Rita Puig , Rosa Cantero i Ibtissam Bouhzam: “Cada any es llencen 1.600 milions de tones d’aliments produïdes per al consum humà”

En què consisteix el projecte de recerca KAIROS-BIOCIR?

Ibtissam: Estem treballant amb un grup d’investigació de professors altament qualificats i amb una àmplia experiència en l’àmbit dels residus i en la implantació dels processos i productes més sostenibles, donant resposta a les necessitats del sistema agroalimentari. El projecte té com a objectiu la millora d’aquest sistema integrant l’economia circular sota un enfocament de cicle de vida. La Universitat de Lleida s’encarrega de millorar l’etapa de producció i les universitats Pompeu Fabra i de Cantàbria, la de consum, ajudant els consumidors a obtenir dietes sostenibles i saludables. Nosaltres estudiem els residus que generen els processos productius i mirem de valoritzar-los, a banda d’intentar adaptar al sector agroalimentari indicadors per mesurar la circularitat.

Entenem què vol dir tenir una dieta saludable. Però una dieta sostenible, què és?

Rita: És la que cobreix les nostres necessitats però que es pot produir de la manera més eficient possible, sense malbaratar recursos. Tot i que sembla que el sector agroalimentari es nodreix de recursos renovables, igualment, els processos de cultiu, granja, processament d’aliments... necessiten energia, aigua, productes fitosanitaris, entre d’altres, i també generen residus.

Ibtissam: En la naturalesa tot el que es genera es converteix en un nutrient per a altres, és un cicle de vida tancat, però amb la nostra intervenció l’hem convertit en un sistema lineal: make, take and dispose (utilitzar, produir i consumir, i després rebutjar). El model d’economia circular vol resoldre això, actuant sobre el sistema de recol·lecció, augmentant el reciclatge, invertint en la infraestructura i millorant l’ecodisseny dels productes perquè es puguin reciclar fàcilment. Per fer tot això cal mesurar. Hem de saber el percentatge de reciclatge que presenta un material, en cada etapa, i el temps de vida útil de cada producte. Aquest també és un problema actual, els productes agroalimentaris tenen una vida molt curta, tenen caducitat.

Rita: Hi ha pocs indicadors, i s’han de reajustar. Aquesta és la nostra missió. Buscar indicadors que s’ajustin bé al sector agroalimentari. Perquè un producte sigui circular, cal tenir en compte el material reciclat que incorpora, el temps d’ús que té i que sigui el més reutilitzable possible al final de la seva vida útil. La matèria orgànica, l’aprofitament que té és compostatge, poca cosa més. Pretenem identificar quins productes de valor afegit tenen els residus de determinats aliments. Volem extreure’ls abans del compostatge.

Rosa: Volem donar màxim valor al residu extraient components de valor afegit, que es puguin utilitzar en la indústria farmacèutica, cosmètica... Són productes que si s’haguessin d’adquirir tindrien un valor molt alt, i en canvi generalment es composten.

Tenim uns nivells de malbaratament alimentari molt alts, oi?

Ibtissam: A Europa, la situació és molt crítica. Ara es malbarata un terç dels aliments produïts, el 33% no arriba a consumir-se, és moltíssim. Cada any es llencen 1.600 milions de tones de tot el que es produeix per al consum humà. En tota la cadena hi ha pèrdues: producció, distribució, consum... Com a investigadors, treballem en la millora de l’ecodisseny de l’embalatge i afegint valor al residu. Com ho fem? Busquem residus que van a l’abocador, n’estudiem les característiques, identifiquem components valuosos i estudiem la forma d’extreure’ls amb el menor impacte mediambiental i millorant la circularitat. Tot això, ho fem primer a escala del laboratori, per després adaptar-ho a nivell industrial i avaluar la seva viabilitat econòmica. Ara estem estudiant el marro del cafè per trobar altres possibilitats de valorització. El consum de cafè és molt alt, l’any 2020 quasi 166 milions de sacs de 60 kg consumits, i cada tona genera 650 kg de marro. Les anàlisis han demostrat que té components útils per a l’humà, té cafeïna, components fenòlics (àcids que tenen beneficis per a la salut, com els clorogènics) que es poden aprofitar amb una extracció sostenible. Tenen propietats antioxidants, frenen l’envelliment.

Rita: Intentem que el procés d’extracció sigui ràpid, amb dissolvents senzills (si pot ser amb aigua millor), extreure el màxim producte del residu, i donar-li una vida més enllà del compostatge (per a cultius, bioetanol...). Això seria un aprofitament en cascada. El projecte estudia també l’impacte mediambiental de tot el procés.

Tenim a prop una economia circular generalitzada?

