No hi ha ni un mil·límetre d’exageració en les meves paraules quan dic que gràcies a Pere Calders he entès coses que, potser si no me les haguessin explicat els seus contes, no hauria entès mai. En paraules seves, “un dels aspectes apassionats de la literatura, com a repte a l’escriptor, és buscar altres noms per a les coses per veure si es poden expressar amb una altra profunditat o una altra dimensió”[1] . I els seus contes reinventen la perspectiva, canvien la lent de la lupa per una de més potent. En “El desert, l’Espol, que n’és, diríem, el protagonista, un bon dia fa un esternut i se li escapa, literalment, la vida per la boca. L’aconsegueix agafar amb la mà i la tanca dins el puny. Busca l’ajuda dels altres personatges i intenta explicar-los la situació:

La tinc aquí, ara –diu mostrant el puny dret –. És la primera vegada que la puc localitzar i he de trobar l’estil de servir-me’n. (...) És la vida, saps? Aquí, mira –i estén el puny i l’alça a l’altura dels ulls –. Ara mateix la sento, com un grill. Si tanco els dits amb força torna a començar l’ofec.

Transformar en realitat sòlida l’acte d’agafar la vida amb les mans, de posseir-la, representar clar com el dia el dubte de no saber què fer-ne; aquesta és la profunditat que rau en la manera de dir les coses. Si bé el desconcert dels seus personatges, les seves sortides i la seva poca habilitat per adaptar-se a un món al qual mai guanyaran la partida (perquè desconeixen les normes del joc) m’han fet riure més d’una vegada, també és cert que em recorden massa a mi com per pensar que són una broma. Un descuit absurd fa que l’Espol oblidi que té la vida closa al puny dret i, sense adonar-se’n, l’obre:

Un floc de color marbre s’escapa, i ell, sobresaltat, intenta agafar-lo, però no ho aconsegueix. S’aclofa a poc a poc, amb l’angúnia inexpressable d’haver oblidat oberta una clau de gas.

Cap altra definició del nostre tarannà d’anar pel món m’ha fet dibuixar un somriure que, també en paraules de Calders, “tallant travessa la tendresa, la poesia i l’absurd, tot tan real i tan humà”. El recull amb què me’l van descobrir, al qual pertany aquest conte, fou Cròniques de la veritat oculta[2], publicat per primera vegada el 1955. Aquest llibre, doncs, ha preparat una mica els meus ulls per llegir, en el meu dia a dia, allò que queda ocult entre línies; per veure que, malgrat tot, som fulles a mercè d’un vent atzarós que no sabem controlar.

Pere Calders, com tants d’altres, marxà a l’exili després de la derrota de 1936. A Allez Allez! [3]hi trobem aplegats, narrats de primera mà, el pas de frontera d’alguns d’aquests escriptors. Reproduïm un fragment de Calders. És complicat agafar-se a la vida amb les dues mans:

Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquest mateix indret amb una colla d’amics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç. Treballava en una feina del meu gust, tenia en vies de realització una de les ambicions que m’estimava més i estava a punt de casar-me. Amb la meva dona, dibuixant com jo, projectàvem els mobles de casa nostra i els fèiem construir a gust nostre, sentíem afermat el benestar que ens semblava que no hi havia res al món que pogués desfer-lo. I en el transcurs de quatre anys m’havia casat, havia tingut un fill, havia viscut la revolta militar i conegut la guerra i la desfeta (...) Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me.

El seu no és, com dèiem, l’únic testimoni. Avel·lí Artís-Gener (Tísner), amic íntim de Pere Calders, també recull la seva experiència en un camp de refugiats:

 Allò era tot: la caseta, el tancat de filferro i, a dins, la vinya, la neu i nosaltres. El cos de guàrdia venia cada matí en un camió militar i amb el mateix vehicle se’n tornaven els rellevats. També duien amb un camió de caixa uns talls de carn bullida, damunt la qual hi havia els dos soldats que la distribuïen. La llançaven al mig de la rotllana afamegada i entre nosaltres ens barallàvem com uns imbècils perduts, i discutíem respecte a la mida de la ració que un altre havia arreplegat.

 “Crèiem que el món era prou madur perquè aquestes coses ja no passessin” diu Calders.  Però temo que, com l’Espol, seguim caminant distrets.

[1] “L’exploració d’illes conegudes. II. El Paradís perdut", Serra d'Or, 2ª època- any VIII, ( 8,1966, p. 29)

[2] Aquí reproduïm el text a partir de: Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta (Barcelona : Educaula, 2009)

[3] Allez Allez: escrits de pas de frontera, Maria Campillo (ed) (Barcelona : L'Avenç, 2010). Recull, entre d’altres, els testimonis de Pere Calders i de Avel·lí Artís-Gener, abans publicats, respectivament a: Revista dels catalans d’Amèrica núm. 2 (1939, p.69-74), i a La diàspora republicana [1975], Obres completes de Tísner, Narrativa testimonial I (Barcelona: Edictorial Pòrtic, 1994)