Si com a societat podem donar ajuda a la persona més feble, com a societat millorem.

Mercè: Abans de començar, que hi siguem les dues té un sentit perquè, quan parlem de salut mental, la gent acostuma a pensar només en els clínics, en els psicòlegs, en els psiquiatres, en els metges. El nostre enfocament de la feina és, evidentment, fer la cura clínica, però sense la pota social, sense la pota comunitària, no podem tirar endavant, perquè els nens i els joves formen part d’una societat i si només abordem la part clínica, queda tot molt coix.

A vegades potser la figura aquesta del treballador social queda més amagada, no? 

Carmen: Sí, de fet, cal tenir cura del jove, de l'infant, però si no es cuida la família, si no es cuida el seu entorn, esdevé molt vulnerable. Sí que és veritat que el treball social s'associa més al control, a les ajudes econòmiques, potser, però la part aquesta més d'intervenció familiar, d'intervenció social, també hi és present. 

Hi ha hagut una evolució dels trastorns de salut mental o ens passa el mateix de sempre?

Mercè: Els símptomes i les patologies, són contemporànies a la societat en què vivim. Segons com evoluciona la societat, canvien els símptomes. Els símptomes del segle XIX no eren els mateixos que ara. Quins símptomes hi ha més ara? Estem parlant d'autolesions, de trastorns conducta alimentària, de pensaments suïcides, de depressió... I tot això ho vinculem amb com la societat deixa de posar valor en tot el que té a veure amb el discurs simbòlic, amb el pensament, amb l'escolta, amb la narració i ho posa més en la imatge i en el cos. Per tant, els nens aprenen a expressar-se més pel cos que amb tot el que té a veure amb el món intern i el món de pensament.

Llavors, ens trobem que hi ha clíniques, que en diem del buit, que són, per exemple, joves que no tenen desitjos, que no saben què volen, que no tenen projectes, que els dius amb què associes això i no ho saben i tu els has d'ajudar a poder fer aquesta construcció i aquest relat que abans es feia molt més. A més, tenen com gestionar el seu malestar i acaba apareixent amb conductes destructives cap al cos que serien les autolesions o els trastorns de conducta alimentària, per exemple. I les depressions que et deia abans té a veure amb tota aquesta part més de buidor, i això fa un temps no es veia tant. A partir de la pandèmia és quan ho veiem més.

Carmen: Sí, com diu la Mercè, ha canviat. Podríem dir que el malestar, en aquests moments, es manifesta de forma diferent, a través del cos, a través de la imatge, a través d'una situació més d'aïllament social i, llavors, aquest malestar es fa més evident i més visible i, per tant, hi ha més consciència del malestar i, alhora, això provoca més identificació de problemàtica, tant a nivell familiar com a nivell educatiu, i, doncs, un increment de la demanda.

És per això, que pugui semblar que estem pitjor que mai? 

Mercè: El malestar ha existit sempre i s'expressa diferent. Si fem un recorregut històric, la societat abans no tenia la infància protegida, la cura de les malalties no estava assegurada, ni l'educació estava preservada. Pensem que els drets dels infants no apareixen fins a l'any 1959, d’això fa dos dies. Per tant, des de llavors, amb infància i joventut, i crec que amb l'edat adulta, hi ha tota una millora, però el malestar hi continua estant i s'expressa diferent. Sí que hi ha fets propers que han afectat molt, no, Carmen? 

Carmen: Sí, el primer dels dos factors importants va ser la crisi econòmica que va començar el 2008 amb tot el tema de la bombolla immobiliària. Això va suposar un gran patiment social i, de retruc, va incrementar situacions molt vulnerables a nivell socioeconòmic i a nivell familiar, que van tenir un gran impacte i una gran repercussió, no només en els adults, sinó també en els infants, que van veure una manera diferent de viure, una reducció dels ingressos familiars, pares que es quedaven a l'atur, pares que tenien problemes de salut mental...

I això, gairebé ho enllacem amb l’altre, el 2020 amb la crisi de la Covid, que també provoca una repercussió i una manifestació de múltiples malestars: molta por, aïllament social, un confinament, addicció a les pantalles, que es van convertir en l'única forma de comunicació amb l'exterior i, és clar, tot això genera molt malestar. Aquestes dues crisis el que van fer és fer més evident els problemes, quan dius, estem pitjor que mai? No, però es fa més evident que en altres moments.

També és veritat que estem en un moment en què hi ha hagut una inversió molt important a nivell de recursos i de pressupostos, l'any passat, el 2024, es van destinar 570 milions d'euros en serveis adreçats a la salut mental i es van especialitzar molts recursos d’atenció molt propera, d’atenció domiciliària, d’atenció comunitària, d’especialització en autolesions, amb professionals especialistes en suïcidi... S’ha fet molta inversió, llavors sí que incrementa la demanda psicològica, però també incrementa la resposta i la professionalització. 

Per tant, ara va més gent que mai al psicòleg.

Mercè: Sí, perquè se'n parla més, hi ha molts més recursos i l'accés a la salut mental també es facilita molt més, en aquest sentit, a part d'un augment de gravetat o de clínica, però també hi ha més recursos.

Carmen: Sí, hi ha una accessibilitat més propera, és més fàcil accedir-hi, i alhora, que ja en parlarem després, sí que s'ha reduït una mica l'estigma i això facilita que la gent pugui fer més demanda i pugui anar més al psicòleg.