Rita: No, a prop no. Estem en el camí per assolir aquesta meta. L’economia circular té uns objectius molt ambiciosos, intenta conservar molt els recursos i sobretot a Europa, un continent amb escassetat de recursos. Hi ha molta feina a fer. Els residus són responsabilitat de tota la societat, sí que fem recollida selectiva, però cal més separació. Per exemple, el tèxtil: els propers anys veurem contenidors per recollir els residus per aprofitar-los en un percentatge molt superior a l’actual. A Europa, ara, només el 15% del tèxtil es reutilitza o recicla. Pel que fa al sector agroalimentari, potser es podria fer algun tipus de recollida especial per a residus més valuosos. Però cal conscienciació, social i també empresarial. En el tema del canvi climàtic ja ho veiem, és impossible que tots els països es posin d’acord. Cada un té els seus propis interessos.

Rosa: Depèn molt de cada país, depèn dels recursos que tenen, la tecnologia, la legislació... A Espanya, la normativa de recollida i reciclatge del tèxtil està a punt de fer-se realitat, cap al 2025. S’estan fent accions importants.

Quin paper té la química en tot això que expliqueu?

Ibtissam: Hi té un paper molt important. No podem extreure sense química. Treballem amb compostos químics, aparells, tècniques instrumentals... També intentem millorar l’afinitat entre el dissolvent i el que volem extreure. L’afinitat entre una cosa i l’altra depèn de com siguin les molècules. Tot és química. Ara bé, cal saber-ho explicar. A mi, quan em pregunten què faig, trobo difícil explicar quina és la meva feina.

Rosa: Química n’hi ha a tot arreu. Quan ens parlen de química, el primer que ens ve al cap és la imatge de la xemeneia traient fum contaminant. És una de les coses que comento als alumnes: les accions s’han de fer des del coneixement. Abans de l’extracció, cal analitzar el residu per conèixer els possibles components de valor afegit que conté, quines són les seves característiques químiques, amb què es pot fer l’extracció, quantificar quant s’ha pogut extreure per calcular rendiments... Hem de conèixer bé la molècula, quins àtoms té, quins enllaços, quines propietats, tot. Per a mi, la química és en tot, des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir.

Rita: Hem de canviar la concepció que tenim de la química. S’associa a productes químics tòxics, contaminants... Però també se sintetitzen molts productes químics bons, o s’han extret de la naturalesa, o s’ha investigat i s’han trobat usos i aplicacions beneficioses. A més, en l’àmbit del medi ambient, la química és fonamental per aprofitar residus, netejar aigües residuals, netejar contaminació atmosfèrica, inclús per evitar que es generi tot això. Ara es porten molt les noves tecnologies i mirem moltes sèries. Una sèrie enfocada a l’enginyeria o l’enginyeria química, segur que calaria. Als joves els costa entendre què fa un/a enginyer/a, ho veuen complicat. A més, tampoc hi veuen prou reconeixement professional, en aquestes professions. I a Espanya sembla que no es valora l’esforç d’aconseguir una titulació universitària.

Què és l’anomenada “química verda”?

Rita: És la química que vigila amb les substàncies que utilitza per fer qualsevol aplicació. Ara bé, també hem de desmitificar el concepte, perquè no existeix cap procés amb impacte mediambiental 0. Nosaltres mateixos generem residus des que ens llevem, respirem i expulsem CO₂... El que hem de fer és que l’impacte que generem sigui assumible al llarg dels anys, que no hi hagi impactes irreversibles.

Ibtissam: Utilitzar dissolvents no tòxics, de baix impacte mediambiental, que tinguin circularitat.

El projecte Kairos-Biocir està finançat amb fons del Ministeri de Ciència i Innovació, i compta amb aportació també de la Generalitat a través d’AGAUR. La ciència i la investigació reben, al nostre país, prou finançament i suport?

Rita: La inversió en la ciència és el primer que es retalla. Pensen “ja aniran fent les universitats i els centres tecnològics com puguin”. Els països haurien d’apostar més per ser capdavanters, així trobarien opcions de mercat en allò que són bons. És cert que necessitem diners per a tot, la salut, l’educació...

Rosa: Precisament, la investigació permet avançar i anticipar-se a situacions, s’ha vist clarament aquests anys en l’àmbit de la salut a causa de la pandèmia. És difícil aconseguir ajudes a Espanya i a Europa cada cop hi ha més competència.

Quin és el paper de la dona en la ciència? Hi ha igualtat?

Rosa: Tenim estereotips que costa trencar. Per la meva experiència, quan treballes amb infants -des de la UdL participem en projectes educatius per difondre la química als centres de primària- respires molt interès indistintament del sexe, però falten referents. Caldrien referents més propers a ells, amb esperit científic, referents a la societat, a la literatura, a les xarxes socials... No sé en quin punt, però això es perd. Quan parles amb adolescents, te n’adones que hi ha hagut un canvi, la curiositat que tenen els nens i nenes es va modulant i el perfil d’enginyeria acaba sent més masculí que femení. La dona històricament té un paper de cuidadora, per això acaben tirant més cap a professions com infermeria o medicina. Cal un procés important d’educació per trencar estereotips, ja en els infants de ben petits.