Soledad Montserrat: "Qualsevol dona pot ser víctima de la violènca masclista"

Com definiries “violència masclista”?

Com qualsevol acte de poder d'un home sobre una dona. Jo considero el concepte més ampli de violència masclista, que no se subscriu al concepte que dóna la llei espanyola, que ho limita bàsicament a l'àmbit de la parella. Sobre això és més avançada la llei catalana, que ho amplia a altres àmbits, no només al de la parella, sinó que també parla dels àmbits de la família, l'entorn laboral, comunitari, social, etc., i també amplia les formes de violència.

El passat mes de juliol es va signar un pacte entre els partits espanyols al Senat amb mesures pendents per millorar. Aquest és un punt en què no es van posar d'acord i que penso que és fonamental per avançar en la lluita contra la violència masclista i és que aquesta no només es dóna en àmbit de la parella. Sí que hi ha algunes lleis que contemplen la persecució d'actes de violència masclista, conductes o delictes, però que les dones que les pateixen no són considerades víctimes de violència masclista. I això fa molt difícil poder donar a aquestes dones eines per poder tirar endavant. A nivell més ampli, seria important poder posar nom a les coses, per poder donar un espai i treballar d'una manera efectiva.

A part de la violència física o sexual, hi ha altres tipus de violència més “invisibles” o que ja hem “normalitzat” a les nostres vides.

Sí, la psicològica, l’econòmica, la institucional, l’ambiental… Són tipus de violència que queden com invisibles. Hi ha moltes formes de violència que no es contemplen dins d'un cert tipus delictiu tot i que en l'última reforma del Codi Penal han aparegut algunes figures, amb les quals s'ha avançat però no estan vistes específicament dins la violència masclista sinó que estan vistes d'una forma més genèrica. En aquests casos, no necessàriament el subjecte passiu ha de ser una dona, és més ampli, però s'adapta a actes de violència masclista que es repetien constantment i que era molt difícil perseguir-los. En són uns exemples l'assetjament psicològic i el sexting.

Els casos de sexting han crescut molt

En aquests casos, l’home aconsegueix imatges de la dona, amb consentiment o sense, i les difon sense el seu consentiment. La majoria són imatges de contingut sexual, però també n'hi ha d'altres que també violen la intimitat o l'honor de la víctima, com poden ser estats d'embriaguesa, de consum de tòxics, etc.

S'ha avançat en aquest sentit?

Sí, s'ha avançat però encara falta avançar més, posar-ho específicament dins l'àmbit de la violència de gènere.

En què més s’ha d’avançar?

Sobretot, en ampliar els àmbits més enllà de la parella i ampliar els tipus de violència.

Tot i les reformes que es fan, com estan les víctimes?

Continuem sense donar protecció suficient a aquestes víctimes. Tant la llei espanyola com les lleis autonòmiques, específicament la catalana, intenten donar protecció a la víctima, amb assessorament, informació, suport psicològic, ajudes econòmiques, accés a l'habitatge, escolarització dels fills, etc., però per això necessitem una cosa que és fonamental: que algú digui que aquesta dona és víctima de violència masclista. Només són víctimes les que tenen una ordre de protecció o una sentència condemnatòria per un delicte específic de violència.

En això, la llei catalana és més avançada?

Sí, avança una mica més. Parla d'altres mitjans, d'identificar o de certificar la violència masclista, de recursos com el nostre, serveis socials, fiscalia. Però per accedir als recursos que són de fons estatals costa molt accedir-hi. Sobretot a les prestacions econòmiques. Els recursos són insuficients.

No es donen ordres de protecció?

Trobem una altra desprotecció en el funcionament del sistema judicial: les ordres judicials. Se'n donen molt poques, bàsicament en casos molt escandalosos o per repetició. Hi ha eines per valorar el risc que no s'estan utilitzant. I és una llàstima.

Això frena les denúncies?

Sí, moltes dones no denuncien perquè pensen que no els donaran l'ordre de protecció i es trobaran en una situació de major risc. Hauríem de poder tibar d'aquestes eines que fa temps que existeixen, com pot ser la valoració de riscos per part de la policia, també hi ha un protocol judicial forense per fer informes i valoracions de risc, que s'usen molt poquet; o demanar valoracions als professionals que estan intervenint.

Però això ja es contempla en el protocol....

Els professionals que intervenim en els casos, que som respectuosos amb els temps de la víctima, seguim com va fent un procés, veiem que va avançant però estem veient la història de violència d'alguna manera, amb violències que potser no tenen suficient entitat o la dona considera que no està preparada per denunciar o que no hi ha suficient protecció per a iniciar un procediment judicial, però tanmateix els professionals podem fer observacions. A través d'aquest protocol podem fer justificants d’atenció, cadascun dels serveis que intervenim, perquè a l'hora de la denúncia podem proporcionar al jutge la informació que nosaltres ja tenim i que poden ajudar la víctima, que pel motiu que fos, no va tirar endavant la denúncia en el seu moment.

