Yuba Bodnar: “Separar-me dels meus és el mes dur pel que he hagut de passar”

La crisi dels refugiats no és un fet puntual del darrer any: fruit del conflicte civil a l’est d’Ucraïna, el 2014 2 milions de persones van haver de marxar de casa seva de manera forçada. El 2015 van ser prop d’un 50% més: un total de 20.830 persones, 3.345 de les quals van sol·licitar asil a l’Estat espanyol, el tercer país en nombre de peticions. També va ser l’any passat la tercera destinació dins de la UE dels sol·licitants d’asil ucraïnesos, després d’Alemanya i Itàlia. Catalunya, la comunitat autònoma on presenten més peticions, un 28% del total el 2014, la majoria a Barcelona. Cap d’aquestes 4.225 persones encara no ha rebut protecció.

La Yuba em convida a casa seva i estem dues hores conversant. Ha viscut l’esclat del conflicte a l’est d’Ucraïna i la crisi de refugiats que se’n ha derivat des d’Igualada. Pendent de com avança la guerra que mata, dia rere dia, familiars, amics i veïns seus. A moments parla serena, a moments amb els ulls entelats, fent pauses per pensar i reflexionar sobre les preguntes que li faig. No escatima paraules ni anècdotes però, de tot el que m’explica, hi ha coses que no he pogut publicar perquè la posaria en risc. 

Quines circumstàncies et van empènyer a venir a viure a Catalunya?

Bàsicament, donar un futur i qualitat de vida als meus fills. Jo vaig venir el 2001. Allà la situació ja estava malament però no com ara. Em vaig quedar sense feina, el meu marit igual. Teníem diners per menjar però perquè els fills estudiessin, no.

Què és el més preuat que vas deixar allà?

Tot. Els meus fills, el meu marit, la meva germana i la meva mare. Jo marxava però a Ucraïna s’hi quedava tot l’important.

La meva mare i la meva germana han mort i no he pogut ser allà. Això hi ha nits que no em deixa dormir

Algun cop et planteges si venir aquí va ser la decisió encertada?

Veient el que ha passat, si pogués tirar enrere no vindria. He pogut donar un futur als meus fills però per contra he perdut estar a prop de la meva família. D’això si que me’n penedeixo. La meva mare i la meva germana han mort i no he pogut ser allà. Això hi ha nits que no em deixa dormir. Amb el temps he vist que la família i els amics passen per sobre dels conflictes. Separar-me dels meus és el mes dur pel que he hagut de passar.

I per què Igualada?

Hi havia una església de monges a Barcelona que ajudava a la gent a buscar feina. Allà van venir uns senyors d’Igualada, els Figuerola, a buscar algú que pogués cuidar el seu pare. Hi havia una cua llarguíssima de gent, jo era la última. Vaig pensar que ja no m’agafarien però mira, em van triar a mi. I ja porto gairebé 6 anys.

T’agradaria tornar a Ucraïna?

No, no m’agradaria tornar. Si no t’escapes d’Ucraïna no tens futur.

Com ha estat haver de construir una nova vida aquí?

Uf! Dificilíssim...Els primers mesos vaig venir amb unes amigues i veïnes del mateix poble i menjàvem de les escombraries, menjàvem a l’església...ho vam passar fatal. No sabíem l’idioma, no sabíem on anar. Quan me’n recordo em sembla mentida. Com ho he pogut viure tot això!?

Quan temps va durar aquesta situació?

Uns mesos. De seguida vaig trobar la primera feina. Tot i que aquella feina, que va durar quatre anys i mig,  semblava una presó. Una gent rica, intel·ligent però que em tractaven com un gos. Volia marxar i em van dir que si marxava em farien una carta de recomanació horrorosa i que ‘tornaria des de Barcelona agenollada per tornar a demanar feina’. Aquí em vaig espantar, vaig pensar, Mare de Déu! Poca cosa podia fer perquè, evidentment, a qualsevol altre casa els haguessin cregut a ells abans que a mi. Després vaig fer una entrevista a Sabadell i em van agafar. Després d’això ja vaig venir a Igualada, a casa de la Mercè Muntané i el Joan Figuerola. Uau, he estat com a casa! La millor gent que m’he trobat mai. Els hi estaré agraïts tota la vida.

És molt diferent Lwow d’Igualada?

