La piedra oscura, Teatre Lliure

“Se’ns anima a ser covards. No podem reconèixer els morts. Però hem de reconèixer els morts(...) perquè moren en el nostre nom. Hem de parar més atenció al que es fa en el nostre nom. Crec que és la nostra manera d’utilitzar el llenguatge el que ens ha conduït a aquesta trampa terrible on termes com llibertat, democràcia i valors cristians s’utilitzen encara per a justificar actes i polítiques bàrbares i escandaloses. Tenim l’obligació seriosa i urgent de sotmetre tals termes a un escrutini crític intens”

Tot sovint torno a aquestes paraules del dramaturg anglès Harold Pinter. En molts moments. L’Alberto Conejero, l’autor de La piedra oscura, parla d’un “passat que, amb tot, no para de llançar preguntes incòmodes sobre el nostre present i els dèbils fonaments d’aquesta democràcia ara assetjada”. I les paraules d’en Pinter, inevitablement, tornen a fer-se presents.

La piedra oscura, l’obra revelació de la temporada anterior, arriba a Barcelona, al Lliure de Gràcia. Tot un privilegi, ja que crec que es tracta d’una peça d’orfebreria en tots els sentits: posada en escena, direcció, interpretació i text. Sobretot, per mi, el text. Honest, intens, mil·limetrat i amb una partitura perfectament depurada, tal com una poesia. Una filigrana. Convido l’espectador a realitzar una lectura atenta del text, publicat per ed. Antígona. L’obra compta amb la direcció magistral d’en Pablo Messiez i les interpretacions igualment brillants, de Daniel Grao i Nacho Sánchez.

La història està inspirada en la fascinant vida de Rafael Rodríguez Rapún, estudiant d’Enginyeria de mines i secretari de La Barraca. Amant del teatre, de la lluita i de Lorca, els darrers anys de la seva vida. El punt de partida és l’encontre entre dos homes: un tinent d’artilleria republicà -el Rafael- i un soldat del bàndol nacional -el Sebastián-, que no és més que un jove camperol sense família a qui l’ha tocat la sòrdida tasca de custodiar-lo abans que arribi el fatal final, quan sigui de dia i vinguin a executar el presoner. L’acció té lloc en un únic espai, l’habitació d’un hospital militar del nord, prop del mar; amb dos únics personatges: víctima i victimari -víctimes tots dos- i amb l’absoluta presència, en tota l’obra, del magnetisme i geni de la figura de Lorca.

El jove no vol parlar amb ell, no vol veure’l perquè sap que a l’endemà ja no hi será. I no ho pot suportar. Però la paraula, la necessitat de comunicació -de tots dos en realitat-s’anirà fent present i es carregarà d’importància, com una gran bola de neu que ja no es pot aturar. El resultat? No és altre que allò que succeeix quan dues persones que no hauríen de conversar resolen fer-ho.

Fins el 28 de febrer al Lliure de Gràcia.