‘La societat cada vegada és més sensible amb les persones que tenen discapacitats intel·lectuals’

25 anys... com ha evolucionat la residència durant tots aquests anys?

Fa 25 anys, no hi havia gaires normatives; a poc a poc han anat sortint normes i decrets referents a la ràtio de personal per usuari, la mida de les habitacions, les mesures de seguretat... que ens han fet anar adaptant als nous temps i a les circumstàncies. També és important tenir en compte que abans rebíem subvencions i ara hem fet un concert econòmic, això és importantíssim, som una empresa privada però oferim un servei públic.

També heu crescut en usuaris...

Sí, quan vam començar teníem pocs usuaris i ara n’hi ha 54. L’augment de demanda i les normes van fer que l’any 2008 construíssim Prats II, un altre edifici que actualment acull 16 usuaris.

A quines persones oferiu atenció?

Jo sempre dic, i n’he fet el meu lema, que aquí no hi ha malalts, hi ha persones amb discapacitat. Si a una persona li falta un braç, tindrà una discapacitat però no serà malalta; és el mateix cas que la gent que té discapacitats mentals. És veritat que n’hi ha alguns que tenen algunes malalties associades com epilèpsia, autisme, psicosi...

En aquests 25 ha canviat la manera com la societat veu els discapacitats intel·lectuals?

Abans hi havia molta recança davant de les persones amb discapacitats intel·lectuals i hi havia molta gent que tenia aquestes persones a casa, però la societat cada vegada és més sensible i és conscient que hi ha persones amb discapacitats intel·lecutals. Tot i així, encara hi ha el sentiment de ‘pobrets’, ‘quin greu’...

I vosaltres lluiteu en contra d’aquesta victimització...

Exacte, nosaltres no volem que se’ls tracti com a víctimes sinó que tinguin els seus drets, les seves necessitats cobertes i que puguin ser feliços.

El problema és que quan aquestes persones es fan adultes, la família no se’n pot fer càrrec...

Exacte! Aquesta residència va néixer quan els nens que anaven a l’escola s’anaven fent grans i tenien altres necessitats. Ara tenim usuaris des de 16 fins a 60 anys. Són persones que necessiten una dedicació completa, moltes vegades inassumible per a les famílies, és per això que oferim el servei de residència.

Quina diferència hi ha amb el taller Àuria?

Aquí a la residència vénen persones que estan més afectades que al taller Àuria.

Com és treballar amb persones que tenen aquesta discapacitat?

Al principi té una certa duresa, però quan treballes amb ells i formen part del teu entorn de vida, ho relativitzes. Veus que estàs fent un servei i donant suport a unes persones que, a la seva manera, t’ho agraeixen.

Què fan durant el dia?

Doncs a part de les activitats bàsiques quotidianes, fan diferents activitats en funció de les seves capacitats. Es fan excursions, hi ha un hort, activitats per estimular els impulsos bàsics, fisoteràpia... A més a més, se celebren totes les festes... castanyada, St Jordi, St Joan, la nit dels Reis, els aniversaris dels usuaris... és com si fóssim una família gran

Ara que has deixat la feina per jubilar-se, ho trobes a faltar?

Trobo a faltar el factor humà, la relació amb els usuaris, amb els cuidadors... compartir alegries, angoixes, treball... el que no trobo a faltar gens és l’estrès de la direcció!

D’aquests 25 anys hi ha alguna cosa que recordis amb especial il·lusió?

Sí, hi ha dues coses que recordo com el màxim exponent de la felicitat humana. Una és quan l’any 1994 vam organitzar unes jornades a nivell de Catalunya, i l’altra és l’època quan feia de conductor a les excursions amb l’Angelines i la Marta i els usuaris de l’aula tres.