Mercè: Sí, i hi ha molts recursos pensats des del vessant social, al món educatiu també hi ha psicòlegs, que estan pendents de nens, per exemple, que no poden anar a l'escola, des d'ajuntaments i consells comarcals també intenten facilitar aquesta figura. A l’atenció primària hi ha unes figures que són psicòlegs comunitaris que es diuen REBEC que intenten fer tot el treball més preventiu i treballen amb grup les diferents patologies que pot tenir la gent. Es fan grups d'ansietat, grups de dol... I, a part, també s'ha augmentat l’oferta en el CSMIC, en programes com deia la Carmen, d’atenció a la crisi. 

Ara que heu tret la paraula estigma, com ha canviat la forma de veure la salut mental, el fet de parlar-ne més obertament? Fa temps es deia allò que parlar del suïcidi feia que la gent se suïcidés més, i després es va confirmar que era mentida i que el que s’ha de fer és, precisament, parlar-ne. 

Mercè: Pel mateix que tu dius. Parlar-ne fa que s'integri en la societat. Per exemple, un dels diagnòstics que estan una mica més integrats, per exemple, és el trastorn de l'espectre autista. L'estigma que tenia abans, que es considerava com un boig, s’ha anat reduint i, d'alguna manera, es parla de l'autisme o del TEA com a quelcom que forma part de la societat. Tot i així, segueix havent-hi estigma i n’hem de seguir parlant i hem de seguir buscant diferents maneres d'integrar els problemes de salut mental, el malestar emocional dintre de la societat. Perquè, d'alguna manera, tot això ens acompanya i ens acompanya a tots i, en algun moment de la vida, qualsevol de nosaltres pot tenir algun problema de salut mental. Poder-ne parlar facilitarà que els diferents estigmes disminueixin.

Carmen: És veritat que hi ha una major consciència social, més educació emocional, se'n parla des de petits, a través de les xarxes socials alguns influencers i famosos que han tingut problemes de salut mental n’han parlat, cada vegada tot això ens ofereix com una mirada diferent. Ja no es parla tant del fet que si vas al psicòleg estàs boig, però sí que és veritat que hi ha certes manifestacions del malestar que encara generen un cert rebuig.

Els joves de l’Hospital de Dia, que, com a mínim, venen un dia sencer, aquell dia falten a l’institut i la majoria dels joves no explica als seus companys el perquè durant 6 mesos els dijous no va a l'institut. Quan els preguntes obertament com ells entomen això, ells et diuen que és molt difícil explicar-ho, que seria molt més fàcil explicar si s’han trencat un peu o si s’han trencat una cama, perquè és visible. Ells expliquen que, parlar del seu malestar pot ser malinterpretat, amb respostes com ho fas perquè vols o estàs exagerant o, tot el contrari, estàs boig, no estàs bé o ets molt fràgil. Per tant, encara hi ha un estigma personal sobre què diran o com em jutjaran que encara cal treballar.

Mercè: Sí, ara pensava en com ho estem treballant: Quan entra un jove a l’Hospital de Dia, intentem que no deixi l’institut. És a dir, que vinguin un dia o dos a l'hospital perquè el seu patiment és molt alt i necessiten un espai segur, on relaxar-se, però que no es deslliguin del seu grup natural per evitar l'aïllament posterior o l'estigma posterior.

Fa un temps parlaves amb professors i se'ls feia molt difícil tenir aquests alumnes en ment i preparar materials per a ells, trobar maneres d’integrar-los a la classe i, a poc a poc, amb aquestes coordinacions els professors es queden molt tranquils perquè saben que els joves estan cuidats, que no els passa res i ells poden facilitar la seva integració a l’institut. Estem, d’alguna manera, obligats a parlar-nos entre els diferents agents que treballen amb els joves: salut, serveis socials, educació... És una feina conjunta i complementària. Si el jove sap que l’esperen a l’institut ve molt millor a l’Hospital de Dia, quan no hi havia aquesta comunicació, pel món educatiu era molt més difícil comprendre aquests joves i saber què havien de fer.

Més enllà d’aquesta feina que feu vosaltres i els instituts, la resta de la gent com podem trencar aquest estigma? Què hi podem fer? 

Mercè: Quan és el dia de salut mental, des del nostre servei intentem fer una activitat comunitària, no? Aquest any hem fet un vídeo, un altre any vam fer una obra de teatre, de dansa... Llavors hem de trobar maneres de fer actes públics on la salut mental hi formi part, però no com a alguna cosa exclusiva, mira aquells, sinó com a alguna cosa integrada. I això passa per poder participar a nivell comunitari, jo què sé, en pel·lícules, en obres de teatre, en fòrums, en esdeveniments, i no esperar que sigui el dia de salut mental, sinó que pugui estar present al dia a dia. 

Carmen: I fer això, campanyes de sensibilització amb una mirada oberta. La persona no es defineix només per patir un problema de salut mental, de la mateixa manera que jo no em defineixo només perquè soc castanya o tinc els ulls marrons, no? Llavors hem de trencar aquest estigma de veure la persona només com una persona malalta mental, sinó a més a més, de totes les seves qualitats, de tota la seva professió, de la seva vida, té un problema de salut mental, no? Obrir una mica la mirada, perquè si només la centrem en això ja estem etiquetant aquella persona i anul·lant totes les altres qualitats, jo crec que les propostes haurien d’anar encarades a això, no?

Abans, quan has posat l’exemple de l’autisme, m’ha vingut al cap la sèrie The Big Bang Theory, que presenta un protagonista molt clar que té un trastorn de l’espectre autista i potser cal això, tenir referents en pel·lícules o sèries...

