"Vivim bons temps per la cultura catalana"

Quan va començar la seva relació amb Igualada?

Va començar el 1982 quan em vaig unir amb l’Anna Vila, que vivia a Barcelona i després de viure molts anys a Barcelona, ara alternem entre Igualada i Barcelona, perquè allà hi tinc moltes coses: lectures, trobades i també hi tinc un estudi. Però la veritat és que a Igualada hi tinc bons amics i hi estic molt bé.

De què són les lectures que fa?

Aquest dijous 15 de maig tinc un recital a la Biblioteca Jaume Fuster amb poetes que han guanyat el premi Carles Riba, jo el vaig guanyar el 1972. I aquesta setmana també tinc una lectura arran de l’any Vinyoli, on recitaré poemes que ell mateix em va llegir i també recitaré poemes d’un llibre meu que li vaig dedicar, l’any 86.

Tenia molta relació amb Vinyoli?

Nosaltres quedàvem cada setmana, érem bons amics, sí. Ens vam conèixer perquè ell era el director literari de l’editorial Labor i jo traduïa per ell, però realment com a amic i poeta el vaig conèixer el 1978 a Begur, a la costa Brava, on em llegia poemes i parlàvem de poesia. Jo també li llegia els meus poemes i ens ajudàvem en temes de traducció.

Què ha significat la poesia de Vinyoli al nostre país?

Ha estat una evolució curiosa perquè Vinyoli va ser poc considerat durant molts anys, molt en benefici d’Espriu, però és sorprenent perquè amb pocs anys la seva figura s’ha reconsiderat i s’ha editat la seva obra completa. La seva obra és important perquè té una personalitat pròpia, diferent de la resta; és una poesia post- romàntica, feta d’experiències molt intenses. Ell deia que s’hi jugava molt en cada poema. Vinyoli passa per diverses etapes però sempre és ell, sempre és Vinyoli. El que és cert és que des del 1970 fins que va morir, el 1984, va escriure el doble de llibres que en els 20 anys anteriors, és un poeta que va anar in crescendo.

I vostè, quan va començar a escriure?

A part d’una etapa molt prematura de la joventut, que vaig escriure en castellà, vaig començar a escriure poesia la primavera de l’any 1972. Aquest va ser el meu inici.

Com va decidir posar-se a escriure poesia?

Va ser perquè jo portava una trajectòria anterior en dues vessants: la teatral i la política. En el món del teatre independent era força influent, perquè procuràvem coordinar tot el teatre independent de Catalunya amb Josep Ma Benet i Jornet, Xavier Fàbregas i altres. En la vessant política, vaig deixar la meva militància política al PSUC l’any 1972.

Llavors aquesta situació de parèntesi dins de la meva trajectòria i el fet de conèixer el poeta Agustí Bartra em va estimular a escriure poesia. Bartra sempre ens llegia la poesia a casa seva, a Terrassa, i un dia se’m va acudir escriure 10 poemes i els els vaig ensenyar, i de fet són la primera part del meu primer llibre, una reflexió sobre el passat polític i cultural.

Està satisfet de la seva primera obra?

Sí, n’estic content, cosa que no sempre passa perquè, per exemple, el meu amic Joan Margarit ha eliminat la seva poesia inicial. Jo crec que la poesia forma tot un bloc i el primer llibre és important.

Quina va ser la seva primera feina?

Va ser com a redactor editorial de l’editorial Ariel; però la primera feina important que vaig fer va ser a l’editorial Salvat fent articles d’enciclopèdia i després ja vaig passar a treballar a l’Enciclopèdia Catalana, amb el grup literari format per Montserrat Roig, Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Castellanos i alguns més.

I la que li ha agradat més?

La que m’ha agradat més ha estat els 25 anys, del 75 al 2000, treballant a l’Institut del Teatre de Barcelona, fent tallers d’interpretació i també teoria. Encara tornaria a treballar-hi, em va agradar molt.

Què l’inspira a l’hora d’escriure?

Jo sempre dic que parteixo de la poesia d’altres poetes i que parteixo d’experiències vitals. Cada llibre meu és molt diferent, per exemple El cançoner (Vosgos, 1976) i Per Puck (Ed. Columna, 1992) són ben diferents, el primer és una experiència viscuda i l’altre una de teatral.

Estic content de l’últim llibre que he escrit que és diu Centre de brevetat (Editorial Meteora, 2006) i des de llavors no he escrit més poesia. He escrit un dietari i un llibre que sortirà el gener del 2015, Sense nostàlgia, unes memòries d’infància i adolescència, que té Edicions Proa. Ara escric més prosa que res, perquè no em surten els poemes. Visc una etapa en què no en tinc la necessitat. De vegades em preocupa però no em surt la poesia. Tinc la sensació que he tancat el cicle poètic, però potser no serà així, no ho sé.

Té rutines per escriure?

Acostumo a escriure i traduir a les tardes. Als matins vaig a comprar el diari, el llegeixo... i a la tarda em poso a treballar.

Ara, per exemple, he acabat de traduir un llibre que sortirà abans d’acabar aquest any de Bertolt Brecht.

Actualment, en quins projectes treballa?

Treballo en un projecte molt curiós, amb un company poeta i dramaturg, Joan Cases. Entre els dos estem creant, a partir de versions franceses, catalanes i castellanes, unes versions teatrals de les set tragèdies de Sòfocles. La nostra idea és que es pugui publicar i els alumnes de teatre puguin utilitzar el material.

La seva gran afició és la seva gran passió?

La meva gran afició és la traducció.

Pensava que diria la poesia...

No, la poesia és el més important, és el més esporàdic, però és el que compta més perquè ho sintetitza tot. Però no és tant continuada dins de la meva quotidianitat com ho és la traducció.

En quin moment estem en l’aspecte cultural a Catalunya?

Estem passant un bon moment, hi ha molts bons narradors, Jaume Cabré, Care Santos... i en teatre hi ha una pila d’autors nous, Sergi Belbel per exemple és increïble, té un currículum espectacular.

Ha treballat amb Belbel?

Sí, jo formava part del comitè de lectura del Teatre Nacional de Catalunya durant uns anys, quan ell era director, del 2003 al 2009. Nosaltres proposàvem obres teatrals, amb el Jordi Castellanos i altres.

Parlem de política. Si li demano que em digui quin polític ho fa o ho ha fet bé qui em diria?

A mi m’agrada molt el president Mas, té una bona oratòria. També m’agrada Oriol Junqueras, com a historiador i polític. Els dos fan el que poden, perquè és un moment molt difícil. Espero que puguem votar els dos “sí”, però ho veig molt complicat. De moment, tinc clar que seguiré sense perdre’m cap manifestació de la nostra diada.

Cora Muntané