Quin és el millor moment per fer la denúncia?

Nosaltres, des del SIE, respectem molt els temps de la víctima. Entenem que una dona que fa una denúncia, en un moment que no estigui preparada, és molt probable que renunciï al procediment judicial.

A què són degudes aquestes renúncies?

Hi ha diversos motius. Pot ser que no tingui protecció i la dona tingui por. També perquè hi ha un compromís emocional, quan l'agressor torna amb ella i hi ha una reconciliació. O hi pot haver una pressió, amb violència, de retirada del procediment per part de l’agressor. Algunes de dones no volen ni tan sol denunciar i altre s'acullen al seu dret de no declarar i no hi ha proves suficients per tirar endavant o per condemnar.

Una recuperació que és essencial

Jo sempre parlo de l'alliberament de la situació i després poder fer una recuperació. Abans hi ha la prevenció i la sensibilització, que també es contemplen en aquest protocol i en el pacte acabat de signar al Senat.

Sovint veiem al telenotícies casos de dones assassinades per les seves exparelles que tenien ordres d’allunyament o que havien estat denunciades en diverses ocasions. Què falla en el sistema?

Ni les ordres de protecció ni les mesures de seguretat o d'emergència són suficients  El que falla de base és la estructura social que sosté la desicgualtat entre home i dones

També hi ha molts mites…

Trencar amb els mites és fonamental. Hi ha moltes creences, com ara que la dona és mentidera, que el que fa és manipular el sistema per aconseguir avantatges. Però si veus les dades estadístiques de nombre de denúncies, d'ordres de protecció, de procediments oberts, sobreseguts o el nombre d'absolucions, el mite cau per si mateix. Necessitem eines per desmitificar, per fer-ho públic i per canviar aquest ideari social.

Quina importància tenen les dades, els números, les estadístiques, els indicadors?

Tothom pregunta pel nombre de dones mortes. És molt greu, però hi ha altres violències que són constants i que la gent no té en compte. Però pel que fa a les morts, hi ha un gran estudi comparatiu que analitza com es produeixen, en quins mesos, si hi havia ordres o no... Seria interessant aplicar-ho a altres formes de violència. Però primer hem de tenir aquestes formes de violència, per poder comptar-les i comparar-les. I pensar què està passant. Hem d'estudiar els recursos que tenim, els protocols. Ens hem de preguntar: funcionen bé? Hem de mesurar-ho i avaluar-ho periòdicament. Sempre ens demanen indicadors, però la pregunta és on volem arribar. Això no ho podem perdre de vista. Sovint donem indicadors per complir amb els números, però hem d'anar una mica més enllà i preguntar-nos on volem arribar, volem solucionar un problema. Volem coses que ens portin solucions contra la violència masclista.

I aquí és on topem amb el concepte de violència masclista que definia a l’inici…

La legislació espanyola ha d'avançar. Insisteixo: hi ha un conveni d'Istambul ratificat el 2014 per l'estat espanyol, que diu que el concepte de violència masclista és molt més ampli que l'àmbit de la parella i que Espanya està incomplint. És un tractat internacional i estem aquí com si res no passés. Amb la llei catalana sí que contemplem altres violències, com els matrimonis forçats, la violència sexual en l'àmbit comunitari o, fins i tot, el tema de la mutilació genital.

L’educació és una eina essencial?

Durant uns anys l'educació va quedar relegada, i jo penso que és la base en la lluita contra la violència masclista. L'educació i els mitjans de comunicació. Cal treballar no només sobre els mites sinó també sobre estereotips.

I en el món de la publicitat…

Hi ha molta publicitat que ofereix uns missatges totalment fora de lloc, molt violents. Només un exemple: hi ha un anunci d'una marca de perfums que és una violació, molt evident, d'uns homes amb una dona damunt un cotxe. Hi ha l'ideari que tu no tens drets sinó que jo tinc drets sobre tu. I aquesta és la imatge que es difon, la de la dona com a cosa, com a objecte, sense drets. I això surt al carrer i ho veiem constantment. I es tolera i es justifica... És una imatge que és normalitzada i no hi ha cap tipus de reacció!

Darrerament sembla que hi hagi algunes reaccions

Sí, darrerament hi ha hagut reaccions, com les de les víctimes de la indústria del cinema, de l'assetjament que han patit. A Catalunya, la majoria dels assetjaments sexuals en l'àmbit laboral s'oculta per la por de les víctimes a perdre la feina. Aquí hi ha molta feina per fer.