Mercè: Sí, sí, o això que deia la Carmen dels influencers, que cada vegada més en parlen o persones que, per exemple, l’altre dia un actor, l’Eduard Fernández, va dir que havia tingut un problema d’addicció i, cada vegada, hi ha més gent que s’atreveix a dir que han patit això. Llavors també és una manera de treure aquest estima i de saber que tots podem passar per aquí. Després hi ha un cantant, que ara no recordo el nom, que va fer declaracions dient que havia patit una anorèxia, no? Tot això ajuda que un altre que ho tingui ho pugui dir i pugui saber que no passa res. Per tant, és una feina de tots.

El que hem d'intentar és que la salut mental no estigui reclosa als despatxos de salut mental, perquè la salut, en general, és una cosa que s'aprèn des que neixes, no? La salut alimentària, cuidar-te, dormir, té a veure amb actes saludables... I la salut mental també ha de tenir a veure amb actes saludables, és a dir, que tinguis un bon tracte, que estiguis en un bon clima emocional, que hi hagi una xarxa que et cuidi i tot això és importantíssim i que com a societat ho tinguem clar, és molt important.

Carmen: I, respecte a això, nosaltres vam col·laborar, amb els adults, amb un projecte molt xulo, organitzat per Osonament, de parelles artístiques. La idea és que dues persones, a les quals els agrada el món de l'art, s'ajunten i creen una obra d’art en totes les seves expressions, podia ser un relat, una fotografia o una peça musical i la peculiaritat del cas és que una d'elles, a més de ser artista, tenia un problema de salut mental. I el projecte va acabar amb una exposició a nivell comarcal i després a nivell de tot Catalunya. Per desgràcia, amb joves, en ser menors d’edat, no vam poder-hi participar. 

Ara que parlem d'adults i joves, segons l'edat i el gènere, aquests trastorns afecten diferent?

Mercè: Totalment. Sí. Quan afecta més és quan el nen és més petit, perquè la subjectivitat és una cosa que es va construint. Llavors, com menys construcció mental hi ha, més vulnerable ets. Per exemple, davant d’una exposició a una pantalla, un nen petit queda totalment alienat a la pantalla perquè no pot decidir ara sí, ara no, això és bo, això és dolent, això i tal, i és molt important l’acompanyament d'un altre, de l'altre humà, de l'altre que parla, de l'altre que escolta, de l'altre que cuida... 

L’adolescència, d'alguna manera, també és un moment en què hi ha el canvi d'etapa: allò que durant la infància ha anat funcionant i s’ha anat mantenint canvia i si n'hi ha hagut carències, a vegades, en la infància no es veu i, en el moment de l'adolescència, quan tu has de fer el canvi i estar preparat per la demanda adolescent, que la demanda adolescent és molt bèstia, perquè t’has de sentir acollit en el grup, has de poder mirar-te i que la teva imatge t'agradi... Si en aquest moment hi ha una situació complicada, com de bullying o alguna cosa, l'efecte és molt més alt.

A més, aquesta imatge pròpia de la qual parles, just en l’adolescència és quan més canvia i més costa que t’agradi, no? 

Mercè: Exacte, no reconeixes el teu cos i dius qui és aquest, per què tinc les cames més llargues, o els braços... És una situació molt heavy. I, durant la infància, teòricament, quan és ideal, els pares t'acompanyen i són referents segurs, que et donen seguretat. En l'adolescència, aquesta figura del pare que ho sap tot i que és segura cau, i així ha de ser, llavors tu sol t’has d’enfrontar al món i al món de les relacions, i tot això afecta molt més la salut mental i és quan apareixen patologies que a la infància no s'havien vist. Per això, per exemple, a l'Hospital de Dia, la major part dels joves que arriben són nens en l’edat del canvi, a partir de 13, 14, 15, 16, 17... De més petits, n’hi ha poquets que estan molt greus, no arriben gaire.

Pel que fa a gènere, a l’Hospital de Dia, el 90% de la gent que hi ha són nenes. Nosaltres pensem que hi ha alguna cosa, que fan les nenes, que s'hiperadapten al que se suposa que s'espera d'elles i llavors emmascaren una part del seu malestar, s'ho callen i no apareix. En canvi, amb els nens poden aparèixer més amb la conducta, amb el moviment i de seguida es detecten. Llavors, amb les nenes, hi ha una detecció més tardana perquè no s'ha vist i la nena no fer la demanda. També pensàvem que continuem sent una societat masclista, que la pressió sobre les nenes és molt més alta, que siguin curoses, que siguin curoses, que siguin guapes... Des dels adults o des de tot el que són els anuncis, la moda i des dels companys sobretot. Aquesta part apareix molt més en nenes.

Carmen: I com diu la Mercè, els nois es manifesten més a través de la conducta, de la violència, i, per exemple, entren, estadísticament, molts més nens en el circuit de justícia juvenil que no pas nenes, la seva manifestació del malestar és diferent, és més cap en fora i entren més en circuits de delictes. També acaben venint al circuit de la salut, però primer passen per justícia juvenil.

Mercè: Els nois són els que molesten als altres, a classe, per dir-ho d’alguna manera, i, en canvi, les nenes ho mostren contra elles mateixes, les conductes autolítiques, les anorèxies són la majoria de nenes, tot i que cada vegada hi ha més nens, la ideació suïcida també, tot i que els suïcidis consumats són més freqüents en nens, tot això en l’adolescència.

El que passa al món extern a nosaltres, les notícies, l’actualitat... Ens afecta? I si és així, com?

