‘Les universitats americanes paguen els professors en funció de la recerca que fan, el nostre valor en dòlars són les publicacions que fem, en quines revistes les fem i quanta gent ens cita’

Com has arribat a ser professora catedràtica a la Universitat d’Illinois?

Vaig estudiar econòmiques a la central, allà vaig començar a fer recerca amb dos professors i a forjar-me un currículum en aquest àmbit. A quart de carrera vaig marxar a fer un Erasmus a la Universitat de Lancaster, vaig ser la primera generació que va gaudir d’aquest programa, allà vaig poder perfeccionar el meu anglès.

D’aquesta manera, un cop tornada a Barcelona vaig sol•licitar anar a 7 universitats americanes, em van acceptar en les set però va ser a Harvard on em donaven més diners per anar-hi amb una beca, així que vaig anar allà.

I ja tenies intenció de quedar-te als Estats Units?

La veritat és que quan vaig marxar no sabia quant de temps m’hi estaria, pensava que potser alguns mesos... a casa meva tampoc em van posar gaire pressió. La veritat és que el primer any va ser dur, sobretot perquè el meu nivell d’anglès no era el millor, però després ja vaig enfilar l´agulla i vaig gaudir de fer el màster i el doctorat allà. Aleshres no marxava gaire gent a estudiar fora, però els meus pares em van donar suport en tot moment.

I després del doctorat...

Doncs una vegada vaig acabar el Doctorat a Harvard, vaig marxar amb el meu marit, que és americà i també és Doctor per la mateixa universitat a Berlín a fer un postdoc, però marxàvem sabent que al cap d’un any tindríem feina a la universitat d’Illinois. Així que vaig marxar de Barcelona l’estiu de les Olimpíades i he estat vivint fora des de casi fa vint anys.

Perquè has decidit venir a passar un any aquí?

Tenia ganes que els meus tres fills solidifiquessin el català, estar amb la meva família que es molt gran, i també de viure i treballar a Catalunya. Tot i que vaig venint, fa molts anys que no hi visc, i per tant, tant a mi com al meu marit ens venia molt de gust venir a fer el que per a nosaltres és casi una aventura. A la universitat ens han fet el favor de deixar-nos marxar un any d´excedència... i després ja es veurà què passa. Des d’aquest Juny fins l’estiu del 2012 ens estarem aquí i donarem classes a ESADE.

Ja has tingut experiències en altres escoles de negoci de l’Estat...

Sí, durant deu anys hem estat venint per la setmana d´acció de gràcies (Thanksgiving) –allà tenim una setmana i pico de vacances- per donar un curs a l’Instituto de Empresa de Madrid.

Tu que coneixes, doncs, la universitat americana i les escoles de negoci d’aquí, creus que estan al nivell?

Sí, crec que a l’Estat Espanyol hi ha les millors escoles de negoci d’Europa. Centres com l’ ESADE, IESE o IE són competitives a nivell mundial. A més, a ESADE estan duent a terme coses molt innovadores en matèria de responsabilitat social i desenvolupament sostenible, així com en negocis internacionals. Són molt emprenedors i tenen uns exalumnes molt lleials i ben preparats.

Quines són les principals diferències entre els sistemes educatius?

Als Estats Units es valoren molt més les aptituds dels alumnes, per exemple que tinguin habilitats de lideratge, capacitat emprenedora o que sàpiguen treballar en grup. Les classes són molt més reduïdes, un grup de 45 alumnes ja és un grup nombrós, el contacte amb el professor és molt més directe i fàcil i les classes són més informals.

Què vols dir que són més informals...

Doncs que, per exemple, alguns alumnes arriben amb pijama a les primeres classes del dia, amb un cafè de l’Starbucks... Això sí, no se salten classes ja que anar a la universitat és molt car, i allà no es copia, quan vénen alumnes europeus sempre els ho adverteixo, allà, si enganxen algú copiant el fan fora de la universitat.

Què és el que diferencia les universitats americanes de les d’aquí?

Sobretot la recerca. Allà el que se’ns demana als professors és que fem investigació,és clar, també que donem bones classes, però sobretot que fem recerca. Jo tinc un laboratori de corporate governance on hi treballem estudiants i acadèmics de diferents nivells i investiguem conjuntament.

Perquè hi ha aquesta diferència tan gran?

Aquí no s’investiga prou perquè no hi ha els incentius necessaris. A EEUU el nostre sou depèn de les publicacions que fem, jo sempre dic que és la nostra moneda de canvi, el nostre valor com a professionals és la quantitat d’articles que publiquem, en les revistes on ho publiquem i la gent que cita aquests articles.

És complicat ser professora en una universitat americana sent catalana?

No, al contrari, jo crec que és un avantatge, igual que també ho és el fet de ser una dona.

Perquè?

Doncs perquè en les escoles de negoci americanes hi ha molt poques dones. Em sembla que a Illinois, de 100 professors, només 15 són dones i de catedràtiques en som dues. El que és més complicat és el tema de compaginar la vida professional i la vida personal, sobretot si tens tres nens com nosaltres.

Què diries als joves universitaris que tenen ganes de marxar a fer recerca als EEUU?

Doncs els diria que s’involucressin amb els equips de recerca de les seves universitats, fins i tot que proposessin temes al seus professors... Actualment, els professors d’aquí estan molt ben connectats i envien alumnes arreu. Per exemple, a mi cada any m’arriben alumnes de tot el món que els envien companys que estan treballant en els mateixos temes que jo.

També és molt important que estudiïn fort i que treguin bones notes per poder-se diferenciar de la resta.

Tu que t’has especialitzat en el tema dels grups d’influència dins de les empreses, podries donar una explicació a la situació igualadina?

Crec que hi hauria d’haver més diàleg entre les empreses privades i els governs. Els ens públics haurien de donar més aire a les empreses i bonificar-les, per exemple, quan contractessin algú.

Un altre gran problema de les empreses aquí és la tipologia. En les empreses familiars a vegades és complicat decidir i, sobretot, és molt complicat el tema de les successions.

Finalment, un problema generalitzat en el país és que no s’ha exigit a les empreses transparència comptable, això fa que la gent a vegades, tingui recança a l’hora d’invertir-hi ja que posa els seus diners en un lloc que no sap gaire bé com funciona.

En resum, crec que tots plegats em d´intentar desenvolupar el nostre capital humà, tenir millor diàleg entre els diferents grups socials, i ser més oberts a les oportunitats emprenedores i internacionals.