Valero Badia: "Si jo no fos viu, ningú més podria projectar pel·lícules antigues a Igualada"

Recorda quan i com va començar la  seva passió pel cinema?

Jo encara no tenia ni sis anys, i anava a estudi al Centro Nacional, l’Ateneu, que llavors es deia així. I on ara venen les entrades quan hi ha funcions, hi havia una castanyera. Allà venia un tub amb un condensador amb retalls de pel·lícula. Quan arribava a casa, encenia una bombeta de lot i els projectava a la paret. Aquesta era la meva “tontura” de petit…

Què he de fotre jo en una fàbrica, li deia a la meva mare, jo vull fer de lampista!

Una “tontura” que es va convertir en una passió, i en una professió. Però abans de convertir-se en un expert professional, va començar com a “aprenent”, una figura que s’ha anat perdent amb el temps.

Sí, amb catorze anys vaig anar a treballar a Ca l' Elias, que era un lampista que hi havia al costat de la Fonda Maria. El Jaume Elias era l’electricista de la tramoia del Centro Nacional i quan n’entrava un de nou a treballar d’aprenent de lampista, de seguida ja se l’enduia cap allà, cap al teatre. La meva mare, en lloc d’anar a ca l' Elias volia que anés a Ca l' Ortinez. Què he de fotre jo en una fàbrica, li deia, a la meva mare, jo vull fer de lampista!

Quins records té d’aquests inicis?

El dissabte, al Centro Nacional, no feien cine, sempre feien funció; recordo que venia la Maria Matilde Almendros i tota aquesta gent. També fèiem els Pastorets. Un dia, l’Elias em va dir que anés al Mundial i que demanés pel senyor Martí, que em deixés una resistència per fer un arc per fer llampecs. I quan vaig anar al Mundial, el senyor Martí em va preguntar si m’agradaria més fer cine. Oi tant!! li vaig dir. Llavors d’operadors, al Mundial, hi havia l’Alfons Cortès i el Pere Miras. Vaig deixar l’Elias i les funcions del Centro Nacional i me’n vaig anar al Mundial. Allí, al principi, només girava el rotllo de la pel·lícula, perquè no sabia fer res més.

I en va anar aprenent

Sí, m’apassionava allò. Inicialment el “Tapeta” em donava un duro, que es treia de la seva butxaca. Amb el temps ja vaig passar a ser ajudant i vaig començar a fer anar una màquina. Més endavant, amb el Fermí, que estava a l’Astòria, ens vam anar a examinar i vaig quedar com a operador al Mundial. Allà hi vaig estar uns vint anys.

Era una època amb molts cinemes a Igualada.

Sí, hi havia un empresari, l’Antonio Guiteras Iglesias, a qui deien “el gitano”, que tenia el Mundial i el Centro Nacional. A l’altra empresa, que sempre canviaven d’empresaris, tenien el Mercantil, l’Astòria i el Rosa.

… que després va ser blau

Sí, el perquè és molt senzill. El senyor Torner hi va fer una sala de ball i no va tenir èxit. Llavors ho va arrendar i s’ho va quedar aquesta empresa, que ja tenia el Mercantil i l’Astòria. Llavors van fer canvis al local i van començar a fer cinema al Rosa.

Vostè va anar de sala en sala?

Sí, més endavant vaig anar a l’Astòria. L’alcalde d’Igualada, el Ramon Grau Vilaseca, que era l’encarregat de tots els cines, em va fer anar a l’Astòria. Llavors jo vaig ensenyar al Borràs i ell es va quedar al Mundial. Després vaig anar al Kursal. Vaig deixar el meu ajudant, que era el fill de l’amo on treballava, a cal Puiggròs. El Joan Puiggròs era l’operador de l’Astòria i l’ajudant era el Fermin Valls.

Abans no hi havia tantes distraccions com ara. Fèiem cine, funcions, ball i, fins i tot, boxa!