Carmen: Jo, veient més els adolescents, penso que no hi ha tanta consciència social, els afecta més el que passa al seu voltant, en el seu micromón i en la seva immediatesa. I els nens petits, també. És evident que qualsevol mala notícia repercuteix, sigui dels pares, sigui de l'entorn escolar o del món. Però és veritat que també hi ha una tendència a normalitzar el malestar del món i les males notícies, que també ho fem els adults. Hi ha tants conflictes bèl·lics que ara ens centrem en el conflicte de Gaza, però fa anys que a Somàlia hi ha una guerra i si t’ho diuen dius “ah sí?”. Ens defensem davant de tantes males notícies. La immediatesa que ells tenen és de la preocupació del seu entorn i, això, evidentment que els afecta.

Mercè: Un nen petit, per créixer amb salut i amb salut mental, necessita créixer en un entorn cuidat, en un clima emocional tranquil. Si aquells pares, aquella família està tranquil·la, encara que hi hagi una guerra, no l’afectarà tant. Però sí que afecta a un nen si veu un altre nen morint-se de gana o un nen que no va a l'escola o que... Els nens quan veien el conflicte de Gaza es preguntaven com pot ser que hi hagi nens que estiguin passant per això. D'alguna manera, ells també connecten amb aquesta possibilitat i amb aquesta inseguretat. 

D’altra banda, l'adolescent i el jove, que és una mica més gran, 17, 18, ha de construir un projecte vital. Quan, contínuament, hi ha notícies on aquesta seguretat desapareix, quan tot és un món incert, això evidentment els afecta, pensen “per què lluitar? Si això se’n va tot a la merda”, amb el canvi climàtic, per exemple. Llavors correm el risc de naturalitzar el maltractament, de naturalitzar la violència. Que els joves diguin que anem a fer una manifestació en contra del que està passant a Gaza, per exemple, és superimportant perquè si no ens dessensibilitzem i si passen situacions al nostre voltant no reaccionarem.

Just sobre això del projecte vital, fa temps llegia que la meva generació seria de les primeres que viuria pitjor que els seus pares. I, era duríssim pensar que ja estaves condemnat a això.

Mercè: És clar. I si, a més, hi ha una adolescència amb carències encara és més dur tot això. Necessites dissociar-ho perquè si no és insuportable, insostenible.

Carmen: Per això és important ajudar-los a formular un projecte vital, encara que els objectius siguin molt a curt termini, però un projecte de, per exemple, m'agradaria estudiar tal cosa, encara que sigui de dos anys vista. És important que tinguin un amarratge amb la vida.

Mercè: Nosaltres intentem treballar molt amb això, amb l'esperança. A l'Hospital de Dia, dia sí i dia també, ens diuen que es volen morir i que no hi ha res a fer. I, llavors, treballem des d'aquí, demà farem això, demà passat aconseguirem això altre, la setmana que ve tal... I ho anem allargant. I des del més patològic fins al més habitual, crec que tots hem de treballar per seguir creient en l’esperança i en què podem fer alguna cosa per millorar el nostre petit món.

Aconseguir petites victòries a curt termini. 

Mercè: Exacte. Un company em deia que un gran problema l'hem de dividir en petits problemes i anar-los resolent de mica en mica fins que acabarem solucionant aquest gran problema.

Com s’ha de fer per convèncer algú que es vol suïcidar o que no vol viure perquè no ho faci?

Mercè: Convèncer algú a base de dir no et matis, no et matis, no et matis no té efecte, perquè això és el que els diu tothom. En primer lloc, la persona necessita que se li validi el seu patiment, perquè moltes de les coses que els ha passat a aquests joves és que no s'ha validat el que senten. Venen d'una gran solitud, de no ser entesos, de ser insultats o de sentir que no formen part del seu món familiar o social. Ells t'expliquen tots els motius pels quals s'han de matar. I quan tu els preguntes “si tot això es pogués transformar, també voldries morir-te?” i la majoria diuen que no. Llavors veiem com podem anar abordant tots aquests temes i quines solucions podem trobar.

L'Hospital de Dia, per exemple, té sentit per a aquests joves, perquè molts diuen “és la primera vegada que sento que formo part, que pertanyo a un grup i no soc el raro, no soc el marginat. És la primera vegada que em sento segur”. Avui, un jove em deia “l'Hospital de Dia és quan estic feliç i a cap més lloc”.

Carmen: En aquest sentit, hi ha un treballador social de Sant Joan de Déu, l'Agustí Bonifacio, que treballa amb hospitalització de joves a l’àrea psiquiàtrica infantil, que just ha tret un llibre ara que es diu ‘El plan B’ i parla d'això, de què fer quan un adolescent t'explica el seu desig de morir. És ben bé el que deia la Mercè, primer s'ha de validar i s'ha de respectar el seu moment, el seu patiment i, després, dir-li “d’acord, aquest és el teu pla A, però treballem conjuntament per fer un pla B” i llavors s’han de marcar petites fites, però sempre validar.

Mercè: Una de les coses que necessiten aquests joves és sentir, segur, que tu hi ets.  A l’hospital de dia som tot un grup de professionals i això permet que puguem donar tot aquest acompanyament, perquè és difícil. D'alguna manera, ells necessiten saber que tu hi ets, que ell pot dir això i que tu no t'espantaràs, que tu no marxaràs, que tu no li diràs que no passa res, que no n’hi ha per a tant, aquestes coses, per a ells, són totalment contraproduents.

Ara has parlat d’aquest noi que t’ha dit: “només aquí soc feliç”. I hi haurà un moment que deixarà d’estar aquí. Què passarà llavors?

