Les coses que no dius fan mal als polsos.

I a les dents. I a les mans. I a les orelles.

                                               Sònia Moll Gamboa

*Abans de començar, i encara que pugui resultar una mica feixuc, animo el lector a seguir la pista de les diverses notes a peu de pàgina[1]

 “He de dir-te una cosa, una cosa molt important, que té el poder de canviar la teva vida i la meva. De fer-la nostra. No pot esperar més, ho porto massa temps guardant. Sí. He de dir-te una cosa...

Mira, penso que ets idiota”.[2]

 Se m’acudeixen més de vint-i-cinc persones, així, en menys de trenta segons, a qui la idea de la meva persona (qui no em conegui, si vol, que s’imagini uns cabells arrissats tirant cap a despentinats i un cara amb uns ulls de dormir poc i sovint tapats per unes ulleres de vidre d’aquell que es diu “de cul de got”) dient-li a algú que és idiota (així directament i amb totes les lletres) li trenca més d’un esquema. No sé si alguna d’aquestes més de vint-i-cinc persones sabria dir-me’n el motiu. Tinc un parell de coses a dir al respecte, i confio que Alícia m’hi ajudarà.

Els personatges d’Alícia a través del mirall[3] es mouen per sobre d’un tauler d’escacs, cadascú ocupant el lloc que li correspon i movent-se com indiquen les normes. Si ets un Cavall, per exemple, et mous dibuixant una L; si ets un Alfil, en diagonal; una Torre, en canvi, horitzontal i vertical, etc.  Només tens les opcions de moviment que t’atorga, o més ben dit, que et permet, el teu nom. No ens enganyem dient-nos que això tan sols és vàlid al món del mirall, perquè sabem que els miralls reflecteixen allò que tenen a l’altra banda[4].

Si ets un peó, vas pas a pas, i si et vols enfrontar a una altra peça del taulell l’altra si ha de posar bé i tu, peonet, quasi que has de demanar permís. En canvi si ets una Torre, endavant, que fa baixada. Si ets una Reina, pots moure’t com vulguis (tranquil·litat, que si només ets infanta no només estàs exempta de jugar sinó que a sobre cobraràs un salari). No cal que m’estengui explicant els paral·lelismes amb la realitat ni els correlats amb la societat. Vull remarcar altres aspectes. Que ningú es pensi amb l’exemple anterior, el de l’idiota,  que vull fer un elogi de la violència o una crida als insults gratuïts. No és això, al contrari. He triat aquest exemple entre molts d’altres precisament per dedicar uns instants a reflexionar sobre qui permetem que ens digui  què i, sobretot, per què (i ja de passada si hi ha coses que hauríem de permetre en absolut) Canviem la segona part de l’exemple anterior per les següents:

“He de dir-te una cosa. T’estimo.”[5] “M’agrada el teu cabell”. “No ho vull fer”. “Estic trist”, “No hi estic d’acord”. “Gràcies, però no fa falta”. “M’encantaria”. “No”. “Sí”. No sé si la persona que ens imaginem ara darrera aquestes paraules és la mateixa, o fins a quin punt està “permès”. Potser ets el “dur” del grup, potser ets el que sempre fa broma, o potser ets “l’empollón” de la classe, i si aquests noms (o tants d'altres) han calat en tu massa endins, potser hi ha coses que, de cop, no formen part del teu paper. Quin dels anteriors “permetríem” que ens digui idiota (o ho trobaríem dins del seu rol, i per tant ho trobaríem “normal”? “Permetríem a aquesta mateixa persona, o ens semblaria adequat al seu paper, que de cop ens digués “t’estimo”?) No sé fins a quin punt s’ha entès que vivim encaixonats. Cadascú sap els noms que té però que no ha triat. Quantes de les coses anteriors (i tantes altres, potser més concretes) hem deixat de dir perquè no concorden amb el moviment del nostre “nom”, perquè seguim encaixonats dins del patró d’una peça en un tauler d’escacs? I si no ens atrevim a dir, com ens atrevirem a fer?

Vaig una mica més enllà: quines són les paraules que he deixat que articulessin la meva sintaxi profunda, el meu ordre? Quantes vegades el nucli del meu predicat ha estat el silenci? Quants cops no m’he posat com a subjecte de l’oració? Quants cops he deixat que em triessin un nom?

Recordo allò del panta rei, de la vida com un riu on tot flueix, i veig com s’emporta les peces: m’agrada veure córrer aigua tauler d’escacs avall[6]. La persona individual de cadascú va més enllà dels moviments estipulats per un nom. Com deia,  aquesta no és una crida als insults gratuïts, és una crida a ballar per sobre del tauler d’escacs. Pintar-lo de colors, si es vol; plantar-hi flors. Sempre hi haurà vint-i-cinc persones disposades a donar-te vint-i-cinc noms i vint-i-cinc motius per dir-te que aquest no és el teu paper. Hi haurà creuaments de camins en què allò que esperen de tu no et farà feliç, i fer una pirueta saltant enrere també és una opció. Per aquestes vint-i-cinc persones acabo citant uns versos de Mireia Calafell que van ressonar per la meva caixa toràcica:

I què, i què si

Escac i mat.

[1] La vida és plena de notes a peu de pàgina.

[2] Fragment extret del diàleg hipotètic que tots hem mantingut amb un interlocutor també molt hipotètic però al mateix temps molt (molt) concret. Cadascú ja completarà la referència al seu gust i segons el cas pertinent. Hi tornarem més endavant.

[3] Em refereixo al llibre i m’allunyo totalment de les adaptacions cinematogràfiques més recents, que hi guarden escassa relació.

[4] Tampoc ens enganyarem dient allò que “la ficció és ficció” o que “la ficció és mentida” i variants com “el que passa en els llibres no passa de veritat” perquè aquesta és una etapa que ja tenim superada i sabem que la Literatura (l’Art)  i la Vida es retroalimenten i es (ens) transformen.

[5] Fragment extret d’un altre diàleg hipotètic que tots hem mantingut amb un interlocutor també molt hipotètic i molt (molt molt) concret. Altra vegada, cadascú completarà la referència segons el cas pertinent.

[6] He de dir que tinc unes habilitats nefastes jugant a escacs.