La gent omplia aquestes sales?

Sí, sempre hi havia molta gent. Abans no hi havia tantes distraccions com ara. Fèiem cine, funcions, ball i, fins i tot, boxa!

Com va ser l’origen del cinema Kursal?

Va coincidir amb l’arribada del 70. Els amos del Mundial eren la família Moncunill, els Vallès i tota una colla, van dir que apujarien el lloguer i no allargarien el contracte. Davant d'això, l’Estrada va dir al Grau val més que en fem un de nou. Al carrer Sant Magí hi havia una vaqueria, que era propietat del senyor Valls, l’amo del “Punt Blanc”. Van buscar un altre pis per als inquilins que hi havia, el Comelles, el Freixes i altres. I el lleter i la vaquera, que eren germans, el senyor Valls els va “emplear” al “Punt Blanc”. El 17 de juliol de 1970 vam engegar el Cine Kursal. Jo encara no havia fet els 40 anys.

Recorda el dia de la inauguració d’aquella sala tan gran?

Sí, una sala per a 1500 persones! Era el 17 de juliol, que no era festiu, ho era l’endemà, el 18 de juliol. Però vam fer una sessió especial, amb convidats. Va sortir el Jaume Ferrer Pinyol a l’escenari a presentar l’acte i quan va tocar el timbre el senyor Grau vaig engegar amb el primari demo scope, vaig fer un Trapos viejos. Ho haguera pogut fer tot amb la mateixa màquina però aquell dia no tenia bolets de canviar d’objectiu tot anant… Despres vaig fer un panoràmic de colors i una en cinemascope i una altra en 70mm, “Los cielos de Holanda”. Després del descans, el senyor Grau va tornar a tocar el timbre i vaig posar “Al este de Java”, que no val res… Recordo que després va pujar el senyor Grau amb una safata, amb una copa de xampany, i li vaig dir no!!! Tenia molts nervis… Tot i que tenia molta set, perquè no podia beure l’aigua d’allà, que era de pou. I tot seguit em va pujar una ampolla d’aigua. Després van venir l’Estrada, el Mota, el Verdaguer, el senyor Grau a felicitar-me. Aquella nit no vaig poder dormir, com un artista de teatre que no pot dormir el dia de l’estrena…

Més endavant el senyor Grau em va fer anar al Rosa. En aquella època treballava a cal Puiggròs i m’havia de llevar molt d’hora i els dimarts havia de plegar a les set en punt i córrer per muntar la pel·lícula, perquè el dimarts ja començava el cine. Vaig posar una condició: que havíem de canviar moltes coses. Primer, havíem de posar bombes de calor perquè havíem de refiar que el cafeter engegués la calefacció i volia poder controlar-ho jo. El diumenge al matí anava a engegar la bomba de calor perquè a la tarda la gent no passés fred.

Quines pel·lícules li van agradar més de les que va projectar?

Recordo “Irma la dulce”, amb Jack Lemmon, Shirley MacLaine; “El graduado”, amb Dustin Hoffman; “Casablanca” amb un blanc i negre espaterrant; “Hello Dolly” amb la Barbara Streisand i el Walter Matthau; “Oliver Twist. També recordo “El oro de Mackenna” del Gregory Peck i el Telly Savalas, que no valia res però es veia molt bé, es veien les arrugues de l’indi perfectes… També féiem pel·lícules del Raphael i sarsueles…

I de dolentes?

La pitjor, “Krakatoa, al este de Java”.

Però vostè ja les podia veure bé?

