Es va publicar, ara ja fa uns quants mesos, dins la magnífica col·lecció Jardins de Samarcanda, el Poema a la durada de Peter Handke. Ara és un bon moment per retrobar-lo i fer-ne una lectura, perquè els dies (i les nits) d’estiu conviden a parlar de la durada de les coses: ens desfem una mica del rellotge i podem mesurar el temps amb criteris diferents; més amb el criteri de l’experiència i menys amb el tic-tac.

Potser fem el camí de sempre més a poc a poc, ens aturem a mirar aparadors; potser ens esmunyim per carrers que no són els nostres, i potser el cafè de mitja tarda ja no ens fa falta perquè avui hem dormit millor. O no hem dormit gens, i llavors el cafè de mitja tarda és el cafè de mig matí. Enmig de tot això, amb els ulls oberts o amb els ulls tancats, agafant aire, potser sentim un clic. De sobte un raig de sol et porta la contrària, les gotes repiquen més fort contra el paraigua, un pardal canta més fort que els altres. Penses que avui, a l’ombra d’aquests arbres enmig d’aquest passeig tan llarg, s’hi està bé. I sents el clic, i ets conscient de cada cèl·lula del teu cos, connectes amb l’entorn: notes la planta del peu a terra i saps on ets (que ja és molt).

En paraules de Handke, tens a les mans “el més fugisser dels sentiments” que ell descriu com “l’esdeveniment d’estar alerta, un esdeveniment que és la conscienciació”. Allò que alguns han batejat amb el nom de “durada”.

D’entrada pot resultar estrany: la durada de què? Potser de la vida, segurament no només de la teva, sinó de la de tot allò que t’envolta: sentir la durada de tot allò que fa temps que batega (la ciutat, l’aigua, els arbres) és sentir-te part d’aquest batec. El concepte de durada de què parla Handke no és una delimitació temporal, no és un grapat d’anys ni de minuts; la durada és l’experiència de sentir el temps, més que no pas de mesurar-lo. Handke diu que parlar de “la durada” li reclama un poema (que no podia, tractant-se de la durada, ser un poema curt i ocupar menys d’un llibre), i és en aquest poema (preciós) que ell en vol copsar l’essència:

Em sembla que puc dir

que només es fa possible

quan s’aconsegueix

estar pel que s’està fent i fer-ho amb cura,

amb atenció, a poc a poc,

plenament present fins al moll de l’os.

Aquests darrers versos porten una de les idees que ha fet que m’enamorés del llibre: és en l’atenció, en la cura, en la mirada atenta, en la dedicació allà on aflora la consciència, que se’t cargola a la pell i que fa que cada part de tu respiri allò que fas:

Sé què faig

i sabent què faig

experimento qui sóc

Immens: fer el que fas amb la mirada tranquil·la. Això que sembla tan fàcil i és tan difícil. I tan essencial. Saber qui, on i què i ser tot u. La “durada” és aquest estat excepcional de la consciència.

Handke es proposa de captar la durada per nosaltres, i diu que en intentar “fer vibrar” la durada en el seu poema, primer només li apareixen paraules: “font, neu verge, pardals, planatge, alba, bena, vespre, harmonia”. Tot un seguit d’imatges, colors, formes i textures que ens han de portar a la intuïció de què parla Bergson i que Handke cita al final de l’obra: “Cap imatge no pot substituir la intuïció de la durada, però una sèrie d’imatges diferents, preses d’ordres de coses molt diverses, podrien, en la convergència del seu moviment, dirigir la consciència a aquell punt on certa intuïció se’n fa tangible”. Així, les imatges ens porten a aquesta intuïció del “sentiment de la vida”, al detonant, que no sorgeix ni de les catàstrofes diàries ni dels miracles, i tampoc es tracta d’èxtasi (“l’èxtasi sempre és massa, la durada, en canvi, és la cosa adequada”). Ve donada pels actes quotidians practicats durant anys, sense que això hagi d’implicar una ruta coneguda: en l’acte cautelós de tancar una porta,/en el de pelar una poma amb cura, en el de travessar un llindar amb atenció,/ en el d’ajupir-se per recollir un fil.

I què és això? A quina cosa

he de prestar atenció?

Apareixerà amb l’afecte als éssers vius

-a un d’ells-

i en la consciència d’un vincle

(encara que només sigui una il·lusió).

Aquesta cosa no és gran,

ni especial, ni insòlita, ni sobrehumana;

no és una guerra, ni un allunatge,

ni un descobriment, ni l’obra del segle,

ni l’escalada d’un cim, ni un vol de kamikaze:

la comparteixo amb milions de persones,

tant amb el veí com

amb els habitants dels confins del món,

allà on gràcies a aquesta cosa comuna

emergeix el centre del món

com ara aquí, al meu costat.

“Per aquests moments de durada”, diu Handke en les mateixes ratlles, “el poema es permet un verb especial: et constel·len”. I és ben cert: aquests moments són els teus petits centres de gravetat. T’apuntalen i t’uneixen els punts, et creen la teva Óssa Major, perquè són ells que et donen forma. Si “font” i “neu verge” i “pardals” són les paraules, les imatges, que encaminen la intuïció de Handke, i la Fontaine Sainte-Marie un dels racons on l’autor sent més intensament la durada, potser els nostres deures d’estiu seran, si no tenim ja alguna cosa en ment, buscar els nostres referents propis. I tant de bo trobem la durada.

*Poema a la durada, de Peter Handke, apareix l’Octubre de 2015 com el número setanta-set de la col·lecció Jardins de Samarcanda, a través de la unió editorial de Cafè Central i Eumo Editorial.