Tijana Postic: “Igualada ens va acollir amb els braços oberts, va ser molt fàcil, però l’actitud és important”

Què en sabies de Catalunya, abans de venir? Es coneixia només pels Jocs Olímpics?

La veritat és que sí. Tenia 10 anys i abans dels Jocs Olímpics havíem parlat amb els pares que un estiu aniríem de vacances a Espanya. Arrel dels Jocs Olímpics, em vaig interessar més per Catalunya i concretament per Barcelona.

Com van ser els primers mesos a Tous? Teníeu algun reforç a l’escola? Quin record tens dels professors?

Els primers mesos a Tous van ser molt durs doncs em trobava en un país estranger, al qual havia vingut per un conflicte bèl·lic i no per gust, amb gent desconeguda, no entenia l’idioma i no podíem contactar amb la família que vam deixar enrere ni saber si estaven bé. 

Creu Roja d’Igualada, l’organització que va fer possible la nostra acollida, va ser la nostra família en aquells primers moments tan durs. No ens deixaven ni de dia ni de nit. Van fer un acompanyament excepcional, molt humà. De fet, avui en dia conservem una gran amistat.

Vam arribar a Catalunya al desembre i de seguida vam començar a anar a l’escola, com que érem vàries famílies ens van posar en una classe a part i fins el juny vam estar estudiant el castellà. Tinc molts bons records de la professora, és deia Teresa, era una gran professora i millor persona, ens va tractar amb molt d’afecte.

Les persones que han nascut als Balcans tenen molta facilitat amb els idiomes. Com va anar en el teu cas? Haver d’aprendre dues llengües va ser senzill?

La veritat és que l’idioma no va ser un gran problema, doncs jo vaig arribar a Catalunya amb 10 anys i els nens aprenen molt ràpid els idiomes. En tres mesos entenia el castellà i el parlava bastant bé.  En començar el curs escolar em vaig integrar a una classe normal i com que alguns professors feien les classes en català no vaig trigar gaire a aprendre’l.   

Com va ser la socialització a Igualada després de l’Eucaria? Et vas poder adaptar ràpid al curs?

Va ser molt fàcil. Anava a l’escola i de seguida vaig tenir molts amics. Em vaig integrar molt bé a l’escola i al curs. El director i tots els professors de l’escola ens van acollir molt bé i ens van intentar facilitar l’adaptació al màxim possible. Crec que el fet d’integrar-te i relacionar-te de seguida amb la gent del lloc d’acollida, en aquest cas Igualada, és molt important.

Quines activitats noves vas començar a fer aquí? Vas fer pinya amb les persones que hi havia a l’Eucaria una vegada vivies a Igualada o el teu àmbit d’amics va ser nou?

La veritat és que el meu àmbit va ser nou. Vam seguir en contacte amb els nens que eren del meu país un cop acabades les classes per estudiar l’idioma, però cadascú va fer les seves amistats.   

El fet de triar una ciutat mitjana ajuda a l’adaptació de les persones que vénen de fora?

Crec que sí, Igualada es va bolcar amb tots nosaltres, molta gent del nostre entorn coneixia la nostra situació i ens van ajudar molt. Segurament en una ciutat més gran haguéssim passat més desapercebuts. També penso que l’actitud d’una mateixa és molt important i que ha de posar de la seva part per integrar-se en un lloc nou, amb uns costums diferents.

Quins trets culturals de la teva antiga llar mantens? Als teus fills o filles vols parlar-los en la teva llengua natal o ensenyar-los aquestes tradicions?

Als meus fills els ensenyaré el Iugoslau i les tradicions, per què no? Crec que conèixer idiomes i diferents cultures ens aporta molta riquesa. M’agrada que coneguin l’origen de la seva mare, i també quan anem de vacances que puguin entendre i comunicar-se sense problemes amb la família d’allà.