TORNAR
PUBLICITAT

Toni Albà: “S’ha de poder dir tot, de tot i de totes les maneres. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles”

Parlem amb l’actor, director teatral i bufó, farà el pregó de la Festa Major d’Igualada

societat
Dijous, 22 agost 2019. 03:00. Toni Cortès Minguet.
D'un cop d'ull

Sense pèls a la llengua. Com sempre. L’actor, director i bufó de Vilanova i la Geltrú torna, una vegada més, a l’Anoia. Ho fa per la Festa Major d’Igualada, convidat a fer el pregó. Hem parlat amb ell mentre comença a cuinar-lo, amb una recepta en què, de ben segur, no hi faltarà la sal i el pebre.

En la nostra cultura mediterrània, el fet de festejar a l’aire lliure, de celebrar les festes a l’aire lliure, és excitant.

Què és per a tu, en la nostra cultura mediterrània, la festa major d’un poble?

La festa major és el punt culminant del caràcter de cada ciutat. En la nostra cultura mediterrània, el fet de festejar a l’aire lliure, de celebrar les festes a l’aire lliure, és excitant. Sortir, veure els gegants, els capgrossos, els entremesos, ballar, viure les coses típiques i peculiars de cada ciutat, és un moment d’eufòria que només és igualat amb el que és oposat, les festes de Nadal, que és l’altre punt culminant. Solstici d’estiu i solstici d’hivern. Som mediterranis… El fred ens fa enyorar la calor i, quan tenim calor, el que volem és festa.

La festa està per celebrar-la, per passar-s’ho bé i atrevir-se a fer coses noves i, evidentment, conservar les antigues. En una festa major hi ha gent per tot. En una ciutat com Igualada hi hauria d’haver un seguici que no s’acabés en tota la nit.

A Igualada, des de fa uns anys, la festa major ha anat incorporant uns elements històrics, que el jovent ha recuperat. Com poden conviure, en una festa major, la tradició i la modernitat?

Per l’experiència que tinc d’anar de festa major en festa major, des de fa 39 anys, puc dir que cada ciutat té les seves tradicions, unes tradicions que, vistes des de fora, sempre són curioses. A cada poblet tenen les seves particularitats, molt específiques. Després, de cinquanta anys cap aquí, sobretot des que la televisió entra a les nostres cases, hi ha la moda d’incorporar el que ara es porta: Txarango ho peta, ara serà la Rosalia, i als noranta van ser Los Manolos, per posar uns exemples. Això es va repetint a cada ciutat. L’equilibri entre la modernor i la tradició és molt delicat. S’ha de treballar ara i de cara el futur per aquest equilibri. Es recuperen balls molt antics, que tenien una raó de ser al segle XIX, com el ball de casats. Però, i ara, no n’hi hauria d’haver de nous? M’ho invento: el ball dels aturats o el ball dels borratxos. Que fossin molt divertits i super xulos! Són molt xulos els balls antics, com el Ball de Cavallets o el de Galeres, per exemple, que són referents i són molt bonics. Està molt bé, però també cal reinventar-ne d’altres, que s’anessin repetint cada any i d’aquí a cent anys ja n’inventaran uns altres. Sobre la festa de Reis -que a Igualada és un referent i des de fa uns anys hi participen les dones, que és una cosa que trobo genial-, en quin moment es decideix, als pobles, que els Reis ja no vénen en camell? I quan comencen a venir en cavalls? I va arribar un moment en què van posar-hi tractors i, més recentment, carrosses. I d’aquí a uns anys potser vindran en naus o en drons… Vés a saber… La festa és per celebrar-la, per passar-s’ho bé i atrevir-se a fer coses noves i, evidentment, conservar les antigues. En una festa major hi ha gent per tot. En una ciutat com Igualada hi hauria d’haver un seguici que no s’acabés en tota la nit.