Carmen: A partir dels 18 anys nosaltres ja no podem intervenir. Per això és tan important refermar tot el seu entorn. La pota social, la pota educativa, hem de crear, més enllà de l'Hospital de Dia, alguna cosa que els pugui sostenir igual que l'Hospital de Dia.

Hi ha nanos que només surten de casa en tota la setmana per venir a l'Hospital de Dia. És el seu espai segur, és el seu moment en el qual se senten validats, se senten segurs i això no ho podem perllongar tota la vida. Hi ha un moment en el qual hem d’anar aferrant-los a altres situacions i vinculant-los a altres recursos que no siguin l'Hospital de Dia i costa.

Marcè: Sí, costa molt. L'Hospital de Dia està pensat com una unitat de crisi i, en el moment que desapareix la crisi has de ser alta i continuar al CSMIJ. Les dotacions són molt justetes, per exemple, falten recursos. Un recurs que nosaltres pensem que faltaria és com el que abans era un centre de dia, com aquest recurs intermedi per poder estar-hi més temps. Hi ha joves que estan estabilitzats, però encara no han pogut construir tota aquesta part més comunitària d'altres llocs on ells puguin estar bé. Dotar-nos, des del sistema, d'alguna cosa així també ajudaria a aquests joves. Però, de moment, fem amb el que tenim.

Carmen: I en preparar una alta, quan preparem les altes, ens hem d'anticipar molt, ho hem de treballar molt i ens costa molt perquè, és veritat, que trencar aquest vincle que tenen, trencar aquest espai segur és un tema que s'ha de treballar amb antelació. Hem d’anar refermant aquests canvis i validant que es puguin adherir a altres recursos.

Mercè: Ara ens hem inventat un programa que es diu programa de postalta, que és el programa enllaç, perquè enllaça amb la sortida, i la idea és que puguem oferir-los un seguiment més intensiu, que puguin tenir un grup setmanal o quinzenal i que segueixi la relació amb la comunitària. Aquest programa està començant, a veure com el podem fer evolucionar, perquè som els que som i no ens porten més companys que puguin portar aquests programes. 

Tornant una mica al capítol del que passa al món, les xarxes socials, com afecten? 

Mercè: Ja s'està sentint que els infants i adolescents, en el moment vital que viuen, tant a nivell de construcció subjectiva, de presa de decisions, de poder gestionar l’error... Són molt vulnerables i molt exposats a les xarxes socials. És a dir, no tenen prou eines internes, mentals, per aturar-ho. Cal una regulació, ja no només un acompanyament dels pares, o de l'escola, sinó que cal una regulació estatal. 

Les xarxes estan pensades per crear dependència. Hi ha l'algoritme que et va portant per on vol. Hi ha nenes que ens expliquen que, quan entren a Instagram, poden quedar així, amb l'scroll, hores i hores i hores i hores, i cauen en una depressió i una buidor que no saben què han fet en tot el dia. Això no les repara, no ajuda a sortir.

Una nena que clica una imatge de com aprimar-me, l’algoritme què li replicarà? Cada vegada li ensenyarà maneres d’aprimar-se. Imagina, doncs, si ella té un trastorn de no menjar, d’anorèxia... Si això no està regulat és que és molt difícil que ella ho pari. Això pot acabar portant a aïllament i al que ja sabem.

Parlàvem, abans amb la Carmen, de la intel·ligència artificial que està feta per satisfer, per no frustrar-te gens, per dir-te tot allò que esperes, però no pot adonar-se’n quan algú li està preguntant alguna cosa que el pot portar al suïcidi, per exemple.

De fet, ja hi ha hagut casos d’això.

Carmen: Fes-ho d'aquesta manera, fes aquesta carta comiat... Ja s'han adonat alguns casos d'això amb la intel·ligència artificial.

Mercè: Exacte. Llavors, quan ets adult, si tot ha anat bé, se suposa que tu has construït uns mecanismes de reflexió, uns mecanismes de control d'impulsos. Quan tu estàs avorrit dius “vaig a parlar amb aquest, vaig a parlar amb l'altre”, però el que fan les xarxes socials, bé, parlo de les aplicacions en general, el que fan és que et quedes enganxat i no fas el fet d'anar a buscar un altre. De la mateixa manera que l’alcohol i les drogues estan regulades això també ho hauria d’estar, perquè també és addictiu.

Carmen: Sí, i es converteixen en un problema important quan les xarxes socials són l'única forma de comunicació i de relació amb l'igual. I arriba un moment en què és l'única manera que els joves tenen de relacionar-se. Això és un problema, perquè darrere hi ha aïllament, canvi de rutines, se’n van a dormir a les 4 de la matinada, es lleven a les 12 del migdia, sopen a deshores... Hi ha una inversió de les rutines que els col·loca en una situació molt fràgil.

I, per altra banda, també, a través de les xarxes socials la majoria dels joves busquen l’aprovació, l’acceptació de l’altre. Sempre mostro la meva imatge més perfecta, o allò que se suposa que estic fent. En el moment que hi ha algú que això no ho aprova o que no ho valida o que no em fa un like, això provoca una gran frustració. Llavors, en aquest moment les xarxes socials es converteixen en un problema gran si no hi ha la supervisió o l'acompanyament d'un adult i una regulació de què visualitzen. 

Mercè: I, clar, quan un adolescent tímid vol sortir al món, la xarxa social, aparentment, és com una manera fàcil, però tens tot el risc que no saps qui hi ha darrere d'aquesta pantalla.

O sigui, estem massa exposats, no?

