‘Treballar a l’Àfrica és molt gratificant perquè amb molt poc pots millorar molt i fins i tot salvar la vida de les persones’

Quan vas marxar a l’Àfrica?

La primera vegada que vaig marxar amb una organització per fer cooperació no va ser a l’Àfrica sinó a Centre Amèrica. Va ser l’any 1999 quan l’huracà Mitch va sacsejar Hondures i hi vaig anar amb Metges sense fronteres. Després, jo que sempre havia volgut anar a l’Àfrica, vaig marxar al Senegal pel meu compte, allà vaig treballar amb una ONG local i finalment vaig UNICEF em va contactar. Des que treballo per les Nacions Unides he estat en molts països de l’Àfrica.

Quina és exactament la teva tasca allà?

Bàsicament estem treballant en projectes de sanejament de l’aigua i promovent la construcció de latrines que és molt important.

Perquè són tan importants, les latrines?

Una cosa tan simple com les latrines és molt important, per exemple, per a l’escolarització dels nens i sobretot, les nenes.

Perquè?

Alguns pares no volen que les seves filles facin les necessitats al camp on les puguin veure altres nens o homes del poblat i per aquest fet no fan que les seves filles vagin a l’escola. És molt important assegurar l’escolarització de les nenes ja que així es retarda l’edat de tenir el primer fill, les dones que deixen l’escola molt aviat tenen tendència a tenir fills de molts joves. A més, està demostrat que els fills de mares que han estat escolaritzades tenen més possibilitats de sobreviure.

A més, nio cal dir que tenir aigua potable garanteix condicions higièniques i això fa reduir malalties com, per exemple la diarrea, la segona causa de mortalitat infantil a l’Àfrica.

Veig que tens una forta lesió al braç, què et va passar?

Era la Txad i un militar jove em volia robar el cotxe, per fer-ho va disparar-me amb una arma molt potent al braç, vaig estar a punt de morir-me allà, dessagnada. Em van portar cap a la capital amb avioneta i allà, una missió de francesos em van atendre d’urgència per poder-me salvar la vida i després em vaig estar en un hospital militar de París recuperant-me.

A part de les marques estètiques, t’han quedat altres seqüeles?

Bé, he perdut la sensibilitat als dits i una mica de mobilitat, però tenint en compte que m’hi podria haver quedat haig de dir que vaig estar molt afortunada, el fet de ser europea i de treballar per UNICEF em va facilitar les coses, si hagués estat una dona txadiana, segurament m’hagués dessagnat i mort allà mateix.

I després de tot això vas tornar a marxar?

Sí. Bé, vaig passar tres anys a Nova York, a la seu de les Nacions Unides i, tot i que treballava des d’allà, un cop al mes marxava a l’Àfrica.

Què té l’Àfrica que enganxa tant?

Treballar allà és molt gratificant perquè... hi ha tantes coses per fer! Fent coses molt petites o molt simples tens la capacitat de millorar, fins i tot de salvar la seva vida, el resultat és molt immediat, sobretot quan treballes en situacions d’emergència.

Situacions d’emergència?

Sí, també hem estat en camps de refugiats, per exemple al Txad quan arribaven els refugiats del Sudan. Poder garantir unes mínimes condicions d’higiene allà és molt important, arriben milers de persones en una zona que és un desert, on no hi ha res, si no tens latrines és fàcil que es propaguin infeccions i malalties.

Veig que has adoptat dos nens, com es compagina la vida personal amb aquesta feina.

És complicat, ara estic en fase d’aprenentatge. Vaig adoptar el Pol i l’Anna a Zàmbia, el país on sóc ara perquè no volia renunciar a l’experiència de ser mare, però és molt complicat. Tot i que ara estic en un país molt segur, a Zàmbia no hi ha guerra, ni rebels ni guerrilla, viatjo amb els meus fills, és complicat però estic molt contenta i estic pensant d’adoptar-ne un altre!

Quan tornes, com ara que ets de vacances, com veus el canvi...

Vinc un cop l’any i haig de dir que moltes vegades tenim tendència a veure el tercer món d’una manera idíl·lica. Quan més anys fa que treballes en desenvolupament més t’adones que això no és veritat, hi ha molta corrupció, diferències molt grans entre rics i pobres, explotació de nens...

Això sí, quan arribo aquí i llegeixo que hi ha crisi, honestament pregunto a la gent: ‘Com t’afecta la crisi’? em costa d’entendre-ho, aquí la majoria de gent té casa i menjar assegurat.