A partir que comencen a haver-hi tabús, les societats emmalalteixen culturalment i cívica. Una societat amb tabús es converteix en una societat amb por, i quan hi ha por és que la societat no és sana.
Als bufons ens costa molt poc encendre’ns

Has fet molts pregons arreu del país, també has fet els pregons alternatius a les Festes de la Mercè de Barcelona. Sempre has dit que aquests pregons “no són per anar contra ningú sinó per riure’ns de nosaltres mateixos”.

Sí, això és essencial. Si l’humor no intervé en la festa, si no hi intervé la contestació, les societats comencen a crear els tabús: això no es pot fer, això no es toca, al tanto amb això… A partir que comencen a haver-hi tabús, les societats emmalalteixen culturalment i cívica. Una societat amb tabús es converteix en una societat amb por, i quan hi ha por és que la societat no és sana. Aquest any li ha tocat a la Carmena. Podia estar calladeta, i dir vinc a celebrar la festa major malgrat que hi ha presos polítics, però negar-ho és posar el dit a la nafra i provocar i, evidentment, als bufons ens costa molt poc encendre’ns…

Sóc defensor a ultrança de la llibertat d’expressió. S’ha de poder dir tot, de tot i de totes les maneres. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.

La nostra cultura és molt rica en manifestacions tradicionals com el pregó del Carnaval de Vilanova i la Geltrú, el teu poble, les Dames i Vells de Tarragona, els versots de les colles de diables, etc., farcits d’ironia, sàtira, paraulotes…

I molta mala llet! Això és molt divertit i molt necessari. Sóc defensor a ultrança de la llibertat d’expressió. S’ha de poder dir tot, de tot i de totes les maneres. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles. I, sobretot, sobretot, que hi hagi gent que ens contesti, als bufons, als diables, als que fem versots…

La figura del pregoner no és habitual a la Festa Major d’Igualada on, habitualment, es fan espectacles pel pregó. Com serà el teu pregó?

Com deia, fa molts anys que faig pregons. El primer va ser a La Geltrú, anava a cavall, vestit de pregoner medieval i convidava tothom a participar de la festa. Després, em van començar a cridar dels pobles del costat. Em documentava sobre la història dels pobles. Al cap de 2 o 3 pregons vaig pensar què cony he d'anar a explicar jo a la gent de tal poble sobre la seva pròpia història! Llavors vaig veure que el que havia de fer als pregons era parlar de la festa. Aquell tipus de pregó l'ha de fer algú de la mateixa vila i que estigui molt ben documentat i, de totes maneres, i ho dic per experiència, acaben sent uns actes molt pesats. Jo no vull fer això. Jo vull fer riure. El que faré és parlar de la festa d'Igualada, ho faré disfressat d'un personatge i intentaré fer el màxim de riure, que la gent digui mira aquell boig ens està convidant a la festa, a la seva manera; vull que la gent s'emporti un bon record i, qui em vulgui criticar, que ho faci de dalt a baix, i qui em vulgui convidar a una birra, que em convidi!

Malgrat tot, haurem de celebrar les festes majors dels pobles i ho farem recordant els presos i exiliats polítics, que són els nostres representants, els hem escollit nosaltres. Un cop més, en la història de Catalunya d'aquests darrers 305 anys, estem així a causa d'un estat que ens vol sotmesos. Jo el 22 d'agost faré el pregó de la Festa Major d'Igualada però al cap d'unes setmanes, el 18 d'octubre, estaré davant un jutge, per injúries, diuen, a una jutgessa... Hi aniré amb el cap ben alt.

L’any passat es va fer un “Pregó groc”, en record i homenatge als presos i exiliats polítics. Hi ha catalanes i catalans que, aquest estiu, no podran celebrar la festa major del seu poble amb la seva família…

Tenim una greu anomalia en aquesta Europa del segle XXI. Qui ens ho havia de dir... Hi ha dies que tens la sensació que ja ho hem assimilat i dius com és possible. Jo vaig viure el franquisme, quan va morir Franco tenia 14 anys, i vaig viure la repressió, els atacs a la llibertat d'expressió, els atacs a Els Joglars, per exemple; ja vaig viure les carreres que havien de fer els meus tiets davant els grisos, a la universitat... I ara estem en una situació molt semblant, o igual. Com és possible? Malgrat tot, haurem de celebrar les festes majors dels pobles i ho farem recordant els presos i exiliats polítics, que són els nostres representants, els hem escollit nosaltres. Un cop més, en la història de Catalunya d'aquests darrers 305 anys, estem així a causa d'un estat que ens vol sotmesos. Jo el 22 d'agost faré el pregó de la Festa Major d'Igualada però al cap d'unes setmanes, el 18 d'octubre, estaré davant un jutge, per injúries, diuen, a una jutgessa... Hi aniré amb el cap ben alt.