Mercè: Sí, sobretot els infants i adolescents. I jo estic d'acord amb gent que està defensant que s'hauria de prohibir i que hauria d'haver-hi una edat mínima per accedir a internet lliurement. Hi ha molts psicòlegs i psiquiatres que estan parlant a partir dels 16, que és quan hi ha tota aquesta construcció mental. I ara estem a anys lluny d’això, els nens s’estan connectant des de ben petitets. 

Amb nens més petits, que nosaltres no veiem tant, se'ls dona la pantalla i, després, tenen dificultats per accedir al llenguatge perquè es comuniquen amb la pantalla i no ho necessiten.

Llavors venen el pare o la mare i ens diuen “el nen és autista, no parla” i vas estudiant el cas i veus que hi ha hagut un excés de pantalla i això té conseqüències. És reversible, si t’hi poses i fas tot un treball, però costa... 

Carmen: Sí, i després, sense la supervisió d’un adult, els nens tenen accés a un contingut que per edat madurativa no estan preparats per veure. L'accés al porno, per exemple, l'accés a jocs amb molta violència, a discursos xenòfobs... I està molt normalitzat, el porno potser no tant, però els jocs violents estan molt normalitzats. Llavors, sense la supervisió d'un adult i sense un control, és molt fàcil que un nano de 10 o 11 anys consumeixi contingut que, madurativament, no té la capacitat d’entendre. 

D’altra banda, també estan exposats amb la facilitat, a través de les xarxes, d’exposar imatges d’ells, de la seva privacitat, de penjar fotos i coses així que no toquen i que no cal exposar. 

Moltes vegades el discurs de l'extrema dreta també busca aquests perfils, ja fan el TikTok que saben que veurà un nen de 14 anys i que després ell reproduirà el missatge. 

Carmen: I aquests missatges, els nanos així, l’interioritzen molt. Després els reprodueixen i dius, “això d'on ha sortit?”. 

Mercè: I, també, amb sectes molt complicades. O, per exemple, els gihadistes s’aprofiten de nens molt sols, que senten que ningú els dona un lloc i els diuen que són molt importants, que són imprescindibles i llavors es queden atrapats. I sense les xarxes aquest discurs no arribaria. Tot i això, vivim en un món amb un munt de xarxes i hem de viure amb elles i veure com ho treballem.

Ha canviat la forma com ens relacionem en societat.

Mercè: Estem en una societat que està regida pel discurs capitalista i el discurs de la producció. És la societat de les presses i que no hi ha temps per aturar-se, no hi ha temps per escoltar-se, no hi ha temps per parlar. Tot el que té a veure amb la constitució subjectiva, amb aprendre a regular-te, amb controlar els teus impulsos... Té a veure amb un procés que tu has d'anar construint i en el qual els altres t’acompanyen. En una societat on tot és per a demà, on tot és immediat, és com si no hi hagués temps per fer aquest procés. 

Els nens, si no estan acompanyats, tot això ho viuen com una mancança, el fet de fer sols aquest procés de creixement. Senten que han d’anar ja, ja, ja, per produir i demostrar. Llavors acaben sent nens molt estressats i, sobretot nenes, amb molta autoexigència tota l’estona, ho han de fer tot perfecte des de ben petitones. I això és un efecte de la nostra societat. 

Després també hi ha tot el tema que té a veure amb el “si tu vols, tu pots”, això és una mentida, perquè no tots podem tot. Jo no puc ser una ballarina d'èxit, ni ara ni quan era petita, per la meva constitució física, però he pogut ser altres coses. Acceptar que no tot es pot, acceptar que tots som vulnerables, que hi ha coses que no es poden fer ara però que després potser podràs, si t'esforces, ajuda molt més a poder tolerar la frustració. No estem ensenyant als nostres nens a tolerar la frustració, i aquí tenim un greu problema, perquè arriben a adolescència i no han practicat prou aquesta cultura de l'esforç, cultura de la paciència, el saber avorrir-se, el poder tenir paciència i escoltar l'altre. Tot això no està prou protegit i condiciona l'evolució de la persona. 

Carmen: Només afegiria que en l’àmbit familiar s'han reduït també, per viure en aquesta societat immediatesa, de rapidesa, de buscar la felicitat absoluta sempre de forma molt ràpida, s'han reduït molt els espais de quantitat i qualitat a la família, de compartir espais d'oci, de lleure, de treure un joc de taula i jugar tots plegats. I això també ha minat molt aquests espais de conversa. Llavors, això també genera que ens relacionem diferent.

Mercè: I també aquesta idea que hem de ser tots feliços i tots productius i penjar les imatges dels llocs on anem, traslladem als nens i als joves que s'ha de ser guai sempre i això provoca que a ells els costi més explicar quan no estan bé, perquè els adults, els seus pares sempre parlem de com de guai ens ho hem passat i tot això també fa que es faci més difícil dir “ho estic passant malament” o “m'he avorrit” o “no he fet res” o “la meva amiga no m'ha fet cas” o coses que no tenen per què ser part de la patologia mental, però sí que té a veure amb com tu vas creixent com a persona.

Hi ha factors que ens ajuden a protegir la salut mental?

