'Tremolo, però la competència de les multinacionals és bona'

Fa poc més d'un any que vau transformar la ferreteria...

L’aposta va ser forta. L’únic que jo intentava fabricar era un concepte de vendre, ni una botiga moderna ni una de disseny. Què vol dir això? Que la gent ha d’entrar al nostre establiment amb tota la tranquil·litat del món, sabent que pot preguntar o no, mirar i tocar el que vulgui... i sortir de la botiga sentint-se bé, sense cap mena de mal regust.

Sovint la gent diu que se’n va a les grans superfícies per remenar lliurement?

Exacte. Doncs jo busco aquesta llibertat, on tant és tocar i desendreçar. Vull que ho facin si volen. Puc ser molt somiador, però, lògicament, necessito vendre per mantenir-me i seguir viu. A la tesina del màster tenia 20 minuts per presentar el meu projecte als jutges. Jo els hi repetia una i altra vegada que la gent el que necessita és amor; quan algú entra per la porta vol un tracte especial, perquè tots som diferents. Jo no sé si ho he aconseguit mai amb ningú, però ho tinc al cap... Va ser la pròpia botiga que va dir-nos que es volia dir ‘hola’, hello en anglès: una rebuda a la gent...

No és demanar massa a qui està darrera el taulell...

Bé, hem de saber dominar totes les tècniques de llenguatge corporal, però no som psicòlegs ni especialistes i sovint no ho fem bé. Això és normal, tot i que sempre hem de mirar que tot el procés de venda s’adapti a qui tenim al davant. La realitat és molt diferent a la teoria i la venda és la venda, diuen molts comerciants, però el nostre pal de galliner és que el client ens tingui al cap i li causem una sensació agradable. Per exemple, té el dret a equivocar-se amb una compra, i això ho hem d’assumir amb naturalitat. Aquí ho canviem tot quan algú no està satisfet.

Però, quin és el perfil del vostre client?

No podem ser més barats que una botiga xinesa ni una gran superfície. El que volem aconseguir és que qui necessita, per exemple un paquet de piles, pensi en nosaltres, perquè sap que marxarà tranquil i satisfet... i si té un problema l'atendrem de nou. No podem atendre les empreses com ho faria una ferreteria industrial ni assumir determinades comandes.

També parles de crear una marca sense límits, què vol dir?

Si bé som modestos i seguim presentant-nos com una petita ferreteria de poble, a la que ens posem límits ja no anem bé. Tinc 200 metres quadrats i una clientela que em demana coses, per tant cal adaptar-se. Segueixo venent cargols a granel, perquè la gent ho necessita, però estem alerta de possibles nous interessos. Per exemple, hem incorporat productes vinculats a coses quotidianes que ens poden donar plaer, com són el menjar o els vins. D'altra banda, no sabem si es vendrà massa o no, però estem treballant per tenir web i ser a Internet.

Ja pot sobreviure el petit comerç davant grans multinacionals...

Quan més grans superfícies millor. Perquè totes elles ens permetran diferenciar-nos molt més. També és veritat que em tremolen les cames, però penso que la competència és bona: ens ajuda a anar endavant i a diferenciar-nos.

Recentment un decret-llei de la Generalitat pretén defensar el petit comerç...

Em sembla positiu però m’espanta la política, perquè no pot ser bona per tots; a vegades és bona per uns quants i sovint amb algunes trucades es pot canviar una llei. Aquí no podem fer res, i ens hem de deixar en mans dels polítics que hem escollit; ells són els qui han de fer la feina. Estem venuts, sovint per bé, però... els que tenen poder tenen molt poder, i davant els grans imperis comercials hi ha poca cosa a fer.

Hi ha poc recolzament públic?

M’he trobat de tot. La llei es pot llegir de moltes maneres, i sovint és llegeix fil per randa i no hi ha més interpretacions ni comprensió.

I prou cooperació entre comerços?

Estic obligat a parlar bé de la UBIC, perquè treballa molt bé. Cal un crit d’ànim als botiguers, i anar més a la una. El botiguer de tota la vida, fins que ens comença a fer por alguna cosa no ens comencem a moure, i la lluita ha de ser contínua. Aquí és on fallem una miqueta.

Els joves volen ser funcionaris...

Hi ha masses funcionaris i ho sabem tots. Potser és una de les malalties que ens estan fent més mal. Quan una feina l’han de fer 10 o 15 persones i cap no... Hauríem de començar a estimular la creació, és molt maco fer coses. La mentalitat de ser funcionari per no treballar i tenir seguretat i prou no és positiva, sinó que és la perdició d’algú, perquè si deixes de crear estàs mort.

Acabem l'entrevista i en Sadurní ens recorda que no ens oblidem de citar els qui l'han ajudat a transformar la ferreteria. Diu que ell només ha estat el director d’orquestra, però que sense l’equip format per l’assessor Xavier Borràs, el dissenyador gràfic Joan Carles i la interiorista Davinia Calaf no hauria pogut néixer Gelou, i sense la Txell Grau i el Joan Sisquella, que estan a l’atenció del públic, res tindria sentit.