"Sense treballar els valors de petit, és difícil gestionar un partit d'alt nivell"

Tercera edició, ja, del torneig. Novetats?

Farem un torneig “paral·límpic”, juntament amb jugadors del Club Tenis Terrassa. Hi participaran tant persones discapacitades amb esportistes de la categoria general. Ja fa set anys que des de l’escola treballem amb el taller Àuria i ara volem que participin ajuntant aquests esportistes amb els de Terrassa i alhora integrant la competició amb el torneig. Barrejats en partits de dobles. Sense competir professionalment, però sí per fer més integració.

Integració, formació… un valor clau del torneig

Sí, per això tindrem també un clínic amb el l’Albert Portas, perquè pugui ser un mirall. Nosaltres creiem que també som educadors i la formació de la persona ajuda molt a la d’un gran esportista. Sense tenir una escala de valors importants, difícilment podrà gestionar un partit d’alt nivell, amb molts moments clau. Un altre dels objectius és fer arribar el tenis a tots els col·lectius, ho fem a l’escola i també ara al torneig. Tenim una seqüència de competicions, des dels 4 anys fins a l’alta competició, per treballar-ho en tota l’evolució de l’esportista.

Com noten aquest treball anys després, a la pista?

Tots els jugadors que han arribat a ser professionals han d’aprendre de les seves pors (als canvis, al fracàs…) la diferència entre un jugador d’èlit i un que no ho és passa per la gestió d’aquestes pors, buscant-hi alhora la satisfacció: l’ordre, estructurar una jugada, el llenguatge corporal, la planificació d’un torneig… com focalitza l’atenció i la dirigeix cap als objectius. Conèixer-se i acceptar-se a un mateix és clau, i quan t’hi jugues molts punts són aspectes que has d’aprendre perquè s’aliïn cap al teu benefici, el contrincant ho sap i aprofita per guanyar-te. Aprendre a gestionar això perquè no t’hipotequi: l’esport professional t’ho porta a un extrem i has d’estar preparat. Per exemple, Rafa Nadal tenia el mateix físic i revés l’any que va perdre un Roland Garrós que l’any després, que va guanyar. I tot perquè la part psicològica va ser determinant per molts temes personals. Al final, és un entrenament més.

I si després no m'hi dedico?

Tot això ajuda, si acabes sent una persona que sap reconèixer-se i acceptar-se i estàs disposat a sacrificar-te i lluites per aconseguir-ho, això és molt bo. Ets una persona proactiva i tindràs una bona manera d’afrontar les noves situacions per ser més bon empresari, millor treballador...

El tenis és millor que un altre esport per aprendre-ho?

La diferència clau és que és un esport individual. És el tercer més difícil que hi ha al món i una de les coses que el fa complicat és aquesta: com es gestiona un mateix per un millor rendiment. És un esport molt exigent i et fa apropar a l’excel·lència; una sort. El futbol té molt de mèrit, però hi ha una diferència important que passa per la responsabilitat, en aquest sentit recauria més a l’entrenador.

Es treballen aquests valors a l’escola?

S’haurien de treballar encara més. Fins ara hem tingut una mentalitat d’esport - salut. És cert i està bé, però jo penso en alguna cosa més: esport - educació, i aquí la salut ja hi entra. Això vol dir transmetre respecte i alhora buscar l’excel·lència amb sacrifici, etc. Això et forma més com a persona i en el fons és el que necessita la societat avui en dia.

Com ho ha treballat això l’Arcadi, a la seva vida professional?

Jo he tingut la gran sort de poder dedicar-me a l’esport que més m’agradava de petit, on això es treballava molt des de l’Acadèmia del Bruguera. Vaig fer tot el que vaig poder, faig el que m’agrada i ho intento fer el millor possible. Hi ha molta gent que viu del tenis i en canvi jo visc pel tenis. Considero que he tingut molta sort i intento transmetre els valors i la manera de fer i de viure que m’han ensenyat.

El meu fill apunta maneres i hi aposto fort… ens ho juguem tot a una carta i no surt bé. Què passa?

Quan era jugador professional vaig arribar a 400 i escaig del món i per mi, potser això et sorprèn, era un èxit total. No vaig arribar més lluny perquè no en sabia més. El lloc on estava era el meu èxit perquè era el meu màxim, a partir d’aquí això em va ajudar a formar-me i a assolir l’èxit a la professió. La televisió ens ven que si no ets el número u no ets res; però no va per aquí. Tot el que és competir passa per ser cada dia una mica millor i aprendre alguna cosa. Si sóc el número u, millor, però no pot ser l’únic objectiu perquè hi ha moltes coses més que si no tens en compte poden portar-te al fracàs.

Al torneig hi prenen part esportistes amb molta projecció. Amb qui ens fixem aquest cap de setmana?

Sí, és així; Taro Daniel, que va guanyar el primer torneig, ara juga a Indian Wells i segur que també serà a Roland Garros; gairebé està a l’èlit, als 100 i poc de l’ATP, tirarà endavant. La Sílvia Soler, que l’any passat va arribar a la final de dobles, va ser a Toronto… i a l’open dels Estats Units ens vam trobar als finalistes de l’edició passada. Et sents molt orgullós perquè realment és molt important que juguin els grans eslams, perquè la gent vegi aquest torneig. Rafa Nadal l’any 2000 jugava la final d’un torneig com el d’aquí, al cap d’un any jugava la final del Roland Garros.

I el futur del torneig?

Doncs la verietat, ja veurem si podem fer una quarta edició perquè la cosa està molt difícil; vull agrair des d’aquí a tots els patrocinadors que hi aposten, sense ells no seria possible.

Jordi Còdol