Dia darrere dia, veiem com el govern, partits, mitjans, jutges, policies, etc. d’Espanya fan coses ridícules, esperpèntiques, que gairebé us donen en safata la feina als humoristes i guionistes. Per la gravetat del moment que pateix Catalunya, no saps si riure… o plorar.

Socialment, políticament, econòmicament, cívicament, psíquicament... fa plorar, perquè és la punyetera realitat; però, ara bé, els humoristes no donem l'abast. És una allau tan gran, entre les ximpleries que poden arribar a dir els fatxes, siguin del color que siguin, siguin verds, taronges, blaus o vermells, arriba un moment que dius pareu, pareu! Si ho haguéssim d'escriure tot, ens carregaríem els boscos sencers del planeta!!! Però no només a aquí, parlo a escala mundial, amb els Putin, Trump, Johnson... Quina banda..

Faràs el pregó de la Festa Major d’Igualada, una ciutat on vas fer la primera imitació del rei espanyol Joan Carles, el 30 maig 2002, en un sopar antimonàrquic; una ciutat on tens vincles i on, sempre que t’han demanat el teu suport, mai has tingut un no com a resposta, com en la presentació de la plataforma Igualada per la Independència, el 2012; l’Estelada Humana, el 2013; la manifestació de suport als 51 anoiencs investigats pels talls a l’autovia, el març del 2018; o el llaç groc dels Revoltats, el juliol del mateix any, entre altres

Sí, a Igualada vaig fer el personatge del rei per primera vegada. Tinc família a l’Anoia. La meva besàvia era filla del Castell d’Orpí. Tinc cosins a Igualada, i molts amics. Sempre que tinc una mica de temps procuro venir. Ara, a l’agost, ja tinc ganes d’anar a veure i fer petar la xerrada amb l’amic Eudald Carbonell, a l’Abric Romaní de Capellades. També vinc cada any per la Mostra, perquè moltes de les obres infantils que dirigeixo vénen a petar aquí. Sempre és bo venir a Igualada. Vilanova i la Geltrú i Igualada estan molt a prop i sempre que els meus familiars o amics em fan saber que hi ha alguna cosa, si puc, vinc.

Els bufons ens dediquem a posar el dit a la nafra, utilitzant totes les paraules que hi pugui haver al diccionari. A vegades, són paraules dolces, senzilles i tendres; i, a vegades, són paraules àcides, roents i colpidores, entre les quals, hi ha l'insult.

Des que l’Ajuntament d’Igualada va anunciar públicament que series l’encarregat de fer el pregó, algunes persones han manifestat el seu rebuig a través de les xarxes, titllan-te de masclista, per la piulada que, suposadament, vas fer a la Inés Arrimadas. Vas escriure “Bon viatge a Waterloo!!! (Vigila no passis de llarg i vagis a petar a Amsterdam… allà, estaries com a casa i a més tindries tots els teus drets laborals respectats!)”. Què els diries?

Primer, que tenen deficiència en la comprensió lectora, perquè jo no vaig fer cap piulada dirigida a la senyora Arrimadas. Jo vaig fer una piulada i tothom va interpretar el que va voler. A la piulada no posa ni Arrimadas ni el que diuen que jo vaig dir a l’Arrimadas… i que em va costar la feina al Polònia. Segona, i en cas que ho hagués dit, han de saber que els bufons ens dediquem a posar el dit a la nafra, utilitzant totes les paraules que hi pugui haver al diccionari. A vegades, són paraules dolces, senzilles i tendres; i, a vegades, són paraules àcides, roents i colpidores, entre les quals, hi ha l’insult. Però, justament, en aquest cas, no n’hi va haver. Ara, defensaré, fins a la mort, el dret d’aquestes persones a queixar-se de la meva presència o participació en la Festa Major d’Igualada; tenen tot el dret de dir-me el que pensen, i a insultar-me. Però, en aquest cas, insisteixo, no vaig dir res del que diuen que havia dit...

