. Abans d’incorporar-me, el 2021, a la Cleveland Clinic, vaig ser metge consultor en Cirurgia Metabòlica i Bariàtrica a la Cleveland Clinic Abu Dhabi, als Emirats Àrabs Units, on també vaig dirigir del Centre de simulació quirúrgica. A l'Orient Mitjà, a Kuwait, per exemple, el 55% de les dones pateixen obesitat. Als Emirats Àrabs, aquest percentatge és del 40-45%. I això està molt vinculat amb la diabetis. Als Estats Units, en termes percentuals, és una mica inferior que l’Orient  Mitjà, però, òbviament, estarà al voltant d’aquestes xifres en un futur pròxim.

No està vinculat, també, amb l’estatus socioeconòmic, sobretot als Estats Units?

Sí, per desgràcia, això va lligat a un nivell socioeconòmic. El que nosaltres estem veient a la zona on visc, a Cleveland, és que hi ha una gran diferència quant a estatus socioeconòmic i de raça. I això és trist. Els pacients amb més grau d'obesitat són pacients, la majoria d'ells, negres o hispans i amb un nivell baix econòmic, que accedeixen a menjar molt barat, menjar hipercalòric, i és un problema gravíssim. I això va en augment, i amb els nens i els adolescents, evidentment, també. De caucàsics blancs també n'operem molts, però hi ha una clara diferència, i és evident, i ho lligo molt a l'estatus econòmic, ja que molts d’ells tenen una cobertura asseguradora que els pot cobrir la cirurgia.

Quina importància té la recerca en Medicina?

La recerca en Medicina és bàsica, essencial. No entenc la cirurgia o la medicina sense investigació. Sense recerca. De fet, són un dels pilars de Cleveland Clinic, on fem ensenyament, desenvolupament, innovació, recerca i excel·lència clínica. I on la recerca és fonamental. De fet, gràcies a això vaig poder desenvolupar la meva carrera internacional. Com he explicat abans, si no hagués sigut per aquella beca, vinculada a un projecte d'investigació, no hauria aconseguit el que ha aconseguit. Si no hi ha recerca, no hi ha innovació, i si no hi ha innovació, no hi ha millora.

Abans ha comentat que, de petit, li agradaven les sèries de metges, com ‘A cor obert’. Ara n’hi ha més, que ens donen una imatge del sistema de salut nord-americà. És realment, com veiem a la pantalla?

La imatge que arriba és una mica esbiaixada. El sistema americà en general es basa en un sistema per cobertura asseguradora. Però això no vol dir que no tothom tingui accés al metge. És cert que en funció de quina cobertura tens hi ha diferències, no tothom pot sotmetre's a totes les cirurgies. I aquí hi ha la discrepància amb Espanya, per exemple.

Als Estats Units hi ha el Medicaid, que és un programa de cobertura sanitària i que està destinat a persones amb pocs recursos econòmics. Cobreix més de 90 milions de persones als Estats Units, el que equival a una de cada cinc persones. Després, hi ha el que es coneix com a Medicare per a persones de seicanta-cinc anys o més, alguns joves amb discapacitats, o pacients amb malaltia renal crònica.

Digui’ns coses bones del sistema de salut nord-americà

Tenen un sistema en què es mira molt la qualitat del que fem els professionals. I això es mira en funció de resultats, de la productivitat, dels benefits que diuen ells. M'agradaria que aquí a Catalunya hi hagués la mateixa exigència que hi ha allà pel que fa, per exemple, a resultats i productivitat. Exigència sobre què has fet tu com a professional, des del punt de vista acadèmic o des del punt de vista d’investigació. I, al final, cada any, ser avaluat pel que has fet. Als Estats Units els metges ens hem de sotmetre a aquesta avaluació. Tenim un sistema que ens avalua, que es diu Annual Performance Review, un sistema amb què el teu cap de servei analitza la teva productivitat anual. I aquí es compta tot. Això no vol dir que si has fet menys operacions que el teu company siguis menys valorat o estiguis penalitzat. Perquè es mira tot, es mira quina és la teva contribució a la formació dels residents o dels estudiants, es mira quants articles has publicat, es mira a quants congressos has donat a conèixer el que fem a Cleveland Clinic, etc. Es mira tot, i en funció de tot això, el teu cap et diu, mira, continua així, perfecte, estem molt contents amb tu, que és la major part de les vegades. I ells també tenen la potestat de dir-te que quan acabi aquest any ja no comptem més amb els teus serveis. Això genera més tensió i més pressió. En canvi, què succeeix a Catalunya? Jo, aquí, no veig que hi hagi el mateix escrutini i exigència professional. Crec que hi ha d'haver una certa avaluació de la teva productivitat i dels teus resultats.