Les noves tecnologies han entrat en tots els àmbits de les nostres vides. També en la violència masclista, especialment en joves.

Els mòbils, les xarxes, les aplicacions... és tot un món, i no només en joves! Cada vegada s'escampa més i no només en joves. En l'àmbit de la parella, són unes eines que s'usen molt, ja sigui per controlar, per agredir, per difondre imatges, per fer xantatge, per amenaçar, per localització, etc. Per l’agressor, el control, per la parella, és clau. També hi ha molts casos que no se situen en l'àmbit de la parella. L'agressor s'obsessiona amb la víctima i el control és impressionant. Aquí apareix el cyber assetjament: la difusió de missatges falsos o d’imatges a les xarxes, etc. També s’usen les xarxes per a la captació de víctimes, per exemple, amb falses ofertes de treball o altres tipus d’anuncis.

Les noves tecnologies faciliten l’agressió?

És una nova manera d'exercir la violència. Facilita molt més l'anonimat, manté les distàncies, és més segur per l'agressor, genera més incertesa en la víctima perquè desconeix d'on ve i no ho pot controlar. A més, no només ve de l'agressor sinó que es pot difondre a través de terceres persones. A la víctima li genera un impacte major, no només per l'agressió sinó també l'estat de poc control, de neguit. Hi ha hagut casos de depressió, de no sortir de casa, de no fer vida normal i fins i tot de suïcidis. Aquesta és una figura que no es va pensar dins el marc de la violència de gènere sinó que es va pensar en general, però agafa una sèrie de conductes que no serien delictives però que agrupades sí que són un delicte, perquè ataquen la llibertat, la seguretat, la dignitat, l'honor, la intimitat... Toquen molts béns jurídics que són necessaris protegir i, al mateix, temps, generen a la víctima una situació d'inseguretat, de canvi de vida, hi ha una afectació important per part de la vida.

Però les noves tecnologies també ajuden en la lluita contra la violència?

Sí, també tenim eines perquè les víctimes puguin defensar-se, per ajudar-les en la seva seguretat. Per exemple, nosaltres treballem amb telèfons de teleassistència móvil. També hi ha polseres de control com a mesures cautelars. També hi ha aplicacions per demanar ajuda, amb sistemes de localització.

La violència masclista no distingeix edats, estrats econòmics i culturals, races…

Veiem i ens trobem de tot. I aquí també hi ha molts mites. Però sí que és cert que hi poden haver situacions de major vulnerabilitat. Hi ha grups que requereixen una major protecció, ja sigui perquè són menors, perquè són d'una ètnia determinada... Hi ha situacions que tenen un major risc, és cert. La vulnerabilitat fa que la situació de risc pugi. Però això no es limita a la violència de gènere sinó que ho podem aplicar als delictes en general. Hem de tenir en compte les particularitats, no només de cada persona sinó també de grups. Per exemple, no és el mateix una dona que viu en una ciutat que la que viu en l’àmbit rural o la que viu en una urbanització aïllada. Qualsevol dona pot ser víctima de violència masclista.

La crisi pot agreujar la vulnerabilitat?

Les crisis impacten sempre, en general. També poden impactar en la violència de gènere. I en el posicionament de les víctimes, perquè no tenen els mateixos recursos. Pot ser un factor més.

En la lluita contra la violència masclista és molt important el treball en xarxa?

Treballem en constant coordinació amb tots els agents que hi intervenen, serveis socials, salut, mossos, professionals del dret… És molt important.

Treballeu en quatre nivells d’intervenció protocol: prevenció, detecció, atenció, recuperació

Aquí atenem tots els nivells, uns serveis incideixen en uns i altres en altres. És la combinació de tots els serveis.

Unes altres víctimes de la violència masclista són els fills?

La violència, en l’àmbit de la parella, no és només cap a la víctima, els fills també estan exposats a la violència. Directa o indirectament. Sí que és més visible o més impactant i té més possibilitats d’acció el sistema en el cas d’una víctima d’assassinat. En aquests casos, hi ha un reconeixement dels orfes, hi ha el tema de les visites a presó, de les custòdies… Però hi ha altres violències, en les quals potser no hi ha hagut denúncia, o el procediment no ha prosperat, de cara al sistema aquesta dona no és una víctima i els seus fills encara menys, i la violència en canvi es perpetua a través dels fills. El règim de visites s’utilitza molt per continuar amb el xantatge, amb les amenaces, amb la pressió, i no només sobre la dona, qui ho pateix més són els fills.