'L’únic imprescindible per salvar el català és que s’usi i es transmeti'

Què descobreixen els estudiants en aquest curs de la Universitat d'Estiu?

L'objectiu era que els alumnes puguin ser conscients del coneixement que tenim de les llengües sense saber-ho. Fer-los entendre, per exemple, per què podem intentar parlar l’italià quan anem a Itàlia sense haver-lo estudiat. I, a partir d’aquest mecanisme, estendre’l a coses més àmplies: per exemple, no és tan fàcil adonar-se que fiord és la mateixa paraula que port, però quan aprens el mecanisme pots aplicar-lo a d'altres casos... Bàsicament: adonar-nos que estem molt més a prop del que pensem de les altres llengües.

Es diu que al món hi ha unes 5.000 llengües... Com es recompten?

De fet, això és el primer que vam comentar al curs. El problema és que el concepte de llengua és una construcció social, un concepte europeu, però les llengües com nosaltres les entenem no tenen una existència concreta —som nosaltres que les definim així. I el concepte no és aplicable a totes les llengües del món. Tenint en compte això, el fonament per establir quantes llengües hi ha es basa sobretot en criteris ètnics. I és d'aquí on surt aquesta xifra.

En quines situacions es troben aquestes 5.000 llengües?

De llengües amenaçades n’hi ha a tot el món, el que passa és que hi ha zones amb llengües de pocs parlants o llengües que estan desapareixent molt ràpidament. Bàsicament, per simplificar, podríem dir que hi ha més d’un 10% de les llengües que ja només tenen 'darrers parlants' (persones que 'recorden' la llengua, però no la utilitzen), sobretot es troben a Austràlia i als Estats Units, encara que també n'hi ha a d'altres llocs. Després trobem un 40% de llengües que ja no s’estan transmetent, i aquestes sí que estan escampades arreu del món. Totes aquestes són les que difícilment arribaran al segle XXII, perquè un cop s’ha interromput la transmissió intergeneracional és molt difícil sobreviure.

Un altre 40%, entre els quals es compta el català, mostren símptomes del proces de substitució però que no estan en fase de desaparició; per tant encara es podrien canviar les coses. I això ens deixa amb menys d’un 10% de llengües que previsiblement arribaran al segle XXII. Normalment es compten en aquest grup llengües que tenen més d’un milió de parlants, tot i que hi ha llengües que en tenen menys però que no es consideren amenaçades —per exemple l’islandès, amb només 200.000 parlants. I, en canvi n’hi ha d’altres, amb 10 milions de parlants, com l’amazic o el kurd, que si no ho treballem serà molt complicat: estan en situacions molt difícils.

I, amb el català, anem per bon camí?

Diguem que no està en fase irreversible. Crec que hi ha esperances perquè la situació sociolingüística ha canviat molt a Catalunya. Tenint en compte que actualment 12 de cada 100 catalans no té ni el castellà ni el català com a primera llengua —i això és molt—, depèn de cap a quina banda vagin la cosa pot canviar radicalment.

La setmana passada vaig veure un programa a TV3 sobre el futur del català. Hi havia en Justo Molinero i deia una cosa que subscric totalment. A vegades diem que els catalans canviem de llengua per educació quan algú se’ns adreça en castellà, però en Justo va dir que si algú li parla en català entén que ‘l’accepta en el seu bàndol’, mentre que si li parla en castellà li dóna la sensació que no vol que sigui ‘dels seus’. I aquesta és la idea: tenim la sort que la nostra llegua encara proporciona identitat, i tenim l’oportunitat i l’obligació d’aprofitar-ho. Si els nouvinguts senten el català com a seu, seran els que salvaran la llengua.

Un dels temes d’actualitat és la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Què en penses del que diu en l’àmbit de la llengua?

El fet que digui que el català no serà llengua preferent a l’administració em sembla molt greu, perquè ja estem prou malament. Ara bé, dit això, jo mai he cregut que la política lingüística salvi cap llengua. I, en canvi, sí que crec que aquest disbarat pot fer que els catalans reaccionin. Si aquell milió i tantes persones que van anar a la manifestació tinguessin clar, a més de demanar la independència, que han de parlar en català, no hi hauria sentència que valgués: serien independents. Perquè la llengua, si tu no et deixes, no te la poden prendre. Això és el que em sembla que no tenim clar.

Per tant, la sentència del Constitucional em preocupa si ens la creiem: no parlo d’acatar-la o no, sinó del fet que hi ha aquest espai de llibertat personal que no ens la pot arrabassar ningú. Si defensem aquest espai de llibertat personal, a mi m’és igual si em jutgen en castellà.

En l’àmbit de l’ensenyament, es parla sovint dels bons resultats de la immersió lingüística, però també del fet que a secundària aquesta queda més estroncada...

Això ja ho deia en el seu moment, però és que ara és evident. Si pensem que a Masquefa estan fent immersió lingüística des de P3, per exemple, t’adones que alguna cosa deu haver fallat per haver de fer immersió en una població on fa pocs anys la llengua majoritària era el català.

També hi ha la qüestió sobre quina és la llengua real de la docència: a diversos instituts es fan classes en castellà, i aquesta és una realitat que ningú esmenta. De totes maneres, a mi em seria igual que les classes es fessin en castellà mentre els joves poguessin viure en català si volguessin, cosa que jo crec que ara és impossible. Per als adolescents d’aquest país és impossible viure només en català si no és que s’oposin a tot, fins i tot als seus iguals. Aquesta és una de les amenaces: L’imaginari de la gent jove no funciona necessàriament en català, majoritàriament és en castellà.

