'És tan normal que La Vanguardia engegui en català, que ens preguntarem com podia ser que abans fos d'una altra manera'

Fa molts anys que se sent parlar l’edició catalana de ‘La Vanguardia’, perquè ara?

R.J.: Es tracta d’una decisió empresarial llargament meditada i valorada però sembla que una versió en català encaixava amb la realitat i normalitat del país. Després d’uns anys meditant-ho i després d’haver fet diversos estudis de mercat, vam considerar que ara podria ser un moment òptim per fer el llançament.

El naixement de l’'Ara', un diari d’abast nacional en català, ha pogut influir en la decisió?

E.F.: No, la veritat és que és una casualitat que els dos projectes hagin coincidit en el temps però és una molt bona notícia pel país i per la llengua.

Com pot influir en la societat l’aparició de ‘La Vanguarida’ en català?

E.F: Per la premsa catalana serà un impacte molt gran; és un acte de normalitat per un país que té una llengua pròpia –el català- i una d'estranya - la castellana-, que un diari com ‘La Vanguardia' tingui edicions en ambdues llengües.

RJ: De fet, és tan normal que ‘La Vanguardia’ engegui en català que ens preguntarem com podia ser que abans fos d’una altra manera.

I per la llengua?

E.F: També serà molt important perquè els mitjans de comunicació marquen les pautes de caràcter social. És com si intentéssim imaginar-nos Catalunya sense TV3. La premsa escrita també té molta importància a l’hora de crear estàndards lingüístics, recuperar expressions genuïnes, reivindicar un tipus d’argot... Tot això també tindrà influència en els escriptors en llengua catalana.

Cap dia previst pel llançament...

E.F: Com que creiem que ‘La Vanguardia’ en català és un fet normal, no volíem que el llançament coincidís amb una data assenyalada com Sant Jordi, sinó que la intenció era que l’aparició als quioscs de la nova edició sortís un dia qualsevol, precisament per donar aquesta sensació de normalitat.

Com creieu que es repartiran les vendes entre les edicions catalanes i castellanes?

R.J. : El meu nas periodístic em diu que si ‘La Vanguardia’ és un diari central de la societat catalana ens podem trobar en un escenari molt proper al fifty fifty.

Quina és la vostra tasca en el projecte?

E.F: Formem part d’un equip de 15 persones format per lingüistes i periodistes a qui ens van encarregar la tasca de donar forma el projecte de l’edició catalana de 'La Vanguardia'. Durant aquests mesos hem treballat per decidir sobre l’estil de llengua, trobar solucions al repte de la bidireccionalitat, planificar...

Bidireccionalitat?

E.F. Sí, es tracta que tant els col·laboradors com la redacció puguin escriure els continguts en la llengua que prefereixin –català o castellà- , d’aquesta manera, cap edició serà una traducció de l’altra sinó que tindran un caràcter bidireccional.

F.J: Hi ha col·laboradors com Quim Monzó que voldran fer ells mateixos els articles en ambdues llengües per evitar ser traduïts.

El mateix diari en dues llengües, us havíeu plantejat la possibilitat de crear dues edicions diferenciades?

EF: Sí, havia passat pel cap però era inviable per moltes raons. En primer lloc, oferir dos diaris variats podria ser injust per la gent que, per exemple, paga pel diari en català i no pot disposar dels continguts del diari en castellà. O es fan dos diaris completament diferents o, si han de ser molt semblants, millor que siguin iguals.

2 igualadins en un equip de 15 persones! ‘La Vanguardia’ està lligada a Igualada des del seu inici, com valoreu el projecte de la Igualadina Cotonera?

E.F: La transformació de la Igualadina Cotonera en el futur Museu de la Premsa d Catalunya és una boníssima notícia per a la ciutat en unes dècades on moltes de les il·lusions de la ciutat han quedat truncades per es crisis econòmiques i socials. Serà un revulsiu econòmic, social i cultural de primer nivell per a la citat, d’acord amb el que Igualada es mereix’.

F.J: És un honor poder parlar d’Igualada i de ‘La Vanguardia’. De fet, el diari va néixer el 1881, fundat per dos germans igualadins, just 500 anys després que la ciutat fos anomenada ‘Carrer de Barcelona’, un privilegi que va representar l’emancipació de la ciutat del Jou feudal.