Gairebé no les podia veure, perquè els primers temps estava sol, a la primeria del Rosa, quan les màquines encara anaven amb carbons. Llavors vaig agafar un nano, d’aprenent, que ja l’havia tingut al cine de Montbui. Però el dissabte no venia fins que no plegava de treballar, a Cal Solsona. El dissabte engegàvem a les 4, després a 2/4 de 7. Havia d’engegar el NO-DO, les “Imágenes”, els anuncis i després del descans passar amb l’altra màquina la pel·lícula. Jo li vaig dir al senyor Grau i si un dia no puc venir, qui engegarà el cine?. Després això ja va canviar. Al final, al Kursal, érem jo i dos més, el Via i el Jesús, a qui vam ensenyar nosaltres.

Hi havia molta censura. Abans les pel·lícules no podien transitar sense el segell del Ministerio

Ha esmentat el NO-DO… En plena dictadura, hi havia censura a les pel·lícules. Ens pot explicar alguna curiositat?

I tant! Hi havia molta censura. Abans les pel·lícules no podien transitar sense el segell del Ministerio. Venien amb un cartell gran, que era de color rosa. A “Noche i día” havien censurat unes noies que ballaven; a “Mogambo” que la Grace Kelly fa un viatge a l’Àfrica amb el seu marit i s’enamora del guia de l’excursió, el Clark Gable, que era tot un “machote” i la censura va fer que al doblatge desaparegués l’adulteri fent passar la parella no com a amants sinó com a germans. I moltes, moltes més…

Vostè ha tingut les claus de tots els cinemes d’Igualada. Déu tenir un bon clauer!

Hi va haver set cinemes a Igualada! Jo vaig fer cine a tots menys al Mercantil. Tots, tots, tots, els cines de la comarca els he instal·lat jo. El Cine Avenida, de Montbui, del Jesús Marcet i el Joan Vivó, que ja no hi és; el de Tous també… Les claus del Kursal les vaig tenir sempre. I les del Rosa. Quan fèiem cine al Rosa entràvem per la porta de l’esquerra, per on entrava tothom, i al costat hi havia un “cuarto” on  deixava la moto. També tenia les del Rovy, les de l’Ateneu… Quan van tancar el Kursal vaig tornar les claus. En tinc moltes, de claus! Ara, per no equivocar-me amb les de l’Ateneu, al clauer hi tinc un medalló amb la marca de la màquina, “Cinemeccanica”. Així no fallo!

Si jo no fos viu, ningú més podria projectar pel·lícules antigues a Igualada

Si ara volem projectar una pel·lícula en algun dels formats diguem-ne “clàssics”, només ho pot fer vostè.

Modèstia a part, si jo no fos viu, ningú més podria projectar aquestes pel·lícules antigues a Igualada, perquè ningú més sap posar-les. No trobaríem ningú. He fet anar moltes màquines i diferents. Si ara em portessin una màquina estrangera, per intuïció i per les nocions, també la faria anar. És com un que sàpiga molt de cotxes, és igual de quina marca sigui, el dominarà.

El dia que havíem d’estrenar el Cinemascope al Mundial, un diumenge, no el vam poder estrenar perquè…. jo em casava.

Expliqui’ns alguna anècdota viscuda aquests anys.

Abans anava al cine Urgell, de Barcelona, on feien pel·lícules en 70mm. Hi cabien 1870 persones, amb una pantalla de 25 metres, amb doble cortina. La meva dona agafava el diari i em deia oh, per què hi anem tan d’hora, si no comencen fins a tal hora. I jo li responia no!, ells anuncien l’hora que comença la pel·lícula, però jo hi vull anar abans que fan filmets i podré veure com tanquen i obren la doble cortina, que era espectacular, una virgueria. Al Rovy hi vaig gaudir molt, també tenia doble cortina.

Una altra. El dia que havíem d’estrenar el Cinemascope al Mundial, un diumenge, no el vam poder estrenar perquè…. jo em casava.

Ha assenyalat que hi havia hagut set cinemes a Igualada. Ara no n’hi ha cap…

Sí, fa molta pena. Molta. Però sembla que hi ha algun moviment per tornar a fer cinema a Igualada. Estic a la seva diposició, si em demanen, per explicar com està tot.