A la piulada vas escriure “Bon viatge a Waterloo!!! (Vigila no passis de llarg i vagis a petar a Amsterdam… allà, estaries com a casa i a més tindries tots els teus drets laborals respectats!)”. Algú també ha dit que potser et referies als recol·lectors de tulipes…

Sí! Un dia, una senyora em va aturar pel carrer i em va dir quan vas fer aquesta piulada estàvem amb el meu marit de viatge organitzat a Holanda, amb uns amics, i vam veure els camps de tulipes i vaig pensar que potser et referies a les senyores que recullen les tulipes, quan vas dir que veuria els seus drets laborals protegits. La vaig abraçar perquè vaig pensar que bonic que aquesta senyora pensés en les tulipes. En canvi, molta gent va pensar en els coffeeshops o en el Barri Vermell... La piulada la vaig fer un matí de diumenge i no anava vinculada a res. No hi havia gènere, i molta gent em va titllar de masclista. Hi va haver un mitjà que em va preguntar a qui demanaria perdó i vaig dir, primer de tot, a les prostitutes, per si alguna d'aquestes treballadores del sexe -a les quals defenso i defensaré amb coratge- pensés que les havia comparat amb segons qui. Haurien d'estar amb tots els seus drets laborals i humans preservats i protegits, haurien d'estar especialment cuidades.

Les paraules que jo pugui dir, no maten a ningú (…) Al jutge d’instrucció li vaig dir que jo em dedico a fer vesets, versots, rodolins, poemes satírics. Em dedico a fer això, i la gent que em coneix, ho sap. I a qui no li agradi s’haurà d’aguantar. Penso continuar-ho fent. Quan tinc l’oportunitat de fer un anagrama, un joc de paraules, de dir segons què, doncs ho faig, sense tallar-me ni un pèl. Estic en el meu dret de fer-ho.

Abans has comentat que el 18 d’octubre et jutgen acusat d’un presumpte delicte d’injúries contra la magistrada de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, per unes piulades com “La vaca lame la hierba / El pero lame la mano / Rivera le lame a Mariano / Y la jueza lame la mierda” o “Le gusta tanto la mierda a Carmen, que Carmen lame la mierda a gusto. Y le dice su madre: lámela… lame la mierda y te quedarás a gusto!”.

Les paraules que jo pugui dir, no maten a ningú. El dret a la llibertat d’expressió, que jo defensaré fins al final, recollit a l’article 19è de la carta internacional dels drets humans, diu que qualsevol persona és lliure d’expressar les seves idees. Al jutge d’instrucció li vaig dir que jo em dedico a fer vesets, versots, rodolins, poemes satírics. Em dedico a fer això, i la gent que em coneix, ho sap. I a qui no li agradi, s’haurà d’aguantar. Penso continuar-ho fent. Quan tinc l’oportunitat de fer un anagrama, un joc de paraules, de dir segons què, doncs ho faig, sense tallar-me ni un pèl. Estic en el meu dret de fer-ho.

La llibertat d’expressió no s’acaba a Polònia, hi ha molts altres països

També has explicat que la piulada -que algú vol vincular a la senyora Arrimadas-, et va costar la feina al Polònia. Com ho vas viure en aquell moment, en calent, i com ho veus ara, mig any després? Com ho portes? Com estàs?