Sí, molt. Deixant de banda el tema del territori, aquí hi ha gent molt bona. Al meu poble també, com a tot arreu, però molt poca. Aquí m’he trobat gent acollidora que, pel carrer i sense conèixer-me de res, m’han ajudat. Allà tot és diferent, clar que hi ha bones persones, però també hi ha gent molt egoista i interessada. Són realitats tan diferents!

Com es veu Espanya des d’Ucraïna? Com te l’imaginaves?

No m’imaginava res, no vam sortir mai del poble, no sabia res, no havia vist món. El primer cop que he vist el mar ha estat amb 34 anys! (riu). Si et dic la veritat, no pensava en res més que en guanyar diners. I tenia previst quedar-me només un any i mira, quinze, gairebé setze.

Què és el que més t’agrada d’aquí?

Tot. M’agradaria viure aquí i portar tota la família.

Al cantó de Rússia dintre d’Ucraïna, per una ampolla de Wodka o per ‘no se què’, et maten

Parlem del conflicte a Ucraïna. Aquí no ens arriben notícies. Perquè no se’n parla?

Allà la gent està callada perquè té por. Diuen que hi ha separatistes però no és veritat. La guerra és de Rússia contra Ucraïna. Abans els russos tenien por. Ara ja no. Ara entren al poble sense cap mena d’escrúpol i planten la bandera. La situació és molt greu. Perquè t’ho imaginis: al cantó de Rússia dintre d’Ucraïna, per una ampolla de Wodka o per ‘no se què’, et maten.

Des d’aquí com vius el conflicte?

Malament. És el meu país. És molt dur sentir que cada dia mor molta gent. Jo visc la mort de familiars, amics i veïns a distància.  Però ningú parla, la gent no diu res. Sempre que algú diu alguna cosa, surt Rússia a desmentir-ho. Hi ha gent que s’ho creu.

Estàs en contacte amb la teva família?

Sí, cada dia! Sort d’internet!

Aquesta guerra és un riu d’or per Ucraïna

Què t’expliquen ells?

Que va malament. Als pobles presos per Rússia la gent s’ho passa fatal, passa gana, no hi ha cap llei. Aquesta guerra és un riu d’or per Ucraïna. Els pobres són cada dia més pobres i els rics són milionaris. La gent no pot comprar menjar. Han de robar. La gent se’n penedeix d’haver col·laborat amb els russos.

I hi ha refugiats d’aquesta guerra, com en totes...

Sí. De tot el territori que ha pres Rússia. La gent vol marxar, vol fugir. I si no volen marxar, els fan coses que els obliguen a voler marxar. No tots vénen aquí, però. Van a un altre punta d’Ucraïna. Abandonen el seu poble però no el país.

Com ha actuat Europa davant d’aquest conflicte?

A Ucraïna tothom volia ser a Europa. Putin no ho va permetre i va començar aquesta guerra. Ucraïna no va rebre cap ajuda d’Europa llavors. I Putin, quan acabi amb Ucraïna, avançarà més. Putin és el màxim temor tan de la gent de Rússia com d’Ucraïna. Si obres la boca estàs mort. Mira quants periodistes han fet desaparèixer ell i el seu govern.

Tu un dia vas ser refugiada. Com veus la crisi dels refugiats actual?

Abans les coses eren més fàcils. Ara hi ha tants refugiats...el conflicte ha agafat unes dimensions molt més grans.

Què passarà a Ucraïna ens els propers anys?

La gent ja ha perdut l’esperança. La gent ja no pensa res. Mira, et poso un exemple: si a mi un fill meu em pica em sabrà molt greu i em farà mal durant tota la vida. Si ho fa un veí també em farà mal però no serà el mateix, ja em passarà. Aquest exemple te’l passo als lladres que ens roben: a mi em dol i em fa mal que sigui el propi govern d’Ucraïna qui robi a tant gent. Jo prefereixo que entri Putin, que ho faci ell i no serà tan dolorós. Ens xafen, no es pot aixecar el cap. Això fa molt mal. Allà a Ucraïna vivim com fa quaranta anys aquí.

En qui podeu confiar?

En ningú.

Què els hi diries als del govern?

Fora, fora tots!!! Sou tots un lladres, rics però lladres!

Què en penses de la vida després de tot el que t’ha tocat viure?

Que a Igualada he trobat la sort. Mai estaré prou agraïda a la família de la Mercè Muntané i el Joan Figuerola, m’ho han donat tot. Si al món hi hagués més gent com ells, tot aniria molt millor! Gràcies!