Mercè: Sí. Els primers anys de vida són fonamentals per assegurar una bona salut mental o perquè hi hagi més probabilitats de tenir una bona salut mental. Després el que viurem ens pot condicionar, que hi pot haver situacions molt traumàtiques. Llavors, que com a societat posem en valor la maternitat és molt important. En aquest moment està molt més valorada la productivitat, la carrera professional i tal que la maternitat. Sí que cada vegada es van donar més ajudes, però hi ha alguna cosa que aquí està passant perquè els nens estan molt sols, els nens petits. Que qui cuida la infància estigui protegit també és molt important. Si una família està a l'atur, si està en una situació devastada pel que sigui no tindran suficients eines per cuidar l'infant. Llavors l'infant creixerà amb una situació d'estrès que li acabarà afectant d'alguna manera. És a dir, el nen petit hauria de poder créixer en un entorn que sentís que és un entorn de seguretat. Perquè si no, si un nen viu en alerta, en estat de por, no pot acabar de desenvolupar totes les seves habilitats.

Fins i tot està estudiat científicament que, a nivell neuronal, tampoc es pot desenvolupar de la mateixa manera, les connexions nervioses. Aquest seria un primer punt per assegurar la salut mental. Si això ha funcionat, aquest nen té moltes més probabilitats de viure amb una bona salut mental. 

També dèiem que la societat cada vegada és més individualista i cada vegada les famílies estan més soles. Fa uns anys, la família era, era extensa, els nens sortien al carrer i els veïns els cuidaven. Ara això ja no passa. Els nens estan tancats a les cases, connectats a les pantalles i desconnectats d'una xarxa. Hem de pensar de quina manera creem xarxes, per acompanyar tots aquests moments. I, també, tenir aficions és important, tenir desitjos, ganes de viure, aficions, coses en què ocupar-se... 

Carmen: Jo penso que, per protegir la salut mental, cal disposar de vincles efectius de suport i d'oportunitats que protegeixin l’individu. En el nucli familiar, ja des de la petita infància, s'han d'establir vincles efectius, segurs i protectors. Cal una comunicació oberta i un suport emocional incondicional. Els infants necessiten figures estables i protectores i gaudir d'un model de família on es poden resoldre situacions i conflictes sense la violència. Són molt importants aquests vincles de suport incondicional per part de la persona que cuida, que no són necessàriament els progenitors, sinó que pot ser un avi o un educador d'un CRAE, però cal tenir aquestes figures de referència perquè ells creixin en un entorn de confiança, on es dona lloc a la paraula i on, sobretot, es resolen els conflictes sense violència.

Una mare em deia “així doncs no ens podem separar, perquè afecta el nen”, no, tothom es pot separar, però els conflictes que genera una separació cal que no traspassin al nen. Cal arribar a uns mínims acords perquè el nen no estigui impregnat d’això.

I després, els espais comunitaris, els espais d'oci han de ser iguals per a tothom. Han de ser accessibles per a tots. No han d'estar condicionats pel lloc on visc o per la família d’on vinc, sinó que tothom hauria de tenir dret a accedir a espais d'aquests que em faciliten tota aquesta experiència a nivell social. A la comarca de l’Anoia tenim una bretxa important pel que fa a distribució geogràfica per aquest accés. Hi ha moltes urbanitzacions, sobretot a la zona de Piera, que no tenen accés als recursos, els joves i els infants no tenen recursos específics o poder accedir a un els suposa una hora i mitja per venir a Igualada i participar en una activitat d'una hora a la Kaserna. Penso que és important que, tant els nens com les famílies, puguin accedir a aquests recursos independentment del lloc on viuen o de les seves condicions socioeconòmiques. 

Com a exemple, el País va publicar que al barri més pobre de Barcelona la taxa d'intens de suïcidi triplica la mitjana de la ciutat. Per tant, no només és la problemàtica salut mental, sinó tot l'entorn socioeconòmic que envolta l’individu que també afecta la salut mental. 

Anem a parlar dels fàrmacs per la salut mental. Se’n consumeixin més que mai? I què en penseu sobre aquest consum? 

Mercè: L’altre dia estava llegint un diari i deia que Espanya és un dels països que en recepta més d'Europa, i la infància, l'adolescència, és la que està més medicada. Cada vegada, els avenços en els psicofàrmacs són més grans i són més segurs, però hauria de ser l'últim recurs i hauria de ser durant un temps breu. Per tant, no estem complint aquests criteris. Llavors, què transmets quan tu dones una pastilla per resoldre un problema? 

Davant d'una ansietat o d'una buidor tu has de poder pensar què et passa, ho has de parlar, has de buscar solucions i ho has d’aprendre a gestionar i conviure amb allò per anar-ho millorant i veure que “compte, això és una senyal, què faig amb tot això?” Si la solució és donar una pastilla, tot aquell treball que tu has de fer el deixes de fer perquè l’has parat amb la pastilla. A més, el que transmets és que tu necessitaràs això per poder-te regular i que no ho aconseguiràs regular-te d'una altra manera.

A vegades, tant els infants com els adolescents, necessiten medicació, a l'Hospital de Dia, que estan més greus, gairebé bé tots estan medicats perquè els nivells d’ansietat són tan alts, que ho necessiten. Però hem de fer un treball conjunt per poder-ho anar complementant. Però en la població general sí que estem d'acord que hi ha un excés de medicaments.

Un altre tema és que hi ha coses que tenen a veure en processos naturals de la vida, com per exemple el dol, que els estem patologitzant. Va una senyora que acaba de perdre el seu marit i el primer que li recepten és un antidepressiu i potser no li han de receptar un antidepressiu i li han de dir que hi ha un grup d'ajuda. Vaig anar, fa poc, a Reus i a Tarragona que hi havia una exposició d'unes doctores que treballaven el dol i deien “nosaltres receptem llibres”, llibres que parlen d'històries de dol per poder acompanyar a persones que estan en aquest moment. Però això no és habitual, l’habitual és que tu vagis al metge i et donin un fàrmac. Això també té conseqüències, perquè també torna a transmetre la idea que hem d'estar sempre contents i feliços i no podem ser vulnerables, no podem ser fràgils i això no és una condició humana. El fet de ser vulnerable, estar trist, forma part de la vida i l'hem d'integrar com a tal. I hem de saber estar malament, hem de saber estar tristos i hem de saber que davant d'una contingència de la vida reaccionarem malament, però què això passarà. Ens venen una societat en la qual no podem estar tristos i la felicitat existeix, justament, perquè coneixem la tristesa. Si no, no podem connectar amb ella. 

