'Vam haver d'amagar la Flama perquè no ens detingués la Guàrdia Civil'

La Flama del Canigó és una tradició jove.

Com a tradició, sí. Fa 54 anys, Francesc Pujadé, un català exiliat a Prada de Coflent, va tenir la idea, per l’enyorança que tenia del principat, de pujar al cim del Canigó, muntanya realçada per mossèn Cinto Verdaguer i que a més permet una extensa vista de bona part dels Països Catalans, i va encendre-hi una foguera, com a símbol d’unió amb les terres catalanes. L’any següent ho va repetir, i el tercer any, ja no estava sol, i van encendre la flama amb una lupa i els rajos del sol, i la flama la van guardar al Castellet de Perpinyà, en un lloc especial per la Flama.

I és la mateixa flama que es guarda encara avui?

Sí, els tres primers anys, la guardava una dona molt gran, Guindeta Mestra, masovera del Castellet, i a la seva mort, de guardar-la se’n van fer càrrec el Casal de Joves de Perpinyà. No és una tradició mil·lenària, però amb els anys va anar creixent amb simbolisme i poc a poc es va anar vinculant a la flama l’encesa de les fogueres de Sant Joan, diada dels Països Catalans. No se'ns ha apagat mai. Portem quatre quinqués en els vehicles que protegeixen els corredors, per si mai passa res.

Quan va arribar per primera vegada la Flama a Igualada?

El 1974, i va ser força complicat. Els que la van anar a buscar al cim del Canigó, sabien que la Guàrdia Civil n’estava al corrent, que els pararien i se la quedarien, i van anar-hi amb 2 vehicles separats. Quan la van recollir, la van guardar en una caixa amb reixa perquè no s’apagués, i just abans de passar la frontera van canviar-la de cotxe. La van amagar perquè no els detinguessin ni els la prenguéssin, però tot i que van parar als que no la duien i tot i que no portaven res, es van passar tres dies detinguts, però la Flama va arribar a Igualada. A partir d’aleshores, es va fer algun altre any, però sense continuïtat.

Una continuïtat que va començar el 1985, fa 25 anys.

Sí, els que estaven interessats en anar-la a buscar es van posar d’acord amb els regidors d’esports i festes, amb el CAI i els del CNI de la secció excursionista i van anar-hi set persones. Aquell mateix any es començava a parlar de la importància de fer-ho arribar al màxim de municipis, i els joves de Perpinyà se’n van encarregar de difondre-ho. I des d’aleshores fins avui.

Quan comencen els preparatius?

Sol ser una setmana abans de Sant Joan, el cap de setmana anterior, amb la Trobada al Canigó. Aquesta vegada va ser el 13 i 14. Ens hi reunim un miler de persones, d’arreu dels Països Catalans, i cada grup porta un feix de branquillons de la seva terra i els pugem a deixar al peu de la creu del cim del Canigó. És una trobada bonica, una gran acampada on ens retrobem i fem una mica de gresca. Els d’Igualada fa uns 20 anys que hi anem, i ja hem institucionalitzat el fi de festa, que el fem servint unes 800 racions de rom cremat!

Quan es porta la Flama al cim?

El dia 22 ben d’hora, un primer grup surt cap a Perpinyà a buscar la Flama al Castellet, i acompanyem als del casal de Joves al cim i s’encén. La flama s’ha de vetllar tota la nit i aquest any és la primera vegada que no ho fan els Joves de Perpinyà, sinó que són dos joves igualadins, la Xènia Segués i el Roger Solé, que vigilen la Flama a 2.872 m. A les 12 es fa la cerimònia de renovació de la Flama, llegint el manifest que pertoca aquell any i a quarts de 3 comença el descens fins al refugi dels Cortalets. Dels Cortalets a la frontera, Coll d’Ares, ho hem de fer amb cotxe perquè serien 8 hores més i seria impossible arribar a l’hora a Igualada. A la frontera ens trobem amb la resta de grup, els corredors, els fem una petita explicació sobre el què simbolitza i representa la flama i engeguem.

Alguna vegada hi ha hagut problemes a la frontera?

Ara no, perquè som de la comunitat Europea, però quan no hi havia les barreres aixecades sempre, només les obrien a les 8 del matí i havíem de deixar un parell de cotxes a l’altre costat de la frontera, passar la flama i atrapar-los després!

Al llarg del camí diversos pobles recullen la flama

Són molts, Sant Boi, Prats i Olost de Lluçanès, Avinyó, Artés, Manresa...més d’una vintena. El més bonic és quan passes molt d’hora per poblets petits i veus els balcons plens de gent que anima i saluda als portadors de la Flama. Arribats a Igualada gent d’altres municipis de l’Anoia vénen a buscar-la, i els del CAI continuen la ruta fins a Montserrat.

I aquest any tenim foguera!

Després de 25 anys ja tocava. Tot plegat era una mica trist fer tants quilòmetres i no encendre cap foguera, només un peveter.... Fa temps, alguns veïns sí que recollien la flama i feien fogueres en patis, però s’ha anat perdent. Aquest any, però, ho farem ben fet. A més a més, els grups de foc ens acompanyaran fins a l’encesa de la foguera i el correfoc.

Amb els anys, s’ha perdut part del simbolisme de la Flama?

Per una banda crec que cada dia en té més de simbolisme, cada vegada la gent que estima Catalunya se l’estima més, però som menys els que ens l’estimem. La idea que tenim la gent que ens movem per la Flama és perquè per nosaltres és un símbol de catalanitat, una Flama que ens uneix amb tot el territori, fins Alacant, la Franja, Andorra, l’Alguer, les Illes i algun poble de Provença.