Parli’ns de la figura del mentor

La figura del mentor, als Estats Units, és diferent que a Espanya. Els meus mentors a USA s’han preocupat per mi, pel meu futur, i volien amb tot el seu cor que jo triomfi. És gent que et dona suport en tot, que no et posa traves. No hi ha enveges ni les actituds de no voler promocionar algun col·lega per por que em prengui el lloc de feina o el protagonisme.

El sistema espanyol, o europeu, és molt vertical, on el catedràtic, el cap de servei, deixen ben clar que, aquí mano jo, aquests són els meus galons. I estic convençut que aquest és un sistema obsolet. Als Estats Units, els professionals fan equip, i es potencia l’equip. I si els teus companys ho fan bé i tenen èxit, tu, com a cap, tindràs èxit. I si no és així, no aniran bé les coses. Penso que aquí hi ha un cert temor que als teus col·legues els vagi bé les coses. I, en el fons, això no ho veiem només en medicina, sinó en la societat en general.

I, des de la distància, com veu el sistema sanitari d’aquí català?

Ho veig amb una mica de preocupació. Primer, el que ha de quedar molt clar, és que aquí es fa una medicina molt bona, i el nivell quirúrgic és molt bo, almenys quan jo estava aquí, i poso l’exemple de l'Hospital Clínic, que té un nivell impressionant i on es fan molt bé les coses. El que passa és que no s'està cuidant els professionals, no s'està cuidant els metges, no s'està cuidant les infermeres, gens, aquí les infermeres estan molt ben qualificades, però no estan gens valorades. Als Estats Units, les infermeres estan tan ben valorades que prescriuen fàrmacs, documenten. Són claus.

Els residents, aquí, tenen uns sous baixíssims, i unes perspectives de futur molt pobres. Ho veig, sí, amb preocupació. Penso que no és una prioritat per la classe política i aquest és el problema principal.

D’altra banda, una cosa evidentment bona d’aquí, és la cobertura universal. El que passa és que no sé fins a quin punt, si el sistema de distribució de pressupostos no canvia, serà sostenible aquesta cobertura universal. Perquè hi ha països, amb més múscul econòmic, que no la tenen.

En aquests vuit anys que ha estat a fora, hi ha hagut la pandèmia de la Covid. Com ho recorda?

La pandèmia la vaig viure, una part a Abu Dhabi i una altra part als Estats Units. Recordo mesos de fer molt poca cirurgia, per les restriccions. I va ser dur, però als Estats Units la Covid ja està més que oblidada. La Covid va canviar una mica la manera de fer, allà. El govern va donar una mena de suport econòmic a la població i molta gent va entrar a dependre d'aquests bonus.

A Abu Dhabi el govern va fer unes restriccions bestials. Si viatjaves a l'estranger, havies de fer quarantena. I per fer quarantena, per tenir-te controlat, anaves amb unes polseres, amb un GPS. Havies d’estar una setmana tancat a casa. Les restriccions als Emirats van ser molt més dures que als Estats Units.

Té perspectives de tornar a Catalunya?

Sempre que venim de vacances t'entra el cuquet de tornar… Catalunya, Igualada, és casa meva i m'agradaria tornar. No penso que ara sigui el moment, perquè professionalment allà les coses ens van molt bé, i des del punt de vista familiar també és complicat. Però sí que m'agradaria acabar la vida aquí, m'agradaria acabar la meva carrera aquí. Sí, és una de les idees, però ja ho veurem. Els fills marquen més la situació familiar que personal, i això quan fa molts anys que ets fora i els fills ja han fet arrels, és més complicat… Ara ja fa vuit anys que estem fora. Et perds coses, no estant aquí. Trobes a faltar coses del dia a dia a dia, estar amb els teus amics, amb els familiars, fer un cafè o anar a veure el futbol plegats… Això, allà, no ho tinc…