Inicialment, m’ho vaig prendre amb sorpresa. Em vaig preguntar què he dit ara que pugui haver molestat tant quan al cap i a la fi no he dit res. Em va sorprendre que el Toni Soler es queixés com ho va fer. Jo li he sentit a dir coses molt semblants. A l’Està passant, el Jair Dominguez, col·laborador del programa, va dir en un gag que el senyor Manel Valls cobrava 20.000 euros, com un “gigoló, dels bons”. Un gigoló és un senyor que guanya diners prestant favors sexuals a una senyora. Això es va dir al programa del Toni Soler, en directe. Jo ho vaig fer des del meu compte personal a Twitter, i vaig fer-ho sense vincular-ho a ningú, sense dir el que van dir que jo havia dit, insisteixo. Em va sorprendre moltíssim. Quantes vegades, al Polònia, no vam dir (imita la veu del rei espanyol Joan Carles), “me voy de… campamentos”. Ho hem dit, amb subterfugis, amb metàfores, amb al·legories. Mil vegades. Ara, estic la mar de bé, estic de puta mare. Em dedico al teatre, des de fa molts anys. El Polònia té 13 anys i jo en fa 39 que em dedico al teatre. La llibertat d’expressió no s’acaba a Polònia, hi ha molts altres països. Més enllà de Polònia hi ha Rússia, la Xina, el Japó i fas la volta al món i tornes cap aquí; cap al sud i cap al nord també hi ha molts altres països. El món no s’acaba a Polònia. Em sap greu perquè hi tinc molts amics als equips del Polònia, que no han parat de donar-me coratge, em diuen ostres Toni, no ens ho esperàvem, marededéu com estan les coses, hi ha molta por. He defensat els equips del Polònia, he defensat els equips de Minoria absoluta, tota la feina que es fa des de la direcció, que han de fer malabarismes per aguantar les crítiques de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Aquest és el problema. La corporació és l’ens polític que controla tot el que es fa a la televisió pública i hauria de fer-ho a totes les televisions que emeten a Catalunya, però no, es té especialment cura a TV3. L’aplicació del 155 la fan aquests senyors a TV3, no la fan a altres cadenes que insulten, cada dia, només pel fet de ser catalans.

A les tertúlies ens diuen “nazis”, “supremacistes”, i no passa res

És molt bèstia. Espero que siguem lliures molt aviat. Algun dia, ens adonarem del que ens hem lliurat. Espero que la gent en sigui conscient.

He rebut amenaces de mort. Fa anys vaig tenir por

A part de les denúncies que ja hem comentat, has rebut amenaces de mort. La del bufó és una feina de risc?

Sí, he rebut amenaces de mort. Fa anys vaig tenir por. Quan vam començar a fer el Set de Nit, vaig començar a fer les imitacions de l’Aznar, m’enviaven amenaces de mort… pel fax! Sabies des de quin número t’ho enviaven! I també rebia amenaces de mort a casa, dins un sobre, a la bústia. Aquella època vaig tenir por. Quan sortia de la tele, de matinada, mirava sempre a banda i banda, vigilava molt. Va arribar un moment que vaig pensar no puc viure així i, per tant, no penso tenir por.

El meu padrí sempre ens deia “val més riure que fer riure”…

El meu padrí també ho deia… Es referien al fet que val més riure que no pas fer el ridícul. Fer el ridícul és molt subjectiu. Els clowns són els actors que permetem que la gent rigui de les coses que ens passen i de les nostres circumstàncies. En el cas dels bufons, som els actors que ens dediquem a assenyalar, a acusar i burlar-nos d’un poder perquè la gent rigui d’aquest poder a través nostre. Aquesta és la diferència entre el clown i el bufó. En el meu cas, gaudeixo molt fent riure i m’hi guanyo la vida des de fa un fotimer d’anys, des del 1980. Sóc molt feliç fent-ho i m’ho passo teta.

Espero que tot això canviï d'una punyetera vegada, si no haurem de tornar una altra vegada a les barricades de l'humor.

La llibertat d’expressió està en perill, a Espanya?

Sí, completament. Si mires la televisió veuràs que l’humor ha fet una recessió, ha tornat enrere, ja no és àcid, es va molt al tanto amb el que es diu, es va més cap a l’humor blanc i cap a l’humor típic i tòpic, l’humor “marca Espanya”, que és fotre’s del dèbil, de l’ignorant, del pobre xitxarel·lo que va per la vida sense gaires llums. Es tornen a fotre’s d’això, cada vegada més. Espero que tot això canviï d’una punyetera vegada, si no haurem de tornar una altra vegada a les barricades de l’humor.

