Pisicosi de les 4.48 (La Seca Espai Brossa)

L’univers de la Sarah Kane em commou profundament. I després de veure la proposta de Psicosi de les 4.48 d’en Moisès Maicas, amb l’Anna Alarcón com a companya de viatge, no se m’acut cap motiu per no anar a la Seca aquest setembre.

Parlar de l’obra de la Kane és fer-ho, inevitablement, de la seva pròpia biografia. L’ombra del seu propi suïcidi és allargada i, precisament, a 4.48 Psychosis (1) constitueix un contundent comiat de la vida, de l’amor i del dolor, gràcies a l’alliberament que produeix la mort a la protagonista d’aquest virulent monòleg. La pròpia autora es va suïcidar un any després d’haver escrit l’obra, el febrer de 1999. Tenia 28 anys. En qualsevol cas, com afirma el dramaturg Esteve Soler “cal tenir present l’opinió de David Greig quan diu en el pròleg a les obres completes de la Kane que no hem de llegir els textos buscant-la a ella, sinó a nosaltres mateixos”. 

La peça parla de l’amor, però sobretot del dolor i de la impossibilitat d’aconseguir la plenitud amb la persona estimada. La crueltat escènica es resol amb bellesa i poesia, és a dir, que malgrat la duresa del text no s’espectacularitza amb el dolor humà. Tal com Xavier Albertí comentà a la taula rodona sobre l’autora celebrada el dia de l’estrena, “cal entendre la crueltat de les obres de Sarah Kane des de la distància intel·lectual”. Interessant xerrada, per cert, que també comptà amb Andreu Gomila i Anna Soler Horta, la traductora al català de l’obra.

En definitiva, un text poètic d’una lucidesa esfereïdora, amb una interpretació magistral de l’Anna Alarcón on el disseny de l’espai escènic i la il·luminació juguen a favor. Una obra que activa zones d’un mateix que no es desperten -almenys a mi- amb un altre tipus de teatre. I que passi això és un privilegi.

(1) Les 4.48 evoca l’hora en què, segons les estadístiques angleses, es produeixen més suïcidis per la possible desaparició dels efectes dels fàrmacs consumits la nit anterior.