'Tenim la sensació de no haver-ho viscut, que tot això no hagi estat real'

Com us sentiu després d’haver tornat a tocar?

És increïble. Bé, abans de tocar ja ho era. Havíem generat molta expectativa i nosaltres ens sentíem una mica petits, desitjàvem connectar amb la gent, teníem la pressió de no decebre.

Quan estàs sobre l’escenari no hi ha cap separació entre tu, els músics i el públic, tot és una bola, tot està unit. Perquè tot vagi bé cal que es doni aquesta connexió

Amb la teva cara dedueixo que aquesta connexió es va donar aquest dissabte...

Sí! És una alimentació energètica, un acte d’amor bèstia. Hi havia molta gent, jo només tinc agraïment i una sensació molt bonica.

I ara, passades unes hores....

El ‘subidón’ no et baixa, et pot durar dues setmanes. També tenim la sensació de no haver-ho viscut,que tot això no hagi estat real. El dilluns, mentre desmuntàvem, pensàvem: ‘i ara què farem, si ens hem passat uns mesos gairebé vivint junts’. Estem molt contents d’haver tingut l’oportunitat de viure-ho.

Us esperàveu aquesta acollida?

Tens tantes pors abans...

Quines pors?

Pors de no confiar en tu mateix. Por que a la gent no li interessi... La veritat és que, tot i que hi havia molta expectativa, no esperàvem que vingués tanta gent.

I ara, després de la resposta que vau rebre, us heu plantejat tornar a tocar?

Sí. Creiem que estem en un bon moment per tornar a tocar, hem decidit fer un bolo al mes com a màxim. Així anirem fent...

Perquè esteu en un bon moment per tornar?

Per la pau interior. Ens han passat els anys per sobre, ens han passat moltes coses i això ens ha donat molta connexió.

És a dir, que no té res a veure en el moment pel que passa la música catalana actual...

No. Nosaltres no hem tingut mai res a veure en els moments de la música. Hem anat sempre per lliure.

Això no us ho hauríeu plantejat si no fos per rrrrec Festival?

No, no ens ho hauríem plantejat perquè nosaltres feia molt temps que no tocàvem junts i, és clar, cadascú té la seva vida, la seva família.. Hi ha gent que encara són músics en actiu, que ja tenen els seus grups...

El públic encara recordava les cançons...

La gent s’ho havia estudiat. Hi havia amics que em trucàvem per dir-me que s’estaven estudiant els temes per saber-se’ls tots.

El festival ha estat una cosa màgica. Saps que la gent diem: ‘Aquí no es fa res, la gent és egoista...’ i a mi aquest festival m’ha demostrat que és el contrari, la gent té ganes de participar, de fer coses per la gent, d’oferir-les... Aquest festival m’ha donat molta esperança en les persones.

Quin és el moment de dissabte a la nit que recordes amb més intensitat?

Era un concert d’homenatge a persones que ja no estan aquí. Quan vam tocar ‘Els cotxes et refreguen al passar’ va ser un moment molt intens perquè la gent es va emocionar molt, jo també. És una cançó del noi que cantava amb mi, del Valeriano Morales...

Se’l va trobar a faltar ahir a l’escenari?

Sí. Però crec que d’alguna manera també hi era. Hi havia la seva música i la seva família...però bé, la presència d’una persona viva és insubstituïble.

Fa 20 anys que els U-Tòpics no compartíeu escenari però heu tingut relació, us heu anat veient durant aquests anys?

Sempre hem estat amics. Ens hem vist més o menys, potser són amics d’aquells que ‘els penses’, potser ens hem anat veient un cop l’any.

És a dir, ha estat un retrobament més musical que personal...

No, també ha estat personal perquè, tot i que mantinguis una certa relació amb els altres membres del grup, no és aquell contacte del dia a dia, dels assajos, del gairebé viure junts.

Quan vau decidir que tornaríeu pel rrrrec Festival?

Vam decidir-ho en una reunió al juliol però fins al setembre no ens vam posar a assajar. Des d’aleshores ho hem fet dos cops per setmana.

I... a part de tornar a fer bolos, heu pensat en fer algun tema nou?

De moment volem masteritzar el concert, a veure què se’n salva i... els temes ja aniran sortint.

És a dir que no us tanqueu la porta a fer noves cançons...

No, de fet ja n'estan sortint, s’està gestant algun tema.

Quines diferències vau notar de quan pujàveu a l’escenari a la vostra època i del retrobament aquest dissabte?

No puc fer un abans i un després perquè ja no recordo com era abans, en tinc un record difuminat, una petjada...

I Maria Santofes, com ha canviat durant aquests anys?

No estic tan enfadada amb el món com quan era jove. He aconseguit voler entendre’l bastant i veure que tots som el millor que sabem ser en cada moment. Quan tenia 20 anys era molt més rebel del que sóc ara, ara sóc rebel d’una altra manera.

De quina manera?

Ara vaig en contra del pessimisme, de la destrucció, a favor del perdó, que les persones ens entenguem...

En tot el temps que has estat sense pujar als escenaris, has sentit nostàlgia?

De nostàlgia sempre en tens, cada vegada que vas a escoltar un grup que t’agrada penses: ‘Jo vull estar allà dalt’ però no és una sensació trista. A més, pujar a l’escenari és una responsabilitat, has d’estar disposat a donar el millor de tu mateix.

Vosaltres assajàveu al Rec, precisament a l’espai on es va fer el festival, teniu una connexió especial amb el barri?

A Igualada tothom té una connexió especial amb el barri del Rec.