HOMER: -...Un jardí amb flors on prendre la fresca a l’estiu i veure caure les fulles a la tardor. Un jardí amb roses, moltes roses. I, a l’hivern, balcons tancats, escalfor dins, una copeta amb companyia amable (...)

FLORENTINA: Tu creus? Jo també fa anys que espero i no sé ben bé què. Que Déu em perdoni per haver esperat alguna cosa. He esperat sense saber què esperava i tota l’espera s’ha anat convertint en fidelitat. Pura al llarg dels anys. Veus el jardí amb flors? Amb lliris, violetes, pensaments grocs i morats? I camins a l’ombra per passejar-hi cada tarda. I no és cap somni, no és cap impossible. (...) Al jardí de què parlaves és hivern. Fa molts anys un home jove va prometre a una noia que se l’estimaria sempre. Però a ell el temps l’ha disfressat de vell i ja no sap per quin camí sortir. Hi ha jardins amb camins que no porten enlloc...

Aquest és potser un dels fragments que més em va impressionar de La senyora Florentina i el seu amor Homer, peça teatral de Mercè Rodoreda. És un dels instants en què el revestiment còmic de l’obra es desfà per deixar llegir entre línies la constatació d’un desengany, del desengany d’una espera que sembla que mai havia d’arribar enlloc (igual, precisament, que alguns camins del jardí).

L’amor sembla tenir un regust amarg en les obres de Rodoreda. És gairebé sempre una figura que s’ha esberlat a les mans dels seus portadors, que no saben ben bé què fer-ne:  si haurien d’intentar refer-la o deixar-la caure, però una figura amb què tallar-se sembla inevitable. I quan l’amor se’n va, el desamor s’instal·la amb tanta rapidesa que la metamorfosi és gairebé imperceptible. I així, els protagonistes es passegen per jardins com si “faltés alguna cosa” –que diu la Crisantema de La Meva Cristina i altres contes –que tampoc no saben anomenar ni saben on han perdut. Potser un dels grans secrets d’aquest fragment (i de l’estil de la mateixa Rodoreda) és l’encert a fer palesa aquesta transformació. La Florentina s’adona que el seu convidat, el seu amor, (si mai ho va arribar a ser) ha esdevingut un desamor tancat en la campana de vidre dels vitralls de casa seva, voltat de flors.

S'ha dit de l'obra que és un cant a la feminitat. Sí. Per què? La Zerafina, un dels personatges preferits del públic, tot i que ens fa riure amb algunes de les seves sortides, és també la portadora d’una sentència molt contundent: “Aquí som dones soles i dels homes ens en ben refumem”. És per ben refotre’s dels homes que l’obra ha estat classificada com un “cant a la feminitat”? Per què són “dones soles”? El que sí que és ben cert és que són dones amb les seves històries i les seves tragèdies; amb els seus fills perduts i amb els seus passats, els que desitjaven i els que han acabat tenint, a l’esquena. Potser el vertader cant a la feminitat consisteix en la pròpia consciència i en la fermesa d’aquestes dones en creuar els seus camins i, d’altra banda, en desviar-se dels camins que no porten enlloc.