‘El vídeoart és l’I+D del llenguatge audiovisual’

És cinema alternatiu?

Sí i no. Sí en el llenguatge, és alternatiu en el llenguatge, com ho podia ser en els seus inicis el cinema experimental, però es deslliga d les idees preconcebudes del cinema i experimenta, juga, prova, troba...el que no s’ha fet amb el llenguatge audiovisual. De totes maneres el cinema molt sovint adopta alguns dels elements que es treballen o es descobreixen amb el vídeoart. El vídeoclip, per exemple, va néixer a les mans d’algú que experimentava amb vídeoart.

Per tant no és una disciplina nova, d’ara

No, podríem dir que és com un banc de proves. De fet les pel·lícules que Buñuel feia amb Dalí ja eren experimentals, només que no hi havia vídeo i per tant no s’hi podien considerar. Jean Luc Godard, un dels membres més reconeguts de la nouvelle vague, com a cineasta era una mica terrorista perquè feia coses que estaven ‘prohibides’, filmar la gent d’esquena quan parlava, desincronitzar la veu del moviment dels llavis... era experimental. Podriem dir que el vídeoart és l’I+D del llenguatge audiovisual, tot el que no cap en els formats tradicionals.

És difícil de trobar aquestes creacions.

Majoritàriament els projectes, vídeos, espectacles...es donen a conèixer en festivals o en galeries i exposicions de vídeoart. Tot i que hi ha casos, són poques les vegades que es projecten coses d’aquestes al cinema. Aquests dies de fet a Barcelona se celebra el Loop vídeoart, molt adreçat al món de les exposicions i les galeries. A la TV tampoc tenen massa pes aquestes creacions; sí que a TV2 hi ha el programa Metropolis, que aposten per aquest tipus de projectes, però també s’emet en una franja horària que no té massa audiència i passa desapercebut.

És un món elitista?

A simple vista ho pot semblar, i més si ens fixem aquí a Catalunya o a l’estat espanyol, però quan vas a fora, a Europa, t’adones que és una cosa força normal, estesa, amb gent molt diversa. E problema és que és de difícil distribució, i llavors encara ho sembla més. De fet el tema de la distribució és el nostre cavall de batalla, hi ha alguns intents, com la branca ‘Hamaca’ del centre de producció d’arts visuals Hangar, però no hi ha un grup homogeni que pugui fer força.

Qui marca la moda? L’estil que s’ha de portar o la millor tècnica ?

No hi ha una guia, però sí que hi ha alguns noms que sonen més que altres. De fet, darrerament en aquest camp s’estan aconseguint reconeixements, com per exemple Antoni Muntadas, el pioner del vídeoart a l’estat espanyol. Però la majoria de gent treballa a títol propi, sols, cosa que fa que no es tracin tendències: pesa bastant l’individualisme, gent sola o petits grups que fan les seves coses. Jo per exemple treballo bastant a partir de material fílmic ja existent, imatges d’arxiu antigues, per exemple.

D’aquest individualisme se’n desprenen les teves creacions, Aislado i Alone?

En bona part. De fet sempre he treballat sol, i Aislado em va venir al cap després d’un treball molt dur que vaig estar fent, sol, per una producció. No era només pel fet d’estar sol, sinó per la sensació que tenia d’estar aïllat treballant malgrat hii hagués moltes coses la meu entorn. Alone és l’invers complet; la referència és l’individualisme exacerbat dels herois americans, els cowboys, el ‘llanero solitario’. A banda hi he afegit unes imatges d’un cinema buit, unes imatges comunistes, que acaben de fer la crítica també en certa part política.

Alguna idea de futur? No tan solitària potser?

De fet m’agradaria mirar de sortir una mica d’aquest treball en solitari, mirar de formar un petit grup i fer coses noves, tot i que primer Alone s’ha d’acabar de moure, per altres festivals. També m’agradaria sortir una mica de la idea experimental i fer alguna cosa més estàndard, més convencional...Però ja se sap, a nivell artístic es fan mil projectes, i si de tots aquests en pots tirar un endavant ja és molt.

'Alone'