A vegades els joves a l'Hospital de Dia en parlen, “jo què em prenc, tu què et prens?” i una cosa que expressen és “jo, des que em prenc aquesta medicació, no puc plorar”. I a mi és una cosa que m'impacta. I ells ho parlen des de la tristesa, que quan estan tristos no ho poden expressar.

Amb les meves tendències de consum, les xarxes, la immediatesa, busquem massa la felicitat immediata?

Mercè: Sí. Ens venen una fórmula que no és realista amb el que és ser humà. Ser humà és ser vulnerable, tenir vulnerabilitats i també tenir fortaleses. La felicitat immediata té a veure amb el discurs capitalista productiu. Jo vull això, ho compro i ja ho tinc i ja soc feliç. I no promou un treball intern de riquesa. La felicitat és a quelcom efímer, que tu pots sentir en un moment, però no pot ser de forma permanent. És irreal.

Carmen: Entre els joves hi ha aquesta necessitat de felicitat absoluta i el que hem de treballar és per buscar moments de qualitat i poder-los identificar i poder-los, també, contrarestar i identificar altres sentiments. Jo ara estic trist, però ahir estava feliç perquè, com diu la Mercè, hi ha moments que he pogut sentir la tristesa i hem de validar totes les emocions.

En una dinàmica a l’Hospital de Dia vam parlar sobre què era per a ells la felicitat. I vam poder identificar que era un estat emocional subjectiu i van identificar, llavors, que la felicitat absoluta immediata no existeix, però sí en petits moments de felicitat. I que la mateixa experiència en un moment concret la puc viure amb una felicitat molt àlgida i la mateixa experiència en un altre moment no m'aporta aquesta felicitat i no passa res, perquè és una cosa subjectiva. I, això, també ho vam contrarestar als moments dolents, la tristesa absoluta tampoc existeix i no sempre estic trista.

N’hem fet una pinzellada al principi, però ara hi entrem més, com afecta la soledat no desitjada a la salut mental?

Carmen: Cada vegada hi ha més joves que no troben espais per compartir amb iguals, amb grup, i llavors es troben amb situacions d’aquesta soledat no desitjada. Alguns les van complementant amb aquest accés a les xarxes, amb aquestes relacions virtuals, però la soledat hi és igualment. Llavors, cal crear espais segurs, que tots els joves i adolescents, puguin sortir d'aquesta soledat perquè els afecta, i molt, a la salut mental. Genera molt patiment el fet de sentir-se sol, el fet de no sentir-se acceptat, el sentir que no formes part d'un grup o d'un projecte d'amics. 

Mercè: És el pitjor que li pot passar a un jove, sentir-se sol, que no en té ningú, perquè quan la família deixa de ser el lloc segur i es queda sol. És la vulnerabilitat més extrema per a ells. 

Carmen: Abans relacionàvem molt la soledat no desitjada amb gent gran, que estaven en un procés vital que s'havien fet grans, que estaven sols, però ara cada vegada hi ha més situacions de joves molt aïllats, que no tenen relació amb res de l'exterior. Que han deixat l’entorn escolar, han abandonat els amics i és molt difícil per a ells tenir, el que dèiem abans, un projecte vital.

Mercè: I això que deies, Carmen, em sembla vital, crear espais comunitaris per a joves, que hi puguin anar sense demanar-ho, que puguin estar allà i que englobi a tothom. És molt trist quan un nen a l'Hospital de Dia et diu que és el primer lloc on se sent bé, perquè, és clar, és un lloc on menors nens que estan més greus de tots.

Quines estratègies comunitàries poden implementar-se per millorar l'acompanyament i la integració social de joves i adolescents amb problemes de salut mental? 

Carmen: Per fer un abordatge comunitari de la salut mental cal tenir en compte la importància de crear estratègies d'intervenció que incloguin no només el vessant de salut, sinó que tingui en compte la part social i educativa. Cal crear una responsabilitat compartida perquè la pròpia societat sigui una xarxa de contenció i de prevenció. Cal donar suport als espais educatius per tal que siguin una font de gestió del malestar i d’adquisició d'uns recursos de gestió. S’ha de formar agents comunitaris per prevenir i detectar situacions de patiment. Per exemple, educadors de carrers, referents de benestar social, educadors de centre cívic... I, com ja hem comentat, crear espais i activitats comunitaris que potenciïn la participació activa dels adolescents, espais de trobades, espais de xarxes veïnals de suport. És important que la persona que pateix un problema de salut mental pugui recórrer al servei de salut, però, també, s'ha de complementar amb una xarxa familiar, amb una xarxa social, amb portar una vida activa.

Mercè: La cura de la salut, així en general, i la salut mental inclosa ha de ser una cosa de tots. Perquè si ho focalitzem en els centres mèdics, només és una malaltia el que tractem i hem de tractar la prevenció de la salut, com cuidem la nostra societat, com cuidem els nostres nens, com ens cuidem nosaltres. Si com a societat podem donar ajuda a la persona més feble, com a societat millorem.