Ros Marbà: 'La cultura és una mica la Ventafocs, malgrat això, Catalunya sempre ha estat un país amb esperit creatiu'

Va entrar al món de la música molt jove, i ha voltat món. Ha canviat molt el panorama musical?

Hi ha moltes coses que s'han guanyat, moltes altres s'han quedat pel camí. Hem guanyat amb evolució tècnica dels instrumentistes i per tant de les orquestres, i els directors, amb l'aparició de la tècnica de la direcció hi ha hagut un progrés. Però hem perdut una cosa molt important que es deu al fet d'estar en un món globalitzat que viu amb presses, que fa moltes coses: s'ha deixat de banda el temps de reflexió. Ha desaparegut la possibilitat de tenir temps per madurar els aspectes més profunds de la música, més espirituals, filosòfics i musicals, no tan tècnics. És justament aquesta capacitat, de maduració, la que va donar singularitat a grans artistes d'abans, com en Pau Casals.

Entra en joc l'esfera del negoci.

Completament, l'Star System. Sabem que els assajos no produeixen econòmicament, són els concerts els que generen beneficis, per tant el treball a l'assaig s'ha de rendibilitzar. Al regne Unit hi ha moltes orquestres que funcionen així, els músics són grans professionals, tenen un nivell tan alt que els assajos no hi dediquen massa estona, sempre ha estat així. Un concertino austríac de la Filharmònica de Londres deia que al Regne Unit la música és 'enjoying', mentre que pels alemanys i els austríacs, hi ha un component més de sentiment.

La seva manera de viure la música és més propera als seus dos gran mestres, Toldrà i Celibidache

Toldrà va ser un home d'un altre temps. A la seva època ja era un home d'un altre temps. El vaig tractar amb profunditat 3 o 4 anys i em va deixar una empremta impagable. Tan ell, la seva persona, com en el treball en els assajos, reflectia el talent dels grans mestres amb qui va treballar, el temps viscut amb Pau Casals. Si parlem de música, Toldrà va sentir a Celibidache, però ell no va sentir mai a Toldrà, i malgrat ser molt diferents, l'un de l'altre, hi havia alguna cosa que lligava, la seva naturalitat amb la que feien la música. Tots dos eren homes molt intel·ligents, i la part racional dins aquesta naturalitat amb que treballaven era molt important. Jo ho notava, ho sentia; amb Celibidache hi havia coses que jo ja havia viscut amb Toldrà.

Vostè assegura que un director no s'acaba mai de fer

Celibidache va estar buscant fins el darrer moment. Si ens ho mirem des de la fenomenologia, la música és un pou inesgotable; els paràmetres naturals tenen un component analític molt important. No és només la música, hi ha una part de vivència sense la qual no es podria entendre. I això és inesgotable, infinit.

Hi ha un bon planter de directors joves?

A Catalunya n'hi ha uns quants, alguns van ser deixebles meus, que estan fent bona carrera. N'hi ha un, per exemple, que va néixer i créixer com a director al curs d'Igualada, i és a Madrid, com a director professional. Aquest curs era necessari, hi havia un buit en l'ensenyament de la direcció amb el format de cursos, i la idea va sortir en unes xerrades que es feien a l'Escola de Música d'Igualada; aviat hi va haver el compromís de tirar-ho endavant per part de l'escola i s'ha consolidat. N'estic content.

Com veu la situació de la música i la cultura a casa nostra?

La cultura sempre ha estat la germana pobra i crec que ho seguirà sent; és una mica la Ventafocs. Però el país, aquest país nostre, té un instint musical extraordinari, i una necessitat. L'esperit hi és, veig gent jove que estudia, amb ganes, que va a estudiar a fora, que evoluciona... Malgrat la pobresa de mitjans que tenim hi ha una inquietud. Catalunya sempre ha estat un país amb un esperit creatiu, la seva gent té una naturalesa musical de molt bona llei però amb possibilitats limitades, i són aquestes limitacions les que fan que hi hagi un sacrifici important de molta gent, els que volen treballar, els que hi creuen.

A nivell d'ensenyament anem coixos?

En el camp de l'ensenyament musical estem molt deficitaris. Altres països s'han desenvolupat millor perquè s'han organitzat. Finlàndia és dels països capdavanters, hi han apostat i reverteix en la qualitat musical de les orquestres del país. És un esforç del país sabent que el benefici serà pel mateix país. Als països llatins no sé què passa, hi ha tan de talent...

A casa nostra no ho canviarem

Qui ha de decidir sobre la música del nostre país, sobre l'ensenyament, en el fons són amateurs. Per ells és una cadira i una cadena també, però sempre ha estat així, ja ho veiem com un mal endèmic, no cal lamentar-se. Ja sabem el tipus de persones que hi ha a dalt.

Ha fet la nova versió de l'immne dels Segadors (2005) i també la Història de Catalunya amb cançons (1972). Es considera una persona catalanista?

Jo sóc català, amb tota la dimensió que se'n pot ser. És molt més que ser catalanista, que sembla una etiqueta; és més que això, és com una herència. No sabria viure en un altre país. Adoro el país, les seves qualitats i els seus defectes, amb tota la seva geografia, pobles, sensibilitats; i sóc molt conscient de la nostra història.