Sempre, sempre, sempre, s'ha de poder riure de tot. Ara bé, com que és una forma d'expressió, la manera de riure's del que sigui ha d'estar curosament vigilada, i és aquí on rau la intel·ligència.

Hi ha d’haver línies vermelles en l’humor? O tot s’hi val?

Tot. Sempre, sempre, sempre, s’ha de poder riure de tot. Ara bé, com que és una forma d’expressió, la manera de riure’s del que sigui ha d’estar curosament vigilada, i és aquí on rau la intel·ligència. És a dir, nosaltres mateixos, els humoristes, hem de saber que si ha passat una cosa greu, ens hi podem referir amb una ironia fina o podem anar amb la sal grossa a rebentar-ho tot i a fer mal. De riure’ns, hem de poder riure’ns sempre, de tot, perquè si no acabarem fent tabús i tindrem una societat malalta. Parlem-ne, però mirem com. Quan fem humor, juguem amb la ironia i amb les diferents sensibilitats.

Podem dir que, de la mateixa manera que hi ha un “humor anglès”, hi ha un “humor català”?

L’humor és molt subjectiu. L’altre dia parlàvem sobre com podríem tractar el procés català a França. I fer-ho amb humor. De fer-se, es pot fer, però la manera no seria la mateixa a França que a Espanya. Ha de ser diferent. També hi ha coses que a nosaltres ens fan riure i que no fan riure gens als francesos. Si parlaves de l’humor anglès, podem dir que, als catalans, ens agrada molt l’humor anglès. Ens agraden els Monty Python, les sèries com Allò, Allò, N’hi ha que neixen estrellats, Els Joves, Mr. Bean, etc. Tot això ens agrada molt perquè les lectures no són planes, sempre hi ha un primer pis, un segon pis, un tercer pis i, a vegades, un quart i un cinquè. Hi ha molts pisos diferents i moltes lectures diferents i puges de nivell cada vegada. Hi ha altres cultures que els agrada coses més planes.


8 Comentaris

M

Marià

Igualada

24 d'agost 2019.09:46h

Respondre

Juan, Pep, Ramón, Berto, Us heu quedat curts i desgraciadament li hem pagat l’actuació amb els nostres impostos, per cert els més cars
”Visca els vividors de subvencions”

J

JUAN

23 d'agost 2019.12:25h

Respondre

Pobre Toni, ni cómic, ni humorista, com a molt bufón, i dels mediocres.
( Si no te agradada el comentari, TI POSES FULLES!!)

P

Pep d Igualada

Igualada

23 d'agost 2019.07:57h

Respondre

A Catalunya hem tingut i tenim bons actors i humoristes, pero Toni Alba ni molt menys es o sera un d ells. A qui no li agradi el que acabo d escriure QUE SI POSI FULLES.

e

el sr ramon

22 d'agost 2019.18:30h

Respondre

Tu manes, ”crack”, ......el 60% dels Igualadins, que ens caus, com una patada als ”OO”, ens i posarem fulles.
PATÈTIC !!!

e

el sr martí

igualada

27 d'agost 2019.12:28h

tinc curiositat per saber d’on treus la dada ...

P

Pep

27 d'agost 2019.17:59h

El Sr Martí, te tote la raó.
La enquestes de aquet diari, crec, que el 55% van contestar que el Toni, no era del seu agrad.... l

B

Berto

22 d'agost 2019.05:41h

Respondre

Es veritat Toni, es pot dir tot, tu ademes de ser un pesim actor cómic es un vividor, del procés.
Tu no est més que un chupoptero, vividor de les subvencions.
Un pobre diable, en fi.!!!!

A

Andreu

Igualada

22 d'agost 2019.09:51h

Clar, Berto, tu ets més de l’humor des acusits de gangosos i mariquitas del Arévalo

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic