Toni Guix: "Per a mi, ser normal és cagar-se a sobre"

Si ara et preguntés la data exacta que vas guanyar la batalla al càncer me la sabries dir?

La data exacta no. Sé les dates de quan me'l van diagnosticar, quan vaig començar amb tot el periple, la de l'operació... Però la de superar-la no la sé. És una cosa molt difusa, quan te l'anuncien és molt clar, però com que a dia d'avui encara em fan proves per saber com estic... Sí, ho he superat, però em tenen controlat i no me'n acabo d'oblidar.

El 28 d'abril de l'any passat vas fer un post al facebook molt eufòric...

Aquí l'oncòleg em va dir que estava net del càncer.

Mirem un vídeo?

(Riu) Però si no ha començat...

És que ja me'l sé. Aquest moment va significar tornar a la vida quotidiana després de l'operació, poder sortir de casa. Em van operar a mitjan de juny i això era al juliol. Era un dels dies que em vaig atrevir a sortir. Amb els Moixiganguers d'Igualada no anàvem sobrats de gent i vaig dir al cap de colla si volia que cantés jo el castell, que habitualment ho feia. Ningú m'havia vist i quan vaig començar tothom va quedar molt parat. Els 5 minuts que dura els podia aguantar dret i quan vaig cantar-lo la gent, que sabia el que m'havia passat, girava el cap i em mirava. Va ser molt emocionant, vaig pensar que el més dur ja ho havíem passat.

Tot comença el 2012

El tres de gener (veus, d'aquesta sí que  me'n recordo) vaig anar al metge de capçalera per comentar-li que de tant en tant tenia incontinència anal. Em va enviar a fer una colonoscòpia pensant-se que tindria el còlon irritable o alguna cosa així i al cap de quinze dies, l'endemà dels tres tombs, tenia la prova. (Me'n recordo perquè abans d'una colonoscòpia has de seguir un règim en què l'últim dia només pots beure líquids i jo, que era als tres tombs amb els trabucaires i que m'encanta el tortell de Sant Antoni, no en vaig poder menjar...). 

I tu vas allà pensant que tens una cosa senzilla...

Només acabar la colonoscòpia em van dir que calia seguir uns protocols, perquè m'havien trobat un pòlip. Era un dilluns, dimecres em van fer un tac i un altre dia una ressonància, i la setmana següent ja em van dir que tenia "un tumor maligne". A partir d'aquí tot va anar molt ràpid, al març m'estaven fent la quimio, al juny em van deixar descansar de quimio i de ràdio, em van operar i després ja vaig empalmar amb la segona tanda de químio fins a principis de novembre. Eren setze setmanes, vuit tongades setmana sí, setmana no.

I aquí es va acabar la quimio.

Sí, i un cop acabat això em vaig anar recuperant físicament, vaig tornar a treballar i a intentar fer vida normal. 

El mateix dia que vaig anar al metge vam saber que estàvem embarassats. La nit i el dia.

Amb un capítol especial: va néixer la teva filla.

El tres de gener vam anar al doctor de capçalera on m'acabarien dient que tenia càncer i el mateix tres de gener ens vam fer la prova d'embaràs que ens va confirmar que estàvem embarassats. O sigui que si haguéssim de catalogar el 2012... no podem. Per una banda va ser molt dolent, amb tot el que comporta el càncer i les seqüeles que tinc, i per l'altra vam tenir una nena... la nit i el dia.

Superar el tràngol sembla una emoció positiva...

Sí, però a la gent li fa molta por la paraula càncer, suposo que l'associen a la mort, però avui en dia per sort se'n superen molts. I em trobava que a vegades havia d'acabar consolant jo a la gent "no, tranquils, que no em moriré, que jo vull continuar"...

Aquesta actitud permet a un fer-se fort davant la situació?

Al principi va costar, sí, però uns anys abans la meva sogra també va superar un petit càncer i això m´ho va fer veure més fàcil i amb l'Anna, la meva dona, vam fer el cor fort. Sí que hi havia moments d'ensorrar-se, de posar-nos a plorar... Però al final dius "mira, ho farem el millor que ens surti i amb el més bon humor que puguem". De fet, sempre dèiem la frase de la Carmen de Mairena "mas vale tener buen humor que en el culo un tumor".

...

És la manera de prendre-t'ho bé. I quan ens atabalàvem també pensàvem en la nena, en què faríem quan arribés... 

A vegades havia d'acabar consolant jo a la gent "no, tranquils, no em moriré".

Ara parlem amb distància, però quan consolaves a algú dient que no et moriries, en algun moment vas pensar que... potser sí?

Ho vaig pensar abans d'operar-me. Però no pel càncer sinó per l'anestèsia. Quan t'operen es curen en salut i en un dels papers que has de signar diu que amb l'anestèsia hi ha una possibilitat entre un milió de morir. És molt poc probable, però com que tots els metges em deien que era molt jove, que genèticament no tinc cap influència del càncer i que era molt estrany, em vaig emparanaoiar. "Per què no puc ser jo aquest cas entre un milió?". Em vaig espantar una mica, però després va anar tot molt bé.

Un home de 34 anys, esportista, que menja bé... per què?

I ningú de la meva família n'ha tingut. Aquesta pregunta em va turmentar, però com que no hi ha ningú que me la pugui contestar, doncs no ho sé, alguna força especial, la mala sort o el destí que està escrit, com diu l'Anna, no ho puc triar i em toca posar-hi bona cara.

Ara com estàs?

Ara del càncer estic curat. Fa deu dies vaig anar a fer analítiques i em va sortir tot correcte, però m'ha quedat la seqüela de la incontinència anal. Això vol dir que haig de portar un bolquer tot el dia amb tot el que comporta.

Si m'hagués esperat cinc anys a explicar la incontinència, com fa molta gent, potser ara no tindríem aquesta conversa aquí

Amb possibilitat de frenar-ho?

He estat anant a l'Hospital del Mar, perquè m'han posat un neuroestimulador que m'ajuda a controlar-ho, però mai més tornaré a ser continent. De fet he vist que és una malaltia que pateix un 3% de la població i que a molta gent li fa vergonya dir-ho. Hi ha gent que s'ha esperat cinc anys a anar al metge per parlar-ne; per sort, quan a mi em va passar vaig anar-hi de seguida perquè en mig any se'm va escapar tres o quatre vegades, que no és normal, i gràcies a això em van detectar un càncer que estava força avançat, entre la segona i la tercera de les quatre fases que té. Si m'hagués esperat cinc anys, com fa molta gent, potser ara aquesta conversa la tindríem però no en un bar sinó en un hospital.

La conclusió és clara.

No esperar, s'ha d'anar cara a barraca. 

I ara tu ho expliques, quan molts ens n'amagaríem.

A mi m'ha tocat passar el càncer i ara sóc incontinent anal. Pels comentaris que he tingut amb els metges a molta gent li fa vergonya dir que porta bolquers i es queden a casa tancats, deprimits, i no fan res. Els metges em pregunten: Incontinència, molt bé. Però t'aguantes? No. Quants cops al dia? Uf, durant tot el dia. I m'acaben dient: Però surts de casa? Sí, surto de casa, treballo, vaig a córrer, en bicicleta, faig castells...

Als castells m'agafen el cul...

M'agafen el cul... I es queden parats. I quan pregunto què fa la gent m'expliquen que agafen una depressió, els fa vergonya i es queden a casa pel què diran. I a mi també em va costar al principi... però com que tinc confiança als del costat els aviso, per si noten alguna cosa.

No ets conscient del moment que et passa?

Al final de tot ho notes... Jo tenia un càncer colorectal, a quatre centímetres de l'anus. Allà hi ha moltes terminacions nervioses i al cirurgià li va tocar netejar. Una de les terminacions era la que connectava amb el cervell i avisa que has d'anar al lavabo. I ara no ho tinc i això no ho controlo, aquest és el meu problema.

No t'han cridat mai per fer xerrades? Ho normalitzes molt, com els símptompes d'un refredat!

Ha ha, no. Bé, ara hi ha una associació a Terrassa, Associació per la Incontinència Anal (ASIA) i hi vaig anar d'oïent.

I formes part d'aquest projecte del neuroestimulador.

L'implanten sobretot a gent gran, o a gent que ha tingut accidents i s'han quedat paraplègics. En casos com el meu, amb quimio i radio, costa de trobar. A l'Hospital del Mar, que volen crear una unitat especialitzada, ho van veure com una oportunitat per estudiar-ho. Ara he augmentat una mica les sensacions i alguna cosa noto, he millorat una mica.

I tota la vida serà així?

Sí, però tot avança molt ràpid. A aquest neuroestimulador se li acabarà la bateria d'aquí a 8 o 10 anys. Quan me l'hagin de canviar ves a saber com s'haurà avançat.

I amb tota una vida per davant, com t'ho prens? O havent superat el càncer això és anecdòtic?

Al principi era horrorós i ho passava fatal, m'encetava i era horrible. Després d'anar provant pomades ho he anat trampejant. Però sí, tota la vida hauré d'anar amb bolquers. Emprenya, i penses tant de bo no calgués portar-ne, però és el que hi ha. És el peatge que he hagut de pagar per continuar viu i seguir fent el que vull fer. 

Sona fort.

Sí, però és així. O em curava o... 

L'alternativa és clara. 

Per tant si les seqüeles són aquestes... doncs som-hi.

I en tot el procés suposo que les millors receptes són les de la parella, amics...

Sí, clar, tot ajuda i la veritat és que sí. Tothom hi posa molt bona voluntat i ajuda molt. Arriba algun moment fins i tot que estàs superat.

Ho dius com si algun cop fins i tot fos massa

Hi havia cops que tothom em parava i em preguntava com estava. I hi havia dies que estava saturat i pensava "el proper que em vingui l'engego a la merda!", però venia el proper i pensaves "va, que no ho fa amb mala fe" i li contestaves bé. I després trobava a faltar que algú em vingués, em digués d'anar a fer una cervesa per parlar de futbol o qualsevol cosa banal, que no fos del càncer. Si ara em trobo algú que ho passa aquí estic si cal, però intento no preguntar-li constantment què tal el càncer.

Tens més conseqüències?

M'ha quedat afectada la fertilitat, no puc tenir més fills. Això ens fa replantejar què fem; tenim una filla i malgrat que hi ha altres opcions... potser tu no hi estàs d'acord però igual serà filla única!

No, no hi estic d'acord (riem). Tot això uneix les parelles o exposa les parts més dèbils de les relacions?

Pot unir o separar. Jo crec que això ens ha unit, des de sempre hem fet moltes coses junts, però saber que amb tot el que hem passat l'he tingut al costat ens ha unit. I el fet de dir que sóc el tarat de la família (riu) i que ella continua i està allà, també et fa sentir bé. 

El part de la vostra filla el vau programar...

Van coincidir les 40 setmanes amb una sessió de quimio. Vam demanar si el part podia ser a finals de setmana, perquè em posaven la quimio els dilluns, fins dimecres ho passava fatal i la setmana següent descansava. Si el part era divendres, passàvem el cap de setmana a l'Hospital i dilluns a casa jo podia estar bé i per a elles dues.

Com vau escollir el nom?

Era ideal pels moments baixos. Pensar en què faríem, en com es diria... Ho comentàvem amb els amics i ens anava molt bé.

I li explicareu el context en el qual va sortir?

Sí, crec que sí, a més a més em veurà tota la vida amb bolquers. Per a ella serà habitual, però...

... igual així costa treure-li els bolquers a ella!

Ja els hi hem hem tret i per sort ha anat bé, però em pensava que tindríem problemes, que em diria "per què jo no en puc portar i el pare si?". Per sort no va passar.

I amb un 2012 més intens impossible va... I la Marató de TV3 es dedica al càncer!

Puta coincidència! (Riu) El món s'havia aturat el 2012... Vaig participar en una xerrada de Jove Cambra. Era al desembre, ja ho havia passat gairebé tot.

Ho has notat d'alguna manera?

M... no. Ara saben que hi ha quatre tipus de càncer colorectal, ho vaig veure pel telenotícies. Quan em van operar em van demanar si podia donar el tros d'intestí afectat per estudiar-lo, i ara penses que igual ha contribuït per descobrir això. Jo tampoc sóc el primer de provar el neuroestimulador.

Des del 2012, "normal" és una paraula que intento evitar

Et punxo una mica: què és per a tu ser normal?

Uf! Des del 2012 és una paraula que intento evitar. Què és ser normal? Doncs mira, per a mi ser normal és cagar-me a sobre. Què vol dir ser normal? No és normal tenir càncer als 34 anys, per tant... A aquesta paraula li estic agafant mania.

Em sembla que ajudes més explicant això que amb el tros de còlon que vas donar.

És com ho he viscut. També penso que si els que tenen incontinència veuen que una persona com jo, que també en té, fa tot el que vol fer, ajudo a algú que acabarà tirant milles. Al primer moment, a la farmàcia, buscant bolquers... Costa, psicològicament costa molt. Però si has de sortir de casa i fer coses te'ls poses i prou.

I el suport econòmic? Perquè tot això té molts costos.

Ens queixem que la sanitat està com està, però en el meu cas no em puc queixar gens. Quan tens càncer se t' obren totes les portes i vas per davant de tothom. Un cop t'han solucionat això potser ja costa més, però quan t'hi va la vida ja et dic jo que corren. Si suméssim els costos de la quimio, de la ràdio, del neuroestimulador que porto que costa uns 9.000 euros (que no he hagut de pagar), les visites i els costos de la visita... Els que ho hem necessitat veiem que són molts calers. Tenim sort d'estar en un país on hi ha sanitat pública. Segur que s'hauria de cuidar molt més, però tenim una gran sort i no te'n adones fins que hi passes.

Ho tens tot molt present o ho vols oblidar?

No me'n vull oblidar. Potser d'aquí a un temps no em recordaré de les dates, potser d'aquí a deu anys el 15 de juny no significarà res, però de moment és el dia que em van operar.

Fa pocs mesos el periodista Carles Capdevila publicava que tenia càncer de còlon, el Pau Donés de Jarabe de Palo també... Que les cares conegudes ho diguin ajuda o fa ràbia perquè ens oblidem dels quotidians?

Crec que ajuda. Un moment molt desagradable va ser quan m'ho van dir. Veure la infermera capcota i el metge seriós... Suposo que es deuen trobar amb reaccions dolentes, però et diuen "tens un tumor maligne". M'ho van explicar, però t'ho deixen anar així, i la paraula "càncer" l'eviten molt, hi ha molts eufemismes. Sents "tumor maligne" i és molt fred, a vegades necessites alguna conyeta o que llegeixin més bé qui tenen davant. A Igualada però també m'han tractat molt bé; l'oncòleg, el Fermí Capdevila, és excel·lent.

No es tracta de veure com són els problemes, si no d'anar trobant-hi solucions

Si mirem el Toni de l'octubre de 2015 i el comparem amb el de desembre de 2011... És més o menys igual? 

Crec que sí. Faig les mateixes coses i em comporto igual... El càncer no m'ha canviat.

Una capa més de resistència pel que pugui venir.

Potser sí que m'ha ajudat a pensar "si he superat això..." Però arribarà un dia que alguna cosa em fulminarà, i com jo ,tothom.

I el futur com te'l planteges?

Ple de merda!

Seràs cabró! Per què no et fas humorista?

Ha ha, no; me'l plantejo amb ganes. Conscient de les meves limitacions, anar trobant solucions a no poder posar-me a la piscina, per exemple, perquè per exemple fan uns taps que van molt bé i me'n poso per la platja o per fer castells.

Això del tap... Tampoc és cap conya?

No, no; va molt bé. No es tracta de veure sempre els problemes, si no d'anar trobant les solucions.

Bon colofó.