Ja no és qüestió només de l’àrea metropolitana?

No, és un fenomen que s’ha estès. Hi ha la televisió, que és un interlocutor potentíssim. Hi ha molt contacte amb el castellà, que fa que sigui una llengua de l’entorn. I això complica molt les coses a l’hora de funcionar en català. I això pot donar-se en zones rurals perfectament.

A Internet, en canvi, diuen que el català té bona salut...

La xarxa segurament ens ajuda a fer-nos conscients del fet que som parlants d’una llengua amb problemes. Perquè devem tenir els mateixos parlants que l’holandès i aquest està molt per sota nostre en la presència a Internet. Em sembla fantàstic l’ús que es fa de la llengua a la xarxa, i ens podria fer creure que tenim un idioma que no té problemes, però precisament aquest pot ser el problema. A vegades ens creiem que pel fet de tenir televisió i ensenyament ja estem bé, però el que ha de quedar clar és que l’únic imprescindible per salvar el català és que s’usi i es transmeti.

Si s’usa i es transmet, la resta pot ser-hi o no, però la llengua viurà. Internet, per tant, és prescindible però a la vegada important, ja que pot ser un estímul per aprendre el català. I és evident que prefereixo poder funcionar en català a la xarxa... Però no ens hem d’enganyar: no hem d’oblidar l’ús i la transmissió.

I com s’aconsegueix, això?

És la part més difícil. Com podem revertir les actituds a l’hora de canviar de llengua? Ja es fan coses, però és molt difícil. I la gent no té consciència que aquest és un comportament molt destructiu. Canviar un comportant que sempre has tingut és molt difícil: serien dos mesos de comportament conscient fins que s’automatitzés, i aquest esforça costa moltíssim. Pel que fa a la transmissió, una vegada em van preguntar si m’imaginava que els meus besnéts no parlessin català. I jo vaig dir que fins i tot els meus néts... Si aquests estan en un entorn on el català és residual, què puc dir? Això és una qüestió de supervivència.

També s’ha parlat sobre el perill del bilingüisme. Què en penses?

De manera individual, que la gent parli dues o més llengües em sembla fantàstic. Però si parlem de societats que poden funcionar amb dues llengües, això és el pas imprescindible perquè hi hagi un procés de substitució. No hi ha cap procés de substitució en una societat que no sigui bilingüe. Això no vol dir que ‘el bilingüisme porti directament a la substitució’, però en canvi la història ha demostrat que sí. Jo no conec cap procés bilingüe que hagi acabat amb normalització.

I justament per això, al Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades també hem fet un inventari de les llengües que es parlen a Catalunya i que volem que es considerin com a patrimonials, perquè això ens converteix en una societat multilingüe i, per tant, amb resistències contra el procés de substitució. Si ens quedem amb el bilingüisme, malament...

Com va néixer el GELA?

El vam crear l’any 1992 un grup d’estudiants i jo mateixa, com un grup de persones que s’interessaven fonamentalment per llengües d’aquestes que ara estan de moda però que llavors no interessaven a ningú. La idea era fer possible que aquestes llengües es poguessin estudiar a la universitat. I això és el que seguim fent, tot i que jo ja he abandonat tota esperança pel que fa a la universitat, però en qualsevol cas la recerca, que em sembla que és fonamental, continua.

Quan va néixer el GELA, com que ja hi començava a haver població immigrada ens cridaven en diversos llocs per anar a fer xerrades sobre llengües que eren desconegudes, sobretot per a mestres... I ens vam adonar que realment calia molt coneixement d’aquests idiome, i va ser per aquesta demanda que vam començar a fer materials per a les escoles, com la carpeta de la diversitat lingüística i d’altres recursos.

Ens vam adonar, també, que estàvem tractant la gent com no volem que ens tractin a nosaltres: pressuposant que tothom que ve aquí parla la llengua oficial del seu Estat. I això seria molta casualitat: si al món es parlen 5.000 llengües, i hi ha poc més de 200 estats, seria molt que tots els immigrants parlessin la llengua marcada com a ‘oficial’.

Per això vam començar a fer l’inventari de llengües. Vam partir de la hipòtesi que a Catalunya es parlen unes 300 llengües; de moment en tenim unes 273 d’identificades. L’última que hem trobat ha estat el ‘selknam’ o ‘ona’, una llengua argentina que es considera extingida, l’ha trobat una alumna de batxillerat fent un treball de recerca.

I ara, en què treballeu?

Estem fent un treball de recerca que analitza el rol de les llengües de la immigració a l’escola, i precisament dins d’aquest projecte estem estudiant l’Anoia: fem entrevistes a tots els professors de secundària, als directors de les escoles de primària, regidors, AMPA... A l’Anoia s’han fet coses molt interessants des de fa molts anys, però es coneixen poc. I pensem que val la pena donar-ho a conèixer, poden sorgir moltes idees.

Els mestres tenen prou material i formació per atendre la diversitat lingüística?

De material n’hi ha bastant, se n’ha fet, penso que les mancances són en la formació. I això no se’ls pot atribuir a ells, perquè els mateixos lingüistes no estem prou formats en aquest àmbit. I això és feina nostra. I una altra cosa que és molt important és la universitat, que en general viu d’esquena a aquestes llengües i a aquest coneixement. En canvi, és espectacular la feina que han fet els mestres i professors de primària i secundària: jo he vist poemes de Màrius Torres o fragments de Mercè Rodoreda traduïts a un munt de llengües. Realment, els docents hi